" Se puede pensar rápidamente en el día que pasó. O en los amigos que pasaron y para siempre se perdieron, pero es inútil huir: el silencio está ahí. Aún el sufrimiento peor, el de la amistad perdida, es sólo fuga. Pues si al principio el silencio parece aguardar una respuesta -cómo ardemos por ser llamados a responder-, pronto se descubre que de ti nada exige, quizás tan sólo tu silencio. Cuántas horas se pierden en la oscuridad suponiendo que el silencio te juzga, como esperamos en vano ser juzgados por Dios. Surgen las justificaciones, trágicas justificaciones forzadas, humildes disculpas hasta la indignidad. Tan suave es para el ser humano mostrar al fin su indignidad y ser perdonado con la justificación de que es un ser humano humillado de nacimiento. Hasta que se descubre que él ni siquiera quiere su indignidad. Él es el silencio. "
Clarice Lispector
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
No recordo quin va ser el meu dia, fa tant de temps que hi va haver un dia. M'he llevat recordant que estic enamorada, molt enamorada, recordant que ella està eNOmorada. He plorat, cridat al gat, cridat als veins de dalt que es pensen que el dissabte al matí es per canviar la distribució del pis, barallat amb una àvia que em prenia la tanda a la fleca, discutir amb un conductor que no ha respectat el pas de cebra.
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
M'han deixat eixuta tot i les bones intencions de la colla de nenes que em van portar a distreure'm, quan et volen distreure es pitjor. Amb el recolliment que tinc al pis amb el meu gat i l'ordinador, qui em manava anar de copes, veure gent feliç i contenta, parelles que s'estimen. Sort que em van respectar els gustos i no vam anar al Platea (local gironí on a la gent que hi assisteix sel's pot catalogar de pijos, snobs i altament imbècils, tant o més que els responsables del local), jo no hi he posat un peu mai ( l'altre dia hi van actuar els Mishima i NO hi vaig anar!!!), molta gent diu que no hi han posat el peu (tècnica habitual gironina de queixar-se de quelcom i ser el primer/a en fer-ho)i en són clients habituals. Algunes de les nenes són així, no es pot matar tot el que és gras.
Em van respectar els gustos deia, i fora pitjor el remei que la malaltia, vam anar a l'unic local de jazz de Girona ( imitació absurda i pretenciosa de la cova del drac de Barcelona, tot i així l'unic local de Girona que val la pena), ple de gom a gom, assentades prop de la barra i ahir amb la música forta, nosaltres que voliem parlar i arreglar el mon. Mentre m'estavem comentant que és molt bona idea el blog, que els hi agrada ( no crec ni que l'hagin vist, alguna si), va entrar ELLA, ens vam mirar i la vaig desitjar (com sempre). No ens vam dir ni mu. ELLA amb un NOI, la historia al revés. Jo tenia company, la vaig coneixer i em vaig enamorar. Ara es ella la que te un home per company. Em fa mal, si fos una noia la seva parella no m'hauria afectant tant, crec.
Em van acompanyar a casa i vaig vessar les poques llàgrimes que em quedaven. Ens hem estat fins les quatre de la matinada bla, bla, bla i l'anna s'ha quedat a dormir (és la millor amiga que es pot tenir).
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Un dia gris, plujós, trist (parlo del dia o de mi), que passarà i ja està. Sense pena ni glòria.
Avui no es el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Sóc dona, tinc la menstruació, i em sento dona menstruada, molt menstruada. Visc en una menstruació permanent.
Aquesta no és la meva setmana, ni la passada, ni l'altre.
Aquest fragment és d'una noia de Tarragona, artista multidisciplinar i m'ha agradat, molt. (m'he adonat que tinc memoria i que els records no s'esfumen)
"inventari del desig
acabar-te tota
després llepar el llit
plat immens
de luxúria "
Txus Garcia Human Trash
El que he fet amb aquest post es el que em vaig prometre que no faria al blog. Convertir-lo en un confessionari intim. Com canvia tot sobtadament. De fet son retalls de la meva vida. No? Massa intims, però retalls.
No recordo quin va ser el meu dia, fa tant de temps que hi va haver un dia. M'he llevat recordant que estic enamorada, molt enamorada, recordant que ella està eNOmorada. He plorat, cridat al gat, cridat als veins de dalt que es pensen que el dissabte al matí es per canviar la distribució del pis, barallat amb una àvia que em prenia la tanda a la fleca, discutir amb un conductor que no ha respectat el pas de cebra.
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
M'han deixat eixuta tot i les bones intencions de la colla de nenes que em van portar a distreure'm, quan et volen distreure es pitjor. Amb el recolliment que tinc al pis amb el meu gat i l'ordinador, qui em manava anar de copes, veure gent feliç i contenta, parelles que s'estimen. Sort que em van respectar els gustos i no vam anar al Platea (local gironí on a la gent que hi assisteix sel's pot catalogar de pijos, snobs i altament imbècils, tant o més que els responsables del local), jo no hi he posat un peu mai ( l'altre dia hi van actuar els Mishima i NO hi vaig anar!!!), molta gent diu que no hi han posat el peu (tècnica habitual gironina de queixar-se de quelcom i ser el primer/a en fer-ho)i en són clients habituals. Algunes de les nenes són així, no es pot matar tot el que és gras.
Em van respectar els gustos deia, i fora pitjor el remei que la malaltia, vam anar a l'unic local de jazz de Girona ( imitació absurda i pretenciosa de la cova del drac de Barcelona, tot i així l'unic local de Girona que val la pena), ple de gom a gom, assentades prop de la barra i ahir amb la música forta, nosaltres que voliem parlar i arreglar el mon. Mentre m'estavem comentant que és molt bona idea el blog, que els hi agrada ( no crec ni que l'hagin vist, alguna si), va entrar ELLA, ens vam mirar i la vaig desitjar (com sempre). No ens vam dir ni mu. ELLA amb un NOI, la historia al revés. Jo tenia company, la vaig coneixer i em vaig enamorar. Ara es ella la que te un home per company. Em fa mal, si fos una noia la seva parella no m'hauria afectant tant, crec.
Em van acompanyar a casa i vaig vessar les poques llàgrimes que em quedaven. Ens hem estat fins les quatre de la matinada bla, bla, bla i l'anna s'ha quedat a dormir (és la millor amiga que es pot tenir).
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Un dia gris, plujós, trist (parlo del dia o de mi), que passarà i ja està. Sense pena ni glòria.
Avui no es el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Sóc dona, tinc la menstruació, i em sento dona menstruada, molt menstruada. Visc en una menstruació permanent.
Aquesta no és la meva setmana, ni la passada, ni l'altre.
Aquest fragment és d'una noia de Tarragona, artista multidisciplinar i m'ha agradat, molt. (m'he adonat que tinc memoria i que els records no s'esfumen)
"inventari del desig
acabar-te tota
després llepar el llit
plat immens
de luxúria "
Txus Garcia Human Trash
El que he fet amb aquest post es el que em vaig prometre que no faria al blog. Convertir-lo en un confessionari intim. Com canvia tot sobtadament. De fet son retalls de la meva vida. No? Massa intims, però retalls.
divendres, 17 d’octubre del 2008
Caldernet
Internet es el més semblant a un mòbil de Calder, es mou, no saps com, cap allà on vol, ingràvid, t'il.lumina, et reflecteix als altres, i et distreu mirant i remirant. Depèn com es mogui tens un efecte, impressió, emoció, sensació i depèn com, una altra. Sempre partint de la mateixa base, moviment a partir d'un element estàtic que et porta a mil mons, sons, imatges, visións i maretjos. També cansa, com totes les coses bones.
dijous, 16 d’octubre del 2008
L'Arantxa em va deixar un poemari d'un autor del Pais Vasc, estic malalta i llegir em distreu més que voltar per la xarxa. En vaig posar un en un post i ara que ja he llegit i rellegit el llibre, en faig un altra post.
Me lo dijo
un colega
la otra tarde:
«Mira, tío,
como sigas así,
escribiendo
en servilletas de papel
por los bares,
acabarán cargándote
el sambenito
de poeta,
ya verás.
Y luego,
a ver qué hostias
haces».
Karmelo Iribarren
Un altra:
Esta tarde, en el bar,
me has preguntado
que en qué estaba pensando;
yo te he dicho que en nada,
pero no era verdad.
Pensaba
en alguien que acababa de salir,
un tipo solitario, triste, gris,
como hay cientos en cualquier ciudad;
lo veía cenando unas horas después
en el típico bar desangelado de barrio,
bajo una luz enfermiza, hojeando
quién sabe qué periódicos de ayer.
Sí,
estaba pensando en su vida,
porque podía haber sido la mía.
Y estaba pensando en ti.
Karmelo Iribarren
De l'antològia "La Ciudad" Ed. Renacimiento
Hauriem de llegir més poesia "urbana"( es com defineixen les diferents webs la poesia d'en Karmelo). Un autor que s'enten i parla com ho fa la gent que conviu al nostre voltant, en el nostre dia a dia, amb els nostres maldecaps i petites il.lusions, èxits i decepcions, es la millor forma d'adonarnos que no fan falta floritures ni paraules rimbombants per descriure sensacions, ni perquè aquestes ens abracin. El llibre que he llegit és absorbent, real i curiós alhora.
Hauré de mirar a la 22, tinc ganes de llegir Karmelo Iribarren.
Me lo dijo
un colega
la otra tarde:
«Mira, tío,
como sigas así,
escribiendo
en servilletas de papel
por los bares,
acabarán cargándote
el sambenito
de poeta,
ya verás.
Y luego,
a ver qué hostias
haces».
Karmelo Iribarren
Un altra:
Esta tarde, en el bar,
me has preguntado
que en qué estaba pensando;
yo te he dicho que en nada,
pero no era verdad.
Pensaba
en alguien que acababa de salir,
un tipo solitario, triste, gris,
como hay cientos en cualquier ciudad;
lo veía cenando unas horas después
en el típico bar desangelado de barrio,
bajo una luz enfermiza, hojeando
quién sabe qué periódicos de ayer.
Sí,
estaba pensando en su vida,
porque podía haber sido la mía.
Y estaba pensando en ti.
Karmelo Iribarren
De l'antològia "La Ciudad" Ed. Renacimiento
Hauriem de llegir més poesia "urbana"( es com defineixen les diferents webs la poesia d'en Karmelo). Un autor que s'enten i parla com ho fa la gent que conviu al nostre voltant, en el nostre dia a dia, amb els nostres maldecaps i petites il.lusions, èxits i decepcions, es la millor forma d'adonarnos que no fan falta floritures ni paraules rimbombants per descriure sensacions, ni perquè aquestes ens abracin. El llibre que he llegit és absorbent, real i curiós alhora.
Hauré de mirar a la 22, tinc ganes de llegir Karmelo Iribarren.
dimecres, 15 d’octubre del 2008
lligada
Llavis llaminers,
ulls llibertins.
Llac de llàgrimes,
lloc de llunàtics,
llavor dels llimbs.
El llom lleig
i llis d'un llibre
lligall de lletres.
Es lliura del llast,
llegat de lleis.
El llaüt llogat
lliga la llum,
llepa els llamps.
I llavors ella,
ella, la llibertat.
ulls llibertins.
Llac de llàgrimes,
lloc de llunàtics,
llavor dels llimbs.
El llom lleig
i llis d'un llibre
lligall de lletres.
Es lliura del llast,
llegat de lleis.
El llaüt llogat
lliga la llum,
llepa els llamps.
I llavors ella,
ella, la llibertat.
dimarts, 14 d’octubre del 2008
La vida, simplement
__La ciudad__
Entro al taxi, me acomodo
junto a la ventanilla,
Felipe IV, 18, digo,
en marcha, dice, se cruza
un autobús, me río de mi
sonrisa en el cristal, veo
gente que viene y va, gente
que parece feliz y gente que parece
aburrida, caen las primeras gotas,
uno abre un paraguas, otro
entra a un bar, otro habla solo
y se ríe y me mira, lo miro,
lo archivo todo, arrecia
el chaparrón, un coche patrulla
parpadea en la distancia,
se forma un pequeño caos
bajo una marquesina, una pareja
corre y se refugia en un
portal… Es la ciudad –pienso–,
es la vida. Y me gusta.
Setecientas cincuenta, por favor.
Karmelo Iribarren
Ahir algú em va recordar que tenia oblidada la canço francesa al proposar d'escoltar La mala reputación de Brassens en revisió de Paco Ibañez i a partir d'aqui he estat mitjanit desperta escoltant la Piaff, Ferré, Brel, Ibañez i fins i tot en Llach. Em vaig omplir de paraules d'amors, desamors i revolució.
Jaime Gil de Biedma donava les gràcies a la canço francesa pel que li feia sentir, en aquest poema:
Elegía y recuerdo de la canción francesa (fragment)
Y fue en aquel momento, justamente
en aquellos momentos de miedo y esperanzas
-tan irreales, ay- que apareciste,
oh rosa de lo sórdido, manchada
creación de los hombres, arisca, vil y bella
canción francesa de mi juventud!
Eras lo no esperado que se impone
a la imaginación, porque es así la vida,
tú que cantabas la heroicidad canalla,
el estallido de las rebeldías
igual que llamaradas, y el miedo a dormir solo,
la intensidad que aflige al corazón.
Cuánto enseguida te quisimos todos!
En tu mundo de noches, con el chico y la chica
entrelazados, de pie en un quicio oscuro,
en la sordina de tus melodías,
un eco de nosotros resonaba exaltándonos
con la nostalgia de la rebelión.
Y todavía, en la alta noche, solo,
con el vaso en la mano, cuando pienso en mi vida,
otra vez más sans faire du bruit tus músicas
suenan en la memoria, como una despedida:
parece que fue ayer y algo ha cambiado.
Hoy no esperamos la revolución.
Desvencijada Europa de post-guerra
con la luna asomando tras las ventanas rotas,
Europa anterior al milagro alemán,
imagen de mi vida, melancólica!
Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos,
aunque a veces nos guste una canción.
I jo donc les gràcies a la blogger Maria per reactivar el meu sentiment revolucionari.
Una de simple, senzilla, gens poètica. Però definitoria, intransigent i aclaparadora:
NO PASARAN!!!!!!
Jaime Gil de Biedma donava les gràcies a la canço francesa pel que li feia sentir, en aquest poema:
Elegía y recuerdo de la canción francesa (fragment)
Y fue en aquel momento, justamente
en aquellos momentos de miedo y esperanzas
-tan irreales, ay- que apareciste,
oh rosa de lo sórdido, manchada
creación de los hombres, arisca, vil y bella
canción francesa de mi juventud!
Eras lo no esperado que se impone
a la imaginación, porque es así la vida,
tú que cantabas la heroicidad canalla,
el estallido de las rebeldías
igual que llamaradas, y el miedo a dormir solo,
la intensidad que aflige al corazón.
Cuánto enseguida te quisimos todos!
En tu mundo de noches, con el chico y la chica
entrelazados, de pie en un quicio oscuro,
en la sordina de tus melodías,
un eco de nosotros resonaba exaltándonos
con la nostalgia de la rebelión.
Y todavía, en la alta noche, solo,
con el vaso en la mano, cuando pienso en mi vida,
otra vez más sans faire du bruit tus músicas
suenan en la memoria, como una despedida:
parece que fue ayer y algo ha cambiado.
Hoy no esperamos la revolución.
Desvencijada Europa de post-guerra
con la luna asomando tras las ventanas rotas,
Europa anterior al milagro alemán,
imagen de mi vida, melancólica!
Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos,
aunque a veces nos guste una canción.
I jo donc les gràcies a la blogger Maria per reactivar el meu sentiment revolucionari.
Una de simple, senzilla, gens poètica. Però definitoria, intransigent i aclaparadora:
NO PASARAN!!!!!!
els quissos d'en quim
Un meu cosí m'ha enviat aquesta foto dels seus quissos, la trobo tant maca que la poso al blog. Ja vaig dir que tot hi cap dins el cap.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)