Sí que recordo el llit, era massa alt i gegant per la meva edat. D'aquells d'abans, en sintonia amb la casa. De fusta masissa, somier de molles i doble matalàs. Xerricava al més lleu moviment, per adormir-me tenia que restar completament inmovil, sentin els sorolls de la casa, tot retrunyia. Era molt tou, tot i el doble matalàs, m'enfonsava, els llençols tenien fortor de lleixiu i l'habitació era freda de vida i temperatura. Ample i amb el sostre alt, calç o guix a les parets, una pica en un racó, una gibrelleta sota el llit, una marededeu com a unica decoració, una banqueta, dos tauletes de nit, un armari enorme, una lampara penjant del sostre, una lampareta damunt cada marbre de les tauletes, la porta que quedava lluny i una finestra molt ben encarada que recollia els primers raigs de sol i els distribuia per tota l'estança, quan faltaven dos dits perquè un raig arribes a la marededeu l'avia ja m'havia pujat a buscar per esmorzar, mai fallava. I si jo ja estava a punt una estona abans, m'esperava igualment, mirant el sol caminar lentament cap a la marededeu i escoltant els lladrucs dels gossos quan l'avi obria la porta del pati. Abocava mig cos per la finestra i ho mirava tot de fit a fit, fixant la vista encuriosida en els serrells de les muntanyes com fumejaven, intentant descobrir ves a saber què de nou, en un paisatje verge.
-Nena, va, que es refreda la truita.
-Ara baixo.

Ens fan creure el que volen

dibuix "de rodillas" cedit per mariarain

El Lobo y Caperucita Roja
(Versión del Lobo)


El bosque era mi hogar. Yo vivía allí y me gustaba mucho. Siempre trataba de mantenerlo ordenado y limpio.

Un día soleado, mientras estaba recogiendo las basuras dejadas por unos turistas sentí pasos. Me escondí detrás de un árbol y vi venir una niña vestida en una forma muy divertida: toda de rojo y su cabeza cubierta, como si no quisieran que la vean. Andaba feliz y comenzó a cortar las flores de nuestro bosque, sin pedir permiso a nadie, quizás ni se le ocurrió que estas flores no le pertenecían. Naturalmente, me puse a investigar. Le pregunte quien era, de donde venia, a donde iba, a lo que ella me contesto, cantando y bailando, que iba a casa de su abuelita con una canasta para el almuerzo.

Me pareció una persona honesta, pero estaba en mi bosque cortando flores. De repente, sin ningún remordimiento, mató a un mosquito que volaba libremente, pues también el bosque era para el. Así que decidí darle una lección y enseñarle lo serio que es meterse en el bosque sin anunciarse antes y comenzar a maltratar a sus habitantes.

La dejé seguir su camino y corrí a la casa de la abuelita. Cuando llegue me abrió la puerta una simpática viejecita, le expliqué la situación. Y ella estuvo de acuerdo en que su nieta merecía una lección. La abuelita aceptó permanecer fuera de la vista hasta que yo la llamara y se escondió debajo de la cama.

Cuando llegó la niña la invite a entrar al dormitorio donde yo estaba acostado vestido con la ropa de la abuelita. La niña llegó sonrojada , y me dijo algo desagradable acerca de mis grandes orejas. He sido insultado antes, así que traté de ser amable y le dije que mis grandes orejas eran par oírla mejor.

Ahora bien me agradaba la niña y traté de prestarle atención, pero ella hizo otra observación insultante acerca de mis ojos saltones. Ustedes comprenderán que empecé a sentirme enojado. La niña tenía bonita apariencia pero empezaba a serme antipática. Sin embargo pensé que debía poner la otra mejilla y le dije que mis ojos me ayudaban para verla mejor. Pero su siguiente insulto sí me encolerizo . Siempre he tenido problemas con mis grandes y feos dientes y esa niña hizo un comentario realmente grosero.

Se que debí haberme controlado pero salté de la cama y le gruñí, enseñándole toda mi dentadura y diciéndole que eran así de grande para comerla mejor. Ahora, piensen Uds.: ningún lobo puede comerse a una niña. Todo el mundo lo sabe. Pero esa niña empezó a correr por toda la habitación gritando y yo corría atrás de ella tratando de calmarla. Como tenía puesta la ropa de la abuelita y me molestaba para correr, me la quité pero fue mucho peor. La niña gritó aun más . De repente la puerta se abrió y apareció un leñador con un hacha enorme y afilada. Yo lo mire y comprendí que corría peligro así que salté por la ventana y escapé .

Me gustaría decirles que este es el final del cuento, pero desgraciadamente no es así. La abuelita jamás contó mi parte de la historia y no pasó mucho tiempo sin que se corriera la voz que yo era un lobo malo y peligroso. Todo el mundo comenzó a evitarme .

No se que le pasaría a esa niña antipática y vestida en forma tan rara, pero si les puedo decir que yo nunca pude contar mi versión. Ahora Uds. ya lo saben.


Anònim

El hombre que se enamoro de la luna

"-He oído decir que puedes hablarle a tu sombra, y que tu sombra te contesta –dijo Dellwood-... se trata de eso, ¿sabes?, el eclipse de luna es una sombra: la tierra se interpone entre el sol y la luna, y lo que oscurece la luna es la sombra en la tierra. O sea que, como dice mi libro, el sol (que es la fuente de luz) es bloqueado por la tierra (que es el lugar en el que todos pensamos que somos quienes somos) y el pensamiento de ser quienes somos, la sombra de la tierra se proyecta sobre la luna (que es nuestro yo secreto), y el secreto es que no somos quienes creemos ser."

Tom Spanbauer

Acabo de llegir ara mateix "el hombre que se enamoro de la luna" de Tom Spanbauer i no sé si m'ha agradat o no. Quina sensació!. En parlaré, segur....., i ara a veure si puc dormir.

Dubto que l'hagin llegit

Un llibre que no perd actualitat i que espero que agiti consciències israelianes. Que apliquin la màxima castellana de " lo que no quieras para ti, no lo quieras para los demás", almenys.


"El terror reina en la ciudad. Noche y día, transportes incesantes de esa pobre gente, provista tan sólo de una bolsa al hombro y de un poco de dinero. Estos últimos bienes les son quitados en el trayecto, según dicen. Se separa a las familias, agrupando a hombres, mujeres y niños.Los niños al volver de la escuela, ya no encuentran a sus padres. Las mujeres, al volver del mercado, hallan sus puertas selladas y notan que sus familias han desaparecido.También les toca a los cristianos holandeses: sus hijos son enviados obligatoriamente a Alemania. Todo el mundo tiene miedo.
Centenares de aviones vuelan sobre Holanda para bombardear y dejan en ruinas las ciudades alemanas; y a cada hora, centenares de hombres caen en Rusia y en África del Norte. Nadie está al abrigo, el globo entero se halla en guerra, y aunque los aliados ganen la guerra, todavía no se ve el final.
Podría seguir durante horas hablando de la miseria acarreada por la guerra, pero eso me desalienta de más en más. No nos queda más que aguantar y esperar el término de estas desgracias. Judíos y cristianos esperan, el mundo entero espera, y muchos esperan la muerte."

13 de gener de 1943
El diario de Ana Frank

De Marta Rojals i llegit avui a vilaweb

Santes Pasqües

Aquesta setmana que ve pot passar que tu, ciutadà de Barcelona (o ciutadana de Barceló), surtis un vespre de la feina, si és que encara en tens, i, en plena hora punta, quan et disposis a fer ús del servei de compactació al buit dins l'autobús habitual, sí, el mateix que agafes per estalviar-te el tap de la Ronda i que et deixa a les tantes a casa, això mateix, aquell quart sense ascensor adquirit a preu de palau florentí i que et xuclarà la sang fins a la jubilació, doncs pot passar, dèiem, que tinguis la sort que el bus que t'ha de transportar els ossos llueixi escrit en cul i flancs el cop d'optimisme que necessitaves: 'Probablement Déu no existeix, deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida'. Doncs sí, després d'una reeixida gira per unes quantes ciutats angleses, començant per Londres, el 'bus ateu' ja escalfa motors, segons el tòpic periodístic, per aixecar l'ànim de les consciències descregudes del nostre país. La iniciativa, impulsada a l'origen per la British Humanist Association, i a casa nostra per Ateus de Catalunya i associacions afins, té vocació de travessar fronteres per pal·liar un greuge comparatiu: el que afecta els no-creients i les seues variants pel fet d'haver estat privats històricament, i àdhuc militarment, d'una publicitat que pogués fer ombra a l'implacable promoció secular del credisme, promoció que li ha valgut el reconeixement internacional per les efectives campanyes de fidelització del client i per un domini magistral del 'merchandising' que no s'explica, certament, sense una mediació divina. Així, doncs, els missatges més tronats del teisme tradicional, com el clàssic adveniment de les set plagues, per exemple, que emet aquella emissora escollida per nostrossenyor mateix per a radiar l'apocalipsi, ja tenen la corresponent contraproposta atea amb un anunci fresc, dinàmic, pensat per a l'home-dona d'avui, una criatura urbanita, víctima de l'estrès, del malmenjar, de l'euríbor, que no té un forat a l'agenda ni per a tallar-se les ungles, i que, per tant, no sabria d'on treure temps i energia per a dedicar-se a les tribulacions metafísiques. I amb més raó encara, si tenim en compte que en aquesta societat ens han acostumat a donar-nos-ho tot mastegat. Per això és tant d'agrair que algú, mogut per un sentiment filantròpic innegable, s'hagi pres la molèstia d'oferir-nos una resolució ràpida, pràctica i sobretot alternativa a aquest misteri universal que tantes clepses ha fet fumejar des que l'home s'arrossega pel món i va a 'enterro': 'Probablement Déu no existeix', au, aquí ho tens, i ara corre, que faràs tard al tai-txi. I com que després de l'ensabonada ve l'esbandida, ja advertim per endavant que els promotors de la campanya, sigui per inexperiència, sigui per falta de vista, han perdut una oportunitat d'or per a esgarrapar una bona porció de mercat a la competència. Només que haguessin fet circular la bona nova un mes abans, en aquests temps de 'creixement negatiu' i 'desacceleració accelerada' segur que el missatge hauria aconseguit d’alçar en massa tot d'objectors de consciència del Nadal en favor d'una apostasia que permetés de donar-se de baixa de la celebració, des de la Puríssima fins a Reis, sense risc de ser estigmatitzat per asocial, amargat i al damunt agarrat, que no té miraments ni per la pròpia família. Ah, i quadrant la carambola, aquesta plantada hauria constituït un pas ferm cap a l'abolició de l'apoteosi comercial i gastronòmica per l'excusa d'unes festes que ja no tindrien raó de ser.
I santes pasqües!

Palestina

He obert el balcó per esventilar una mica, massa fum ahir a la nit i massa bona la collita. Se sent xivarri a fora, fa un solet molt maco i el gat espera que passí el raig de sol pel balconet, dura poc però és d'agrair. A dins tinc la televisió enxufada, el 3/24 mentre feinejo, haig de parar. Els crits d'unes persones en una mesquita bombardejada on van morir nens i tot, centren tota la meva atenció a la pantalla. Un pais està envaint, agredint a un altre al segle 21, bombardejos i ofensiva terrestre, foc continuu, censures de premsa per part de l'exercit israelia, destruint les comunicacions de Gaza. Creant un estat de setge i de por, atacant centres comercials, mesquites, ciutats,...MATANT CIVILS !!!!???!!!!
Es dificil d'entendre que un pais, entenent pais com a grup de persones, que ha patit tant i prou recentment, no fan us de la memòria. Carai, que a Gaza esta morint gent!!!!!!!!!

Tancaré el balco i la televisió, el contrast del xivarri i els crits de la tele m'atabalen. Em posaré musica, Sin Dios i mai millor dit.

Com el meu gat hi gent que desitja veure el sol.
Llibertat pel poble Palestí!!!

Xafarderies

Què dius que et deia?
Et dic que m'ha dit, que li han dit, que van sentir dir, que un va dir, que li havien dit, que deien, que si deia, el que deien, que li havien dit, que un va dir, que havia sentir dir, que li deien. Dirien, que si ho diu, dirán, que no ho han dit.
Dit i fet, segons diuen.


Ja no sé el que anava a dir i a més em sento idiota

NANDAL

Absolutament emprenyada per tota aquesta parafernalia nandalenca que diria una ;), i l'us i abus de costums o rituals mal entesos, tinc una planyidera dedicatoria a tots aquells, que disgustats per la manca d'esperit nandalenc d'una serie de gent, que lluny de sotmetres a tota aquesta voragine de felicitat ficticia, cerca espais de rutina en uns dies pretesament assenyalats per no ser, diguem-ne, ... mmmm ... "normals".
No entenc el fet d'haver de preguntar a cada botiga, cafeteria, quiosc o pub de referència diaria el seu horari i dies de festa.No entenc perquè la gent va a veure any rera any una obra com els pastorets i a més omplen els teatres.No entenc que persones a les quals sé feacientment que els importo una merda em desitgin bones festes.No entenc perquè un bar obert un festiu de nandal ha d'apujar el preu de les consumicions.No entenc aquesta ansia de menjar com golafres i beure compulsivament, sabent de cada any el resultat fatal per l'estomac.No entenc aquestes reunions familiars sense cap mena de ganes, que acaben amb tots els asistents barallats. Cada any el mateix i au vinga, adeu i fins l'any vinent que ens tornarem a barallar.No entenc la obligotorietat autoimposada o autoinlingida d'anar de bòlit per comprar regals, la mitat dels quals acabaran oblidats.No entenc que hi pinta enmig de tot aixó el Papa Noel de color vermell ( l'original és verd ). Si tant recorren al seu cristianisme, que hi fa el Papa Noel vermell penjat en l'arbre de nandal (deu ser pel contrast).No entenc ni l'amargor que em produeix el nandal.No entenc el fet de per ser cap d'any m'ho hagi de passar bé forçosament.No entenc que el rei negre de la cavalcada de la meva ciutat sigui un blanc pintat.No entenc que la veina del replà hagi penjat del pom de la porta un cercle d'herba amb unes campanes per alegrar les festes. Si cada cop que entro a casa meva em dona yuyu, sembla una minicorona de morts. Perquè no se la penja per dins a casa seva la refotuda coroneta si tant li agrada? No entenc l'escudella i carn d'olla el dia de nandal, i m'es igual, m'agrada amb bojeria. Una cosa positiva que te i aquest any no n'he menjat perquè m'he quedat sola a Girona.No entenc la malaguanyada creativitat usada en fer diorames, perdó pessebres en diuen aquests dies.No entenc que la policia no multi a tota aquesta gent que atempta contra el sentit de la vista omplin balcons de papas noel enfilant-se.No entenc tantes llums de colors, i decoracions de mal gust estètic que els ajuntaments posen i els veins aplaudeixen perquè fa nandal.No entenc que la gent no m'entengui i es deixi portar per la col.lectivitat convertida en un ramat obedient sense individualitats.
Només ho entenc quan ho miro des del prisma de la nena que vaig ser, i feia festa del cole, i anava a passejar amb els pares, i feia la badoca amb els llums de colors, i em regalaven joguines i pintures, i anava a dormir més tard, i la innocència jugava a favor meu, i veia els cosins, i menjava torrons, i tot em semblava fantàstic, i feia saltirons pel carrer com si jugués a la xarranca, i em creia feliç.I tot i així em costa!
D'acord que he fet festa i he pogut, en teoria relaxar cos i esperit, carregar energia i repasar el darrer any. Però en el meu cas quants menys espais em treguin del meu dia a dia millor. Hi ha gent que viu i d'altres que existeixen esperant tornar a viure; jo sóc d'aquestes, de moment. Existeixo, estic per aqui, com una passavolant qualsevol esperant que un somriure sincer em torni a esvalotar la paleta. Com molts, suposo.
En fi, bon nandal a tothom. Es el que toca, no?
I a les persones que m'han entés, als amics que em van convidar al sopar d'"arreplegats" i aquestes collonades els hi refoten (mariarain, et plagio varies vegades en aquest text), els hi envio un petó i una abraçada tant forta com sincera.
Mariarain, martolina, amkiel, perrociego, arantxa, anna i tots/tes que de tant en tant passeu i no comenteu: GRÀCIES!!!
Una abraçada especial, sense llumetes, ... a les fosques..., sense res que la distregui.