tipa d'Obama

He de reconeixer que em causa sorpresa tot aquest obamisme que ha trapassat els limits del EUA i de la meva psique. Hem perdut els papers, o la distància fa que ens arribi desdibuixat i manipulat. Es el mesies?, ho sembla. El volen presentar com la solució a tot, i no deixa de ser un politic, i, dels Eua. Amb un discurs ambigu i doble.
La gent també es pobra en els seus arguments, evidentment que es menys dolent que mc cain, i aqui rau el problema. En politica sempre s'escull el menys dolent, mai el millor.
Algú es creu que les empreses que han donat cents de millions de dolars a la campanya , no en treuran cap benefici?
Ens creiem que l'Obama aplicará tot el que discursava?
Qui hagi llegit el seu programa, hi trobara paraules, molt ben combinades, emotives, plenes de bones intencions, panfletaries i buides de contingut explicit. Sobre el paper tot es bonic.
Posats a fer un canvi, una dona, i, millor encara; una dona i negra. Viuen en un pais masclista.
Crec més en la feina i els canvis que poden generar, la il.lusio i empenta de la gent que l'ha votat, que en els propis moviments politics d'Obama.
No l'hauria votat, ni a ell ni a l'altra. No voto mai per principis antidemocràtics. I ningú em farà creure que no tinc dret a queixa ni opinió.

Em preparo una ensaladilla russa i un vi blanc, soparé, apagaré la teleObama a totes les cadenes i llegiré sense musica.
En silenci, que les lletres amb poca llum i poc soroll fan musica, ballen, es tornen minces,...i em ve soneta.

amanida de cuc

Aquesta amanida la vaig preparar pel sopar de fires, escoltant els The Dresden Dolls, la vaig veure a la Mariarain i em va dir que era idea de L'hora blava.
Va tenir exit, em van felicitar per l'originalitat, es va acabar en un tres i no res i jo contenta.

El que fa la presentació d'una cosa, el mateix en un bol no es tant bó. Penso que si entra per la vista primer, sempre es més sabrós.

Vet aquí alguns dels comentaris:

- Coño si parece un gusano
- Ets una hippie
- Ara falta que sigui bona
- Espera que li ha de fer una foto pel blog
- Pues estan sabrosos estos tomates. Són del huerto?
- Jo hi hauria afegit.... ( d'aquests varis)
- El proper dia a casa us en prepararé una
- Que bona
- Ei que jo no l'he tastat
- I a ella no li agraden els tomates
- Tú fumes d'amagat.

Gràcies Maria i Martolina, un petonàs per a les dues!!!! i que corri món, ja he fet adeptes. jeje

"Res del que vareu construir no ha perdurat. Qualsevol sistema que munteu sense nosaltres serà abatut"

(Leonard Cohen)

.

Ara l'estat es dedica a fer d'avalador de les entitats bancaries que "estan en crisis?????", no fos cas que quan totes els hi ponin s'oblidin d'ells. Mentre els que decideixen endureixen el seu cercle, la gent, les persones, hem de restar al seu perimetre, esperant pacients impacientment. Hem tornat a entrar en l'epòca del despotisme ilustrat, (tot per al poble, però sense el poble).

Es realment el capitalisme el menys dolent dels sistemes economics??????????????????

.

.

Hay que caer y no se

puede elegir dónde.
Pero hay cierta forma
del viento en los
cabellos,
cierta pausa del
golpe,
cierta esquina del
brazo
que podemos torcer
mientras caemos.
Es tan sólo el extremo de un signo,
la punta sin pensar de
un pensamiento.
Pero basta para evitar
el fondo avaro de unas
manos
y la miseria azul de un
Dios desierto.
Se trata de doblar algo
más que una coma
en un texto que no
podemos corregir.

Roberto Juarroz

ESO de Idea Vilariño

ESO

Mi cansancio

mi angustia

mi alegría

mi pavor

mi humildad

mis noches

todas

mi nostalgia del año

mil novecientos treinta

mi sentido común

mi rebeldía.

Mi desdén

mi crueldad

y mi congoja

mi abandono

mi llanto

mi agonía

mi herencia

irrenunciable y dolorosa

mi sufrimiento

en fin

mi pobre vida.

Idea Vilariño

Tardor

La tardor

...Els raigs de sol, creuen timidament les habituals boirines matineres, i es deixen veure enmig de les escletxes. Els carrers, ombrius encara a mig matí, amb un tul de rosada sense esvaïr, que reflecteix els nuvols i en transforma suaument els contorns esponjosos a la nostra mirada, al nostre pas. Més lent, més pesat.

A bosc, un tou de molsa, xopa i tupida naix al peu d'arrels i damunt pedres, amb un tó verd de flusfuorescència, per fer memoria d'una primavera tant llunyana com propera i resistent en el temps.

Les pu puts fent pu put, horts marcint-se, arbres al.lopècics, una eclèctica mescla de verds, grocs i vermells pastel, gargamelles rasposes, refredats innocents, records d'infantessa...

(continuarà...)

Bona nit, es tard

BONA NIT LLUNA !

Tardor

D'una remor suau, de fulles seques degotant de les branques, a un brogit d'ocres trepitjats. Camins conreats de daurats i grocs vermellosos de tardor. El sol s'ho repensa per treure el cap i s'amaga d'hora, les formigues desapareixen, els finestrals resten tancats. L'aire comença a tallar llavis i la pell demana una capa tèxtil de suport. La tarda s'embasta amb el capvespre, i els homes amb la seva carn. Les olors son delicades i fresques, amb fragàncies llunyanes d'eucaliptus, esmenant els exesius aromes estiuencs...... ( continuarà...)

El conte d'en Pere treballant

En Pere és un xicot sà, de ciutat, ben plantat, amable, amb carrera, esportista, educat i divertit, vaja un d'aquells joves que totes les mares voldrien com a gendre, i gens treballador, ai l'ast. Havia sabut combinar a la perfecció la feina amb la seva gran passió, no treballar. N'havia fet un art.
Un art, tot sigui dit, gens entès pels seus companys de feina, que, tips de treballar més, cavil.laven com fer-li entendre el que es la solidaritat entre companys. No volien tampoc buscar un enfrontament directe, en Pere és d'aquelles personetes que es fan estimar i fins i tot les seves malifetes resulten simpàtiques. Qüestions de taranna, ja n'hi han d'aquests. A voltes no saps si fer-los un petò o donar-los una bufa.
Treballant de biòleg fent recerca sobre el terreny, ho tenia senzill per quedar encantat a la minima, badant, mirant els nuvols. I, mirant els núvols va etzibar un crit d'alerta als seus companys:
-Mireu un globus.
Va agafar un roc i el va llençar en direcció al globus, no el va tocar, clar. La pedra no va arrivar ni a mig mig camí. Tenia els braços forts, però no tant.
Aquest fet va donar una idea brillant als seus companys, reaccionant amb rapidesa van trucar al seu cap i la hi van exposar. El cap va decidir entrar dins el joc, la idèa era seductora i es podien matar dos ocells d'un sol tret, fer treballar en Pere i divertir-se una estona.
Al cap d'un minut, el telèfon d'en Pere fa ring ring i ring ring i ring ring fins que atèn la trucada, el seu cap. Hi manté una conversa, ni curta ni llarga, amb assentiments de cap com si el veiessin.
Un cop desa el telèfon corre cap als seus companys i els avisa que treballin, que el del globus és el barrut del "jefe"( dic barrut per no posar el que va dir realment, allò que normalment sembla el nom propi de tots els "jefes") i l'ha llogat per vigilar-nos des del cel, que barrut.
Va canviar les pedres per la camara i la carpeta, amb una rapidessa comparable a la d'un mag amb una baralla de cartes.
Que barrut s'anava repetint.
Els altres encara riuen.