Simulant ser una monja de clausura, per la voluntarietat d'amagar-me de tot i tothom. He gaudit d'uns dies de descans fisíc i mental ( amb una petita mitjapart), no perquè a la feina les meves neurones i el meu cos treballin gaire, el nivell d'exigencia no es molt elevat, sino pel relaxament de saber d'uns dies sense horaris, menjar quan es te gana i dormir quan es te son. Res més lluny del que feien els nostres avant-passats basant-se amb l'horari solar, amb una sola diferència; el meu horari solar el marco jo mateixa i a partir d'aquesta premisa tot és posible. El gat em mira estranyat, massa dies amb ell ( crec que li he tret la intimitat, ves a saber que fa quan no hi sóc).
Ha trucat el meu pare, disgustat per no haver anat a Ripoll a dinar el dia de Nadal. Sort que el papa m'enten i ha perdonat ràpid la meva absència. Altra cosa serà la meva mare, una filla a Rotterdam, l'altre a Girona i ells sols per Nadal. Li he dit al pare que si hi anem les dues per any nou, no cal que pugi jo sola per Nadal, que tinc ganes d'estar tots plegats. Ha funcionat!
Dies per pensar molt, en ella, en ells. Dubtant fins i tot, i molt, de la meva condició sexual. Em vaig enamorar d'ella, no d'una dona. No em veig als braços d'una altra dona, i sí als d'un home, es molt confós tot plegat. No n'he extret cap conclusió, em deixaré endur, algun dia i sense adonar-me em tornaré a enamorar d'una persona i crec que tant em fa que sigui un home o una dona, es el que te l'amor. Aixó diuen. Jo crec que son els ulls i les mirades el em fan enamorar de la gent.
També ha trucat el meu cosí per si vull un dels gossets de la cadellada, que ja els ha destetat ( quina paraula ) i si en vull un per reis. Que en faig d'un gat i un gos en un piset de 70 metres?
Evidentment la meva resposta ha estat NOOOOOOO.
I l'Anna, l'Arantxa, en Jose, la meva germana, la Rose, en Quinu, l'Alberto, i prou. Missatges i correus uns quants, son falsos, és el més semblant a res. Tothom intentant ser més original que l'altri, ja tinc por del sms " supermegadivers" i presumptament originals de cap d'any.
Vaig anar al blau a veure l'Alberto que hi punxava, ens van deixar el nom a taquilla i no podia dir que no, encara que avui el torni a veure en acció. Una nit una mica boja, a nivell amb l'estat d'anim meu ( animada com mai ) i etilic de l'Anna i la Montse, el meu també, ho confeso ( un Gin tònic fou a la salut de la Maria Mariarain, li vaig prometre una copa ;) ), en definitiva el que semblava una nit normal es va convertir en una nit de diversió, sense concesions i fent colateralment que ni la shweppes ni la Bombay tinguin que aplicar retalls de plantilla entre els seus treballadors, i un parell de països subdesenvolupats que diuen, incrementessin la seva economia submergida amb la compra de productes tipics. El resultat fou el cotxe de la Montse aparcat al parking del blau i tornada a Girona en Taxi ( prou econòmic, 8 euros). Semblava que teniem pressa a recuperar ves a saber què, el temps perdut, el ser matadores, l'alegria, el tren, ... no ho sé. Avui sabem i ens ha quedat clar que el que hem de recuperar és la salut, tanta fiestuki axaifa. Però va tant bé!
Els altres dies, retallant papers, anotant pensaments, idees, apujant el só de la minicadena per no sentir el xivarri del carrer i voltar pausadament per un internet aturat per vacances també, poques novetats per allà on acostumo a regalar-me. I seguir dubtant de si realment m'agraden les dones o era ella??? Al blau em vaig passar molta estona divagant amb un meu amic (més amic del meu ex), amb un amor incomprès com jo. Em feu sentir bé, te la mirada que tenia ella i supura carinyo per tot arreu. Ell ens va trucar el taxi i abans de pujar li vaig fer un petó, es va quedar ben sorprès, no es va resistir però.
dissabte, 27 de desembre del 2008
dimecres, 17 de desembre del 2008
La partida del tren
Estaba tan delgada por intentar acompañar el raciocinio brillante e interrumpido de Eduardo: bebía café sin azúcar sin parar para mantenerse despierta. Ángela Pralini tenía los senos muy bonitos, eran su punto fuerte. Tenía los ojos con ojeras profundas. Ella aprovechaba el silbido aullante del tren para que fuese su propio grito. Era un berrido agudo, el suyo, sólo que vuelto hacia adentro. Era la mujer que bebía más whisky en el grupo de Eduardo. Aguantaba de seis a siete de una vez, manteniendo una lucidez de terror. En la hacienda iba a beber leche grasa de vaca. Una cosa unía a la vieja y a Ángela: ambas iban a ser recibidas con los brazos abiertos, pero una no sabía eso de la otra. Ángela se estremeció súbitamente: quién daría el último día de vermicida al cachorro. Ah, Ulises, pensó ella del perro, no te abandoné porque quisiera, lo que necesitaba era huir de Eduardo, antes que él me arruinase totalmente con su lucidez: lucidez que iluminaba demasiado y lo quemaba todo. Ángela sabía que los tíos tenían remedio contra la picadura de cobra: pretendía entrar de lleno en la floresta espesa y verde, con botas altas y untada con remedio contra la picadura de mosquito. Como si saliera de la carretera Transamazónica, la exploradora. ¿Qué bichos encontraría? Era mejor llevar una espingarda, comida y agua. Y una brújula. Desde que descubrió -pero lo descubrió realmente con espanto- que iba a morir un día, desde entonces no tuvo más miedo a la vida, y a causa de la muerte, tenía derechos totales: lo arriesgaba todo. Después de haber tenido dos uniones que habían terminado en nada, esta tercera que terminaba en amor-adoración, cortada por la fatalidad del deseo de sobrevivir. Eduardo la había transformado: la hizo volver los ojos hacia adentro. Pero ahora miraba hacia afuera. Veía a través de la ventana los senos de la tierra, en las montañas. ¡Existen pajaritos, Eduardo! ¡Existen nubes, Eduardo!, y cuando yo era una niña cabalgaba a la carrera en un caballo desnudo, sin silla. Y estoy huyendo de mi suicidio, Eduardo. Disculpa, Eduardo, pero no quiero morir. Quiero ser fresca y rara como una granada.
Clarice Lispector
Clarice Lispector
dilluns, 15 de desembre del 2008
Aclaració: el titol del llibre és una casualitat
"Oí la lluvia antes de sentirla cuando Mammy y yo abandonamos
la carretera y tomamos una senda a través de los campos.
Era una mañana de mediados de febrero, y hacía frío para
aquellas horas del amanecer. Mammy se echó el anticuado chal
alrededor de la cabeza y yo me protegí con una capucha
plegable de plástico transparente. Caminábamos en silencio, y
la hierba húmeda me cepilló los zapatos hasta dejarlos brillantes.
Habíamos estado fuera recolectando. Cabalgando las olas,
lo llamaba Mammy, porque la tierra se ondulaba como un gran
océano verde, y podíamos terminar engullidas y olvidadas en
los valles de su oleaje.
Aunque mis ojos estaban concentrados en el sendero campestre
que tenía delante, mi mente vagaba por otro sitio.
Incluso Mammy, que caminaba tres pasos detrás, debía de oír
mi cerebro chasqueando como un ábaco.
—Suéltalo —me dijo.
—Oh —suspiré—. Solo es lo que ya te he dicho antes. Que
no me creo ni la mitad.
—Ese es un asunto entre tú y tu cabeza. En cualquier caso,
le das demasiadas vueltas. Lo que pienses o dejes de pensar no
representa diferencia alguna.
Así era Mammy. Lo que pensara alguien no representaba
diferencia alguna. Ella tenía la idea de que todo el mundo hacía
lo que tenía que hacer y se comportaba como debía comportarse,
y que nada en el mundo de las palabras tenía un verdadero
impacto en el mundo tal y como era en realidad. Creía que la
gente a menudo traicionaba su verdadera naturaleza al hablar,
diciendo una cosa y haciendo otra, asegurando esto cuando en
realidad era aquello, y engañándose hasta el punto de que no
sabían con certeza si eran la liebre o el galgo.
Mammy volvió a hablar.
—Lo poco que sepas, guárdalo para ti."
"El fin de mi vida" de Graham Joyce.
"Oí la lluvia antes de sentirla cuando Mammy y yo abandonamos
la carretera y tomamos una senda a través de los campos.
Era una mañana de mediados de febrero, y hacía frío para
aquellas horas del amanecer. Mammy se echó el anticuado chal
alrededor de la cabeza y yo me protegí con una capucha
plegable de plástico transparente. Caminábamos en silencio, y
la hierba húmeda me cepilló los zapatos hasta dejarlos brillantes.
Habíamos estado fuera recolectando. Cabalgando las olas,
lo llamaba Mammy, porque la tierra se ondulaba como un gran
océano verde, y podíamos terminar engullidas y olvidadas en
los valles de su oleaje.
Aunque mis ojos estaban concentrados en el sendero campestre
que tenía delante, mi mente vagaba por otro sitio.
Incluso Mammy, que caminaba tres pasos detrás, debía de oír
mi cerebro chasqueando como un ábaco.
—Suéltalo —me dijo.
—Oh —suspiré—. Solo es lo que ya te he dicho antes. Que
no me creo ni la mitad.
—Ese es un asunto entre tú y tu cabeza. En cualquier caso,
le das demasiadas vueltas. Lo que pienses o dejes de pensar no
representa diferencia alguna.
Así era Mammy. Lo que pensara alguien no representaba
diferencia alguna. Ella tenía la idea de que todo el mundo hacía
lo que tenía que hacer y se comportaba como debía comportarse,
y que nada en el mundo de las palabras tenía un verdadero
impacto en el mundo tal y como era en realidad. Creía que la
gente a menudo traicionaba su verdadera naturaleza al hablar,
diciendo una cosa y haciendo otra, asegurando esto cuando en
realidad era aquello, y engañándose hasta el punto de que no
sabían con certeza si eran la liebre o el galgo.
Mammy volvió a hablar.
—Lo poco que sepas, guárdalo para ti."
"El fin de mi vida" de Graham Joyce.
diumenge, 14 de desembre del 2008
La marató de tv3
Està plovent a Girona, es veu gent pels carrers igualment. Hi han botigues obertes i especialment avui per culpa de la marató de tv3 en que es fan actes per tot Catalunya, tot està més actiu que d'altres diumenges. Una marató dedicada aquest any a les malaties mentals.
Quan he anat a la fleca aquest matí una senyora li deia a una altre que avui faría una donació a la marató dels bojos, que aquesta pobra gent ho necessita, que no tots els bojos son assasins o violadors i que cada any col.laborava amb la marató ( That's incredible!!!!!!!!!!!, però cert). Es deu sentir terriblement realitzada aquesta dona emperifollada i vestida d'anar a missa de donar calers a aquests "bojos bona gent". No he gosat obrir la boca, fa temps que n'he après.
No ens enganyem, la marató funciona perquè estem pels vols de Nadal i la gent ha de netejar consciències. En la marató d'avui em sento plenament identificada, pateixo una d'aquestes malalties mentals de les que avui ens parlen a totes hores. Teràpia educativa per a la gent, que el dia 2 de gener ja hauran oblidat.
En el tema de les malalties mentals es allà on en primera persona m'adono de la hipocresia de la gent. I dic en primera persona perquè pateixo un minim transtorn bipolar. He deixat familia, parella, amigues i amics pel camí ( molts, per no dir tots). Avui, tota aquesta gent que em podrien ajudar en persona i no ho fan, n'estic segura que faran donacions a la causa i es quedarán tant amples. I potser pensaran en mí, s'adonaran que fan més unes paraules amables, un gest, un riure que una donació netejaconsciències a la tele i potser, repeteixo potser, passaran vergonya per la seva actitud. Dels dos anys que fa des de que em van diagnosticar la malaltia i em van convertir en una dona de lití, només em queden dues AMIGUES AMIGUES i diré els seus noms perquè s'ho mereixen; l'Anna i l'Arantxa ( us estimo, la marató va per la gent com vosaltres). Miro la marató des d'un altre punt de vista, diferent al de tothom, em meravello de les històries de suport incondicional cap a un esser estimat o no. Sense elles potser no estaría aquí, elles son amigues meves pel que sóc i no pel que represento. Abans no eren les meves millors amigues, el temps m'ha demostrat paulatinament que si ho són. Ai, si tothom en comptes d'apendre la teoria pases a la pràctica.
Des del centre de salut on vaig dues vegades al mes, em van demanar el febre passat (ho preparen amb temps) si hi volia col.laborar i relatar les meves experiències personals, els vaig dir que no, no vull col.laborar en aquest muntatge ( no és per vergonya, és per mí). Si la gent que em coneix no han arrivat a uns minims nivells de comprensió, que en treuría d'anar a la televisió i mostrar les meves experiències a desconeguts de tot Catalunya. Avui penso que hauria d'haver accedit i que tota la gent que m'han foragitat i deixat de banda es quedessin amb un pam de nas. La veritat és que no em va gaire bé mirar tv3 avui, veien les experiències dels altres em vé pena de mí. M'hi veig massa reflectida en molts dels testimonis.
Sóc una persona normal, com n'hi ha tantes. Només que el meu cap pren camins desconeguts pels demés, i per mí. A contracor.
Quan he anat a la fleca aquest matí una senyora li deia a una altre que avui faría una donació a la marató dels bojos, que aquesta pobra gent ho necessita, que no tots els bojos son assasins o violadors i que cada any col.laborava amb la marató ( That's incredible!!!!!!!!!!!, però cert). Es deu sentir terriblement realitzada aquesta dona emperifollada i vestida d'anar a missa de donar calers a aquests "bojos bona gent". No he gosat obrir la boca, fa temps que n'he après.
No ens enganyem, la marató funciona perquè estem pels vols de Nadal i la gent ha de netejar consciències. En la marató d'avui em sento plenament identificada, pateixo una d'aquestes malalties mentals de les que avui ens parlen a totes hores. Teràpia educativa per a la gent, que el dia 2 de gener ja hauran oblidat.
En el tema de les malalties mentals es allà on en primera persona m'adono de la hipocresia de la gent. I dic en primera persona perquè pateixo un minim transtorn bipolar. He deixat familia, parella, amigues i amics pel camí ( molts, per no dir tots). Avui, tota aquesta gent que em podrien ajudar en persona i no ho fan, n'estic segura que faran donacions a la causa i es quedarán tant amples. I potser pensaran en mí, s'adonaran que fan més unes paraules amables, un gest, un riure que una donació netejaconsciències a la tele i potser, repeteixo potser, passaran vergonya per la seva actitud. Dels dos anys que fa des de que em van diagnosticar la malaltia i em van convertir en una dona de lití, només em queden dues AMIGUES AMIGUES i diré els seus noms perquè s'ho mereixen; l'Anna i l'Arantxa ( us estimo, la marató va per la gent com vosaltres). Miro la marató des d'un altre punt de vista, diferent al de tothom, em meravello de les històries de suport incondicional cap a un esser estimat o no. Sense elles potser no estaría aquí, elles son amigues meves pel que sóc i no pel que represento. Abans no eren les meves millors amigues, el temps m'ha demostrat paulatinament que si ho són. Ai, si tothom en comptes d'apendre la teoria pases a la pràctica.
Des del centre de salut on vaig dues vegades al mes, em van demanar el febre passat (ho preparen amb temps) si hi volia col.laborar i relatar les meves experiències personals, els vaig dir que no, no vull col.laborar en aquest muntatge ( no és per vergonya, és per mí). Si la gent que em coneix no han arrivat a uns minims nivells de comprensió, que en treuría d'anar a la televisió i mostrar les meves experiències a desconeguts de tot Catalunya. Avui penso que hauria d'haver accedit i que tota la gent que m'han foragitat i deixat de banda es quedessin amb un pam de nas. La veritat és que no em va gaire bé mirar tv3 avui, veien les experiències dels altres em vé pena de mí. M'hi veig massa reflectida en molts dels testimonis.
Sóc una persona normal, com n'hi ha tantes. Només que el meu cap pren camins desconeguts pels demés, i per mí. A contracor.
dimecres, 10 de desembre del 2008
LO ESCRITO SE LO LLEVA EL VIENTO
El satén de las páginas que se hojean en los libros modela una mujer tan hermosa
que cuando no se lee se contempla a esa mujer con tristeza
sin atreverse a hablarle sin atreverse a decirle que es tan hermosa
que lo que se va a saber no tiene precio.
Esta mujer pasa imperceptiblemente entre un rumor de flores.
A veces se vuelve en medio de las estaciones impresas
para preguntar la hora o mejor aún simula contemplar unas joyas bien de frente
como no hacen las criaturas reales
y el mundo se muere una ruptura se produce en los anillos de aire,
un desgarro en el lugar del corazón.
Los diarios de la mañana traen cantantes cuya voz tiene el color de la arena en las riberas tiernas y peligrosas.
Y a veces los de la tarde dan paso a muchachas que conducen animales encadenados.
Pero lo más bello está en el intervalo de ciertas letras
donde unas manos más blancas que el cuerno de las estrellas a mediodía
saquean un nido de blancas golondrinas
para que llueva siempre
tan bajo tan bajo que las alas no puedan ya mezclarse
Unas manos por donde se sube hasta unos brazos tan leves que el vapor de los prados en sus graciosas volutas por encima de los estanques es su imperfecto espejo.
Unos brazos que no se articulan más que con el peligro excepcional de un cuerpo hecho para el amor
cuyo vientre llama a los suspiros desprendidos de los matorrales llenos de velos
y que sólo tienen de terrestre la inmensa verdad helada de los trineos de miradas sobre la extensión toda blanca
De lo que no volveré a ver más
a causa de una venda maravillosa
que es la mía en el juego de la gallina ciega de las heridas
André Breton
El satén de las páginas que se hojean en los libros modela una mujer tan hermosa
que cuando no se lee se contempla a esa mujer con tristeza
sin atreverse a hablarle sin atreverse a decirle que es tan hermosa
que lo que se va a saber no tiene precio.
Esta mujer pasa imperceptiblemente entre un rumor de flores.
A veces se vuelve en medio de las estaciones impresas
para preguntar la hora o mejor aún simula contemplar unas joyas bien de frente
como no hacen las criaturas reales
y el mundo se muere una ruptura se produce en los anillos de aire,
un desgarro en el lugar del corazón.
Los diarios de la mañana traen cantantes cuya voz tiene el color de la arena en las riberas tiernas y peligrosas.
Y a veces los de la tarde dan paso a muchachas que conducen animales encadenados.
Pero lo más bello está en el intervalo de ciertas letras
donde unas manos más blancas que el cuerno de las estrellas a mediodía
saquean un nido de blancas golondrinas
para que llueva siempre
tan bajo tan bajo que las alas no puedan ya mezclarse
Unas manos por donde se sube hasta unos brazos tan leves que el vapor de los prados en sus graciosas volutas por encima de los estanques es su imperfecto espejo.
Unos brazos que no se articulan más que con el peligro excepcional de un cuerpo hecho para el amor
cuyo vientre llama a los suspiros desprendidos de los matorrales llenos de velos
y que sólo tienen de terrestre la inmensa verdad helada de los trineos de miradas sobre la extensión toda blanca
De lo que no volveré a ver más
a causa de una venda maravillosa
que es la mía en el juego de la gallina ciega de las heridas
André Breton
dilluns, 1 de desembre del 2008
"La cola no fa al collage"
Començo amb una frase de Max Ernst, metàfora vital;"la cola no fa al collage".
En aquest cas es per parlar del collage, obviant metàfores particulars.Un altre dilluns malalta, sort que a l'oficina em coneixen i saben que si hi ha algú que els canvis de temperatura la posen malata enseguida sóc jo (a l'estiu amb l'aire acondicionat els tinc a "rajatabla"). El problema rau que sempre em pasa després d'estar publicitant duran dies que pasaré un cap de setmana especial.
He fet un ryanair amb l'Anna fins a Ciampino i ens hem estat dos dies a Roma mirant italians, italianes i pedres. I per casualitat vam ensopegar amb una exposició d'en Marx Ernst de la primera època, la que l'hi trobo més interessant (25 litografies, i només dos originals). Collaigos impossibles, dadaisme pur!!!!!!. Uns collaigos que provoquen reaccions, contraposant imatges que en el nostre enteniment mai les imaginem plegades. Incompatibles completament, pero que juntes prenen un sentit que ens ajuda a pensar. Curiós sitema aquest del collage que més enlla de meravellar la vista, ens fa treballar el cervell buscant unes raons, una explicació, un esbrinar què vivia l'autor, contra què o qui lluitava a l'obra. Sempre hi és. Ernst buscava la reacció del visitant de les seves exposicions en tot moment, fins al punt d'haver d'accedir a una d'elles pel lavabo (no aquesta, evidentment, ens ho va explicar la guia). Un artista que en conjuminar la filosofia amb l'art, conseguia expressar les seves imaginacions d'una forma que no deixen indiferent avui en dia.
En Badulaire va deixar empremta amb la seva idea que l'art no tenia que deixar mai indiferent.
En aquest cas es per parlar del collage, obviant metàfores particulars.Un altre dilluns malalta, sort que a l'oficina em coneixen i saben que si hi ha algú que els canvis de temperatura la posen malata enseguida sóc jo (a l'estiu amb l'aire acondicionat els tinc a "rajatabla"). El problema rau que sempre em pasa després d'estar publicitant duran dies que pasaré un cap de setmana especial.
He fet un ryanair amb l'Anna fins a Ciampino i ens hem estat dos dies a Roma mirant italians, italianes i pedres. I per casualitat vam ensopegar amb una exposició d'en Marx Ernst de la primera època, la que l'hi trobo més interessant (25 litografies, i només dos originals). Collaigos impossibles, dadaisme pur!!!!!!. Uns collaigos que provoquen reaccions, contraposant imatges que en el nostre enteniment mai les imaginem plegades. Incompatibles completament, pero que juntes prenen un sentit que ens ajuda a pensar. Curiós sitema aquest del collage que més enlla de meravellar la vista, ens fa treballar el cervell buscant unes raons, una explicació, un esbrinar què vivia l'autor, contra què o qui lluitava a l'obra. Sempre hi és. Ernst buscava la reacció del visitant de les seves exposicions en tot moment, fins al punt d'haver d'accedir a una d'elles pel lavabo (no aquesta, evidentment, ens ho va explicar la guia). Un artista que en conjuminar la filosofia amb l'art, conseguia expressar les seves imaginacions d'una forma que no deixen indiferent avui en dia.
En Badulaire va deixar empremta amb la seva idea que l'art no tenia que deixar mai indiferent.
I mentre postejo Ernst escolto Mahler. Quina relació? cap. M'agrada Mahler!
Atchum, atchum! sense kleenex, sort del paper higiènic.
dimecres, 26 de novembre del 2008
elles
Passatges fumejant
boirines matineres,
reparteixen absurdes
ofrenes carnals.
Esfilagarsats en la memoria
vesteixo amb els braços,
uns rampells florits
numerats al.leatoriament.
Cordills secs de raons,
butxaques anònimes
despintades, que cremen
i el roser asseca.
S'escau, si de cas
un semàfor intermitent
que esvaeixi gravetats
i esmicoli condemnes.
Punxaguda
dimarts, 25 de novembre del 2008
Dia contra la violència de gènere
Avui he encès una espelma!!!
Ho he fet per totes les dones, totes. Pels nostres drets i llibertats i en contra de la violència de gènere.
ELLA
Ella sa cansao de tirar la toalla se va quitando poco a poco telarañas no ha dormido esta noche pero no esta cansada no mira ningún espejo pero se siente to’ guapa Hoy ella sa puesto color en las pestañas hoy le gusta su sonrisa, no se siente una extraña hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada hoy es una mujé que se da cuenta de su alma Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño Hoy vas a comprender que el miedo te puede romper con un solo portazo. Hoy vas a hacer reir porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto… Hoy vas a conseguir reir tanto de ti y ver que lo has logrado que… Hoy vas a ser la mujé que te dé la gana de ser Hoy te vas a querer como nadie ta sabio queré Hoy vas a mirar pa’lante que pa atrás ya te doy yo bastante una mujé valiente, una mujé sonriente mira como pasa Hoy nasié la mujé perfecta que esperaban ha roto sin pudore las reglas marcadas Hoy a calzado tacone para hacer sonar sus pasos Hoy sabe que su vida nunca mas será un fracaso Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño Hoy vas conquistar el cielo sin mirar lo alto que queda del suelo Hoy vas a ser feliz aunque el invierno sea frio y sea largo, y sea largo… Hoy vas a conseguir reir tanto de ti y ver que lo has logrado… Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño Hoy vas a comprender que el miedo te puede romper con un solo portazo. Hoy vas a hacer reir porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto… Hoy vas a conseguir reir tanto de ti y ver que lo has logrado ohhhh…
Subscriure's a:
Missatges (Atom)