L'Arantxa em va deixar un poemari d'un autor del Pais Vasc, estic malalta i llegir em distreu més que voltar per la xarxa. En vaig posar un en un post i ara que ja he llegit i rellegit el llibre, en faig un altra post.


Me lo dijo
un colega
la otra tarde:

«Mira, tío,
como sigas así,
escribiendo
en servilletas de papel
por los bares,
acabarán cargándote
el sambenito
de poeta,
ya verás.

Y luego,
a ver qué hostias
haces».

Karmelo Iribarren


Un altra:

Esta tarde, en el bar,
me has preguntado
que en qué estaba pensando;
yo te he dicho que en nada,
pero no era verdad.

Pensaba
en alguien que acababa de salir,
un tipo solitario, triste, gris,
como hay cientos en cualquier ciudad;
lo veía cenando unas horas después
en el típico bar desangelado de barrio,
bajo una luz enfermiza, hojeando
quién sabe qué periódicos de ayer.

Sí,
estaba pensando en su vida,
porque podía haber sido la mía.

Y estaba pensando en ti.

Karmelo Iribarren
De l'antològia "La Ciudad" Ed. Renacimiento

Hauriem de llegir més poesia "urbana"( es com defineixen les diferents webs la poesia d'en Karmelo). Un autor que s'enten i parla com ho fa la gent que conviu al nostre voltant, en el nostre dia a dia, amb els nostres maldecaps i petites il.lusions, èxits i decepcions, es la millor forma d'adonarnos que no fan falta floritures ni paraules rimbombants per descriure sensacions, ni perquè aquestes ens abracin. El llibre que he llegit és absorbent, real i curiós alhora.
Hauré de mirar a la 22, tinc ganes de llegir Karmelo Iribarren.

lligada

Llavis llaminers,
ulls llibertins.
Llac de llàgrimes,
lloc de llunàtics,
llavor dels llimbs.


El llom lleig
i llis d'un llibre
lligall de lletres.
Es lliura del llast,
llegat de lleis.


El llaüt llogat
lliga la llum,
llepa els llamps.
I llavors ella,
ella, la llibertat.

La vida, simplement

__La ciudad__

Entro al taxi, me acomodo

junto a la ventanilla,

Felipe IV, 18, digo,

en marcha, dice, se cruza

un autobús, me río de mi

sonrisa en el cristal, veo

gente que viene y va, gente

que parece feliz y gente que parece

aburrida, caen las primeras gotas,

uno abre un paraguas, otro

entra a un bar, otro habla solo

y se ríe y me mira, lo miro,

lo archivo todo, arrecia

el chaparrón, un coche patrulla

parpadea en la distancia,

se forma un pequeño caos

bajo una marquesina, una pareja

corre y se refugia en un

portal… Es la ciudad –pienso–,

es la vida. Y me gusta.

Setecientas cincuenta, por favor.

Karmelo Iribarren

Ahir algú em va recordar que tenia oblidada la canço francesa al proposar d'escoltar La mala reputación de Brassens en revisió de Paco Ibañez i a partir d'aqui he estat mitjanit desperta escoltant la Piaff, Ferré, Brel, Ibañez i fins i tot en Llach. Em vaig omplir de paraules d'amors, desamors i revolució.

Jaime Gil de Biedma donava les gràcies a la canço francesa pel que li feia sentir, en aquest poema:

Elegía y recuerdo de la canción francesa (fragment)

Y fue en aquel momento, justamente
en aquellos momentos de miedo y esperanzas
-tan irreales, ay- que apareciste,
oh rosa de lo sórdido, manchada
creación de los hombres, arisca, vil y bella
canción francesa de mi juventud!


Eras lo no esperado que se impone
a la imaginación, porque es así la vida,
tú que cantabas la heroicidad canalla,
el estallido de las rebeldías
igual que llamaradas, y el miedo a dormir solo,
la intensidad que aflige al corazón.

Cuánto enseguida te quisimos todos!
En tu mundo de noches, con el chico y la chica
entrelazados, de pie en un quicio oscuro,
en la sordina de tus melodías,
un eco de nosotros resonaba exaltándonos
con la nostalgia de la rebelión.

Y todavía, en la alta noche, solo,
con el vaso en la mano, cuando pienso en mi vida,
otra vez más sans faire du bruit tus músicas
suenan en la memoria, como una despedida:
parece que fue ayer y algo ha cambiado.
Hoy no esperamos la revolución.

Desvencijada Europa de post-guerra
con la luna asomando tras las ventanas rotas,
Europa anterior al milagro alemán,
imagen de mi vida, melancólica!
Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos,
aunque a veces nos guste una canción.

I jo donc les gràcies a la blogger Maria per reactivar el meu sentiment revolucionari.

Una de simple, senzilla, gens poètica. Però definitoria, intransigent i aclaparadora:

NO PASARAN!!!!!!

els quissos d'en quim

Un meu cosí m'ha enviat aquesta foto dels seus quissos, la trobo tant maca que la poso al blog. Ja vaig dir que tot hi cap dins el cap.

CRIATURES A LA DESFILADA

Durant el dia d'ahir als noticiaris i avui a la premsa hem vist imatges de nens assistin a la desfilada militar de Madrid, on una colla d'eixalabrats, passejaven amunt i avall carregats d'armes i un altra munt d'eixalabrats ho celebraben aplaudint i cridant endimoniats per la superba visió de la força que té el seu pais. El que em va deixar més parada fou el fet de que els pares que van dur els sus fills allà, son els que es devien escandalitzar per darrer cas del jove que va matar els seus companys d'escola. Estem en un món d'hipòcrites o el món es hipòcrita? Com pot dur un pare a ensenyar armes als seus fills
Recordaré de treure tots els ganivets del calaix i escamparlos pel pis el dia del meu aniversari, perquè tothom pugui disfrutar de la seva visió, i aplaudir-los, i comentar-los, a un el lligaré a una cabra. Patètic, oi?
Dons el mateix patetisme veure aquella gent allà.
Veien aquests pares em sembla a vegades que tota aquesta feina d'educar persones que es fa des de molts ambits, s'en va en orris.
Es podrien haver limitat a cridar viva españa el dia de la patrona del seu pais, i no muntar aquests shows. No m'imagino als catalans assistint per Sant Jordi o l'onze de setembre a una desfilada dels mossos d'esquadra contents i orgullosos. ( potser em duria una sorpresa, hi ha gent molt estranya ).

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.

Millor encara, em vaig a posar Bob Dylan, tancaré els ulls i imaginaré que estic plantant cara a tota la trepa de militars i que sóc capaça de guanyar.

Lectura d'abans de quedar-me frita

No col.laboro

..Fins al dia que vaig saber que no
plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:
vulgaríssimes llàgrimes que em queien
galtes avall i em donaven un aire
entre grotesc i màgic. Ara penso
que degué ser una trista descoberta,
la il.lusió perduda i tantes coses,
un món -quin món?- que esdevé inhabitable-
D'aleshores ençà, que jo recordi,
no he plorat, almenys dels ulls enfora,
ni he renegat, ni em mossego les ungles.
No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,
segueix sent inhòspit, però jo
persevero tossut: no col.laboro.

Miquel Martí i Pol, La pell de violí

Bona nit

M'han robat la bici

Les paraules que s'emporta el vent, cauen en alguna banda. Aquesta banda no és allà on precissament voldriem. El que voldriem, no es el que es té. El que es té, de cop no es té. I el que de cop no tinc, es la meva BICICLETAAAAAAA.
Ha dessaparegut de la plaça de l'oli, serà que no hi passa gent per allà.
Tota? noooo. M'han deixat la roda del davant amb el cadenat. Aquests de l'ajuntament haurien d'idear uns parquings de bici que es lligues bé per darrera. Almenys només s'endurien la roda del davant. Algú amb una bici sense roda deu fer el cante?
He anat a posar denuncia, els hi ha fet gràcia. Cada dia en roben, deien. Quina barra!!!!
Ei, que no era cap virgueria, però era meva. Ja en parlo en passat, els mossos han dit que no la trobaria, que si em volia esperar una hora em pendrien nota de la denuncia. He marxat a PEU cap al centre sense fer la denuncia. Total pa qué?
S'accepten donacions.