En Pere és un xicot sà, de ciutat, ben plantat, amable, amb carrera, esportista, educat i divertit, vaja un d'aquells joves que totes les mares voldrien com a gendre, i gens treballador, ai l'ast. Havia sabut combinar a la perfecció la feina amb la seva gran passió, no treballar. N'havia fet un art.
Un art, tot sigui dit, gens entès pels seus companys de feina, que, tips de treballar més, cavil.laven com fer-li entendre el que es la solidaritat entre companys. No volien tampoc buscar un enfrontament directe, en Pere és d'aquelles personetes que es fan estimar i fins i tot les seves malifetes resulten simpàtiques. Qüestions de taranna, ja n'hi han d'aquests. A voltes no saps si fer-los un petò o donar-los una bufa.
Treballant de biòleg fent recerca sobre el terreny, ho tenia senzill per quedar encantat a la minima, badant, mirant els nuvols. I, mirant els núvols va etzibar un crit d'alerta als seus companys:
-Mireu un globus.
Va agafar un roc i el va llençar en direcció al globus, no el va tocar, clar. La pedra no va arrivar ni a mig mig camí. Tenia els braços forts, però no tant.
Aquest fet va donar una idea brillant als seus companys, reaccionant amb rapidesa van trucar al seu cap i la hi van exposar. El cap va decidir entrar dins el joc, la idèa era seductora i es podien matar dos ocells d'un sol tret, fer treballar en Pere i divertir-se una estona.
Al cap d'un minut, el telèfon d'en Pere fa ring ring i ring ring i ring ring fins que atèn la trucada, el seu cap. Hi manté una conversa, ni curta ni llarga, amb assentiments de cap com si el veiessin.
Un cop desa el telèfon corre cap als seus companys i els avisa que treballin, que el del globus és el barrut del "jefe"( dic barrut per no posar el que va dir realment, allò que normalment sembla el nom propi de tots els "jefes") i l'ha llogat per vigilar-nos des del cel, que barrut.
Va canviar les pedres per la camara i la carpeta, amb una rapidessa comparable a la d'un mag amb una baralla de cartes.
Que barrut s'anava repetint.
Els altres encara riuen.
