Arribo al pis, esgotada, molta feina el dilluns.
I poso en Korsakov per anar agafant ritme.
http://www.youtube.com/watch?v=y41DykcpgRg
Fins que no sàpiga postejar videos, ficaré els enllaços.
dilluns, 20 d’octubre del 2008
He sortit de la feina, es nota que es dilluns i la gent camina mirant al terra, preocupada, capficada, només uns nois d'institut que fan xivarri amb un parell de noies que riuen, trenquen aquest dilluns . Jo, no, avui vaig mirant a tothom imaginant-me les seves pors i realitats, aquests exercicis em distreuen més que mirar aparadors. Poca gent a les terrassses de la rambla, deu ser culpa del sol. A l'hora del cafè hi haura més gent. Les botigues van tancant al meu pas, com si esperesin la meva presencia per abaixar persianes. No trobo ningú conegut, estrany, altres dies ja m'he parat a saludar varis cops. Sempre el mateix recorregut, ara ja no hi han turistes, m'hi agraden els turistes a rambla, queda turistic veure turistes. Enfilo les escales de casa pensant en que no tinc ganes de dinar el mateix que ahir i reescalfat. Resignació, em faré l'enciam, el seità i un iogurt, i pel gat una llauna.
Bon profit!
Horacianes I
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
Vicent Andrés Estellés
Bon profit!
Horacianes I
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
Vicent Andrés Estellés
diumenge, 19 d’octubre del 2008
Hi han poques coses com la música que ens transportin tan facilment a records, cada situació viscuda té la seva música. Tots tenim una banda sonora, no dic de les cançons que ens agraden, parlo d'aquelles que ens porten records, i no posariem mai, i tot i això les escoltem i ens provoca un deja vú, un somriure, una mirada de reüll cap enrere, un formigueix, un despertar de fets oblidats.
Que fariem sense música?????????????????
Ute Lemper ( m'agrada )
http://www.youtube.com/watch?v=4Y_-8zaTKCs
A Girona hem tingut la sort de deleitar-nos amb la seva VEU.
Que fariem sense música?????????????????
Ute Lemper ( m'agrada )
http://www.youtube.com/watch?v=4Y_-8zaTKCs
A Girona hem tingut la sort de deleitar-nos amb la seva VEU.
M'ho ha enviat per mail l'Arantxa, desagradable i burra. ;)))))))))) i guapa :)
Diez mandamientos para escribir con estilo
Friedrich Nietzsche
1 Lo que importa más es la vida: el estilo debe vivir.
2 El estilo debe ser apropiado a tu persona, en función de una persona determinada a la que quieras comunicar tu pensamiento.
3 Antes de tomar la pluma, hay que saber exactamente cómo se expresaría de viva voz lo que se tiene que decir. Escribir debe ser sólo una imitación.
4 El escritor está lejos de poseer todos los medios del orador. Debe, pues, inspirarse en una forma de discurso muy expresiva. Su reflejo escrito parecerá de todos modos mucho más apagado que su modelo.
5 La riqueza de la vida se traduce por la riqueza de los gestos. Hay que aprender a considerar todo como un gesto: la longitud y la cesura de las frases, la puntuación, las respiraciones; también la elección de las palabras, y la sucesión de los argumentos.
6 Cuidado con el período. Sólo tienen derecho a él aquellos que tienen la respiración muy larga hablando. Para la mayor parte, el período es tan sólo una afectación.
7 El estilo debe mostrar que uno cree en sus pensamientos, no sólo que los piensa, sino que los siente.
8 Cuanto más abstracta es la verdad que se quiere enseñar, más importante es hacer converger hacia ella todos los sentidos del lector.
9 El tacto del buen prosista en la elección de sus medios consiste en aproximarse a la poesía hasta rozarla, pero sin franquear jamás el límite que la separa.
10 No es sensato ni hábil privar al lector de sus refutaciones más fáciles; es muy sensato y muy hábil, por el contrario, dejarle el cuidado de formular él mismo la última palabra de nuestra sabiduría.
No has gosat postejar-ho, ja ho faig jo. I, sí, confeso publícament que aquest escrit està clavat al suro del meu escriptori, ja grogueja pel pas del temps i el fum .
Per açò escric poesia, trobo més senzill abocar emocions en vers que expresar en prosa, no sóc descriptiva.
Diez mandamientos para escribir con estilo
Friedrich Nietzsche
1 Lo que importa más es la vida: el estilo debe vivir.
2 El estilo debe ser apropiado a tu persona, en función de una persona determinada a la que quieras comunicar tu pensamiento.
3 Antes de tomar la pluma, hay que saber exactamente cómo se expresaría de viva voz lo que se tiene que decir. Escribir debe ser sólo una imitación.
4 El escritor está lejos de poseer todos los medios del orador. Debe, pues, inspirarse en una forma de discurso muy expresiva. Su reflejo escrito parecerá de todos modos mucho más apagado que su modelo.
5 La riqueza de la vida se traduce por la riqueza de los gestos. Hay que aprender a considerar todo como un gesto: la longitud y la cesura de las frases, la puntuación, las respiraciones; también la elección de las palabras, y la sucesión de los argumentos.
6 Cuidado con el período. Sólo tienen derecho a él aquellos que tienen la respiración muy larga hablando. Para la mayor parte, el período es tan sólo una afectación.
7 El estilo debe mostrar que uno cree en sus pensamientos, no sólo que los piensa, sino que los siente.
8 Cuanto más abstracta es la verdad que se quiere enseñar, más importante es hacer converger hacia ella todos los sentidos del lector.
9 El tacto del buen prosista en la elección de sus medios consiste en aproximarse a la poesía hasta rozarla, pero sin franquear jamás el límite que la separa.
10 No es sensato ni hábil privar al lector de sus refutaciones más fáciles; es muy sensato y muy hábil, por el contrario, dejarle el cuidado de formular él mismo la última palabra de nuestra sabiduría.
No has gosat postejar-ho, ja ho faig jo. I, sí, confeso publícament que aquest escrit està clavat al suro del meu escriptori, ja grogueja pel pas del temps i el fum .
Per açò escric poesia, trobo més senzill abocar emocions en vers que expresar en prosa, no sóc descriptiva.
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Aquest és un poema que vaig escriure fa uns anys i va sortir publicat en unes pàgines que van dedicar als moviments Guerra No. L'unic que ha vist la llum en un diari :). Els altres en fanzines, els iré postejant.
Un guiño
Sigo los patrones
no discuto,
de aca
para alla
como todos.
Habrase visto!
Ja
un grano de arena
romper moldes!
Ja
ir en contra del viento!
Ja.
El viento,
ellos,
los malos muy malos.
Humanidad
playa,
hombre
arena,
YO
un granito,
uno más,
y me arrastran.
Un guiño
Sigo los patrones
no discuto,
de aca
para alla
como todos.
Habrase visto!
Ja
un grano de arena
romper moldes!
Ja
ir en contra del viento!
Ja.
El viento,
ellos,
los malos muy malos.
Humanidad
playa,
hombre
arena,
YO
un granito,
uno más,
y me arrastran.
SILENCIO fragment
" Se puede pensar rápidamente en el día que pasó. O en los amigos que pasaron y para siempre se perdieron, pero es inútil huir: el silencio está ahí. Aún el sufrimiento peor, el de la amistad perdida, es sólo fuga. Pues si al principio el silencio parece aguardar una respuesta -cómo ardemos por ser llamados a responder-, pronto se descubre que de ti nada exige, quizás tan sólo tu silencio. Cuántas horas se pierden en la oscuridad suponiendo que el silencio te juzga, como esperamos en vano ser juzgados por Dios. Surgen las justificaciones, trágicas justificaciones forzadas, humildes disculpas hasta la indignidad. Tan suave es para el ser humano mostrar al fin su indignidad y ser perdonado con la justificación de que es un ser humano humillado de nacimiento. Hasta que se descubre que él ni siquiera quiere su indignidad. Él es el silencio. "
Clarice Lispector
Clarice Lispector
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
No recordo quin va ser el meu dia, fa tant de temps que hi va haver un dia. M'he llevat recordant que estic enamorada, molt enamorada, recordant que ella està eNOmorada. He plorat, cridat al gat, cridat als veins de dalt que es pensen que el dissabte al matí es per canviar la distribució del pis, barallat amb una àvia que em prenia la tanda a la fleca, discutir amb un conductor que no ha respectat el pas de cebra.
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
M'han deixat eixuta tot i les bones intencions de la colla de nenes que em van portar a distreure'm, quan et volen distreure es pitjor. Amb el recolliment que tinc al pis amb el meu gat i l'ordinador, qui em manava anar de copes, veure gent feliç i contenta, parelles que s'estimen. Sort que em van respectar els gustos i no vam anar al Platea (local gironí on a la gent que hi assisteix sel's pot catalogar de pijos, snobs i altament imbècils, tant o més que els responsables del local), jo no hi he posat un peu mai ( l'altre dia hi van actuar els Mishima i NO hi vaig anar!!!), molta gent diu que no hi han posat el peu (tècnica habitual gironina de queixar-se de quelcom i ser el primer/a en fer-ho)i en són clients habituals. Algunes de les nenes són així, no es pot matar tot el que és gras.
Em van respectar els gustos deia, i fora pitjor el remei que la malaltia, vam anar a l'unic local de jazz de Girona ( imitació absurda i pretenciosa de la cova del drac de Barcelona, tot i així l'unic local de Girona que val la pena), ple de gom a gom, assentades prop de la barra i ahir amb la música forta, nosaltres que voliem parlar i arreglar el mon. Mentre m'estavem comentant que és molt bona idea el blog, que els hi agrada ( no crec ni que l'hagin vist, alguna si), va entrar ELLA, ens vam mirar i la vaig desitjar (com sempre). No ens vam dir ni mu. ELLA amb un NOI, la historia al revés. Jo tenia company, la vaig coneixer i em vaig enamorar. Ara es ella la que te un home per company. Em fa mal, si fos una noia la seva parella no m'hauria afectant tant, crec.
Em van acompanyar a casa i vaig vessar les poques llàgrimes que em quedaven. Ens hem estat fins les quatre de la matinada bla, bla, bla i l'anna s'ha quedat a dormir (és la millor amiga que es pot tenir).
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Un dia gris, plujós, trist (parlo del dia o de mi), que passarà i ja està. Sense pena ni glòria.
Avui no es el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Sóc dona, tinc la menstruació, i em sento dona menstruada, molt menstruada. Visc en una menstruació permanent.
Aquesta no és la meva setmana, ni la passada, ni l'altre.
Aquest fragment és d'una noia de Tarragona, artista multidisciplinar i m'ha agradat, molt. (m'he adonat que tinc memoria i que els records no s'esfumen)
"inventari del desig
acabar-te tota
després llepar el llit
plat immens
de luxúria "
Txus Garcia Human Trash
El que he fet amb aquest post es el que em vaig prometre que no faria al blog. Convertir-lo en un confessionari intim. Com canvia tot sobtadament. De fet son retalls de la meva vida. No? Massa intims, però retalls.
No recordo quin va ser el meu dia, fa tant de temps que hi va haver un dia. M'he llevat recordant que estic enamorada, molt enamorada, recordant que ella està eNOmorada. He plorat, cridat al gat, cridat als veins de dalt que es pensen que el dissabte al matí es per canviar la distribució del pis, barallat amb una àvia que em prenia la tanda a la fleca, discutir amb un conductor que no ha respectat el pas de cebra.
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
M'han deixat eixuta tot i les bones intencions de la colla de nenes que em van portar a distreure'm, quan et volen distreure es pitjor. Amb el recolliment que tinc al pis amb el meu gat i l'ordinador, qui em manava anar de copes, veure gent feliç i contenta, parelles que s'estimen. Sort que em van respectar els gustos i no vam anar al Platea (local gironí on a la gent que hi assisteix sel's pot catalogar de pijos, snobs i altament imbècils, tant o més que els responsables del local), jo no hi he posat un peu mai ( l'altre dia hi van actuar els Mishima i NO hi vaig anar!!!), molta gent diu que no hi han posat el peu (tècnica habitual gironina de queixar-se de quelcom i ser el primer/a en fer-ho)i en són clients habituals. Algunes de les nenes són així, no es pot matar tot el que és gras.
Em van respectar els gustos deia, i fora pitjor el remei que la malaltia, vam anar a l'unic local de jazz de Girona ( imitació absurda i pretenciosa de la cova del drac de Barcelona, tot i així l'unic local de Girona que val la pena), ple de gom a gom, assentades prop de la barra i ahir amb la música forta, nosaltres que voliem parlar i arreglar el mon. Mentre m'estavem comentant que és molt bona idea el blog, que els hi agrada ( no crec ni que l'hagin vist, alguna si), va entrar ELLA, ens vam mirar i la vaig desitjar (com sempre). No ens vam dir ni mu. ELLA amb un NOI, la historia al revés. Jo tenia company, la vaig coneixer i em vaig enamorar. Ara es ella la que te un home per company. Em fa mal, si fos una noia la seva parella no m'hauria afectant tant, crec.
Em van acompanyar a casa i vaig vessar les poques llàgrimes que em quedaven. Ens hem estat fins les quatre de la matinada bla, bla, bla i l'anna s'ha quedat a dormir (és la millor amiga que es pot tenir).
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Un dia gris, plujós, trist (parlo del dia o de mi), que passarà i ja està. Sense pena ni glòria.
Avui no es el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Sóc dona, tinc la menstruació, i em sento dona menstruada, molt menstruada. Visc en una menstruació permanent.
Aquesta no és la meva setmana, ni la passada, ni l'altre.
Aquest fragment és d'una noia de Tarragona, artista multidisciplinar i m'ha agradat, molt. (m'he adonat que tinc memoria i que els records no s'esfumen)
"inventari del desig
acabar-te tota
després llepar el llit
plat immens
de luxúria "
Txus Garcia Human Trash
El que he fet amb aquest post es el que em vaig prometre que no faria al blog. Convertir-lo en un confessionari intim. Com canvia tot sobtadament. De fet son retalls de la meva vida. No? Massa intims, però retalls.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)