De Marta Rojals i llegit avui a vilaweb

Santes Pasqües

Aquesta setmana que ve pot passar que tu, ciutadà de Barcelona (o ciutadana de Barceló), surtis un vespre de la feina, si és que encara en tens, i, en plena hora punta, quan et disposis a fer ús del servei de compactació al buit dins l'autobús habitual, sí, el mateix que agafes per estalviar-te el tap de la Ronda i que et deixa a les tantes a casa, això mateix, aquell quart sense ascensor adquirit a preu de palau florentí i que et xuclarà la sang fins a la jubilació, doncs pot passar, dèiem, que tinguis la sort que el bus que t'ha de transportar els ossos llueixi escrit en cul i flancs el cop d'optimisme que necessitaves: 'Probablement Déu no existeix, deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida'. Doncs sí, després d'una reeixida gira per unes quantes ciutats angleses, començant per Londres, el 'bus ateu' ja escalfa motors, segons el tòpic periodístic, per aixecar l'ànim de les consciències descregudes del nostre país. La iniciativa, impulsada a l'origen per la British Humanist Association, i a casa nostra per Ateus de Catalunya i associacions afins, té vocació de travessar fronteres per pal·liar un greuge comparatiu: el que afecta els no-creients i les seues variants pel fet d'haver estat privats històricament, i àdhuc militarment, d'una publicitat que pogués fer ombra a l'implacable promoció secular del credisme, promoció que li ha valgut el reconeixement internacional per les efectives campanyes de fidelització del client i per un domini magistral del 'merchandising' que no s'explica, certament, sense una mediació divina. Així, doncs, els missatges més tronats del teisme tradicional, com el clàssic adveniment de les set plagues, per exemple, que emet aquella emissora escollida per nostrossenyor mateix per a radiar l'apocalipsi, ja tenen la corresponent contraproposta atea amb un anunci fresc, dinàmic, pensat per a l'home-dona d'avui, una criatura urbanita, víctima de l'estrès, del malmenjar, de l'euríbor, que no té un forat a l'agenda ni per a tallar-se les ungles, i que, per tant, no sabria d'on treure temps i energia per a dedicar-se a les tribulacions metafísiques. I amb més raó encara, si tenim en compte que en aquesta societat ens han acostumat a donar-nos-ho tot mastegat. Per això és tant d'agrair que algú, mogut per un sentiment filantròpic innegable, s'hagi pres la molèstia d'oferir-nos una resolució ràpida, pràctica i sobretot alternativa a aquest misteri universal que tantes clepses ha fet fumejar des que l'home s'arrossega pel món i va a 'enterro': 'Probablement Déu no existeix', au, aquí ho tens, i ara corre, que faràs tard al tai-txi. I com que després de l'ensabonada ve l'esbandida, ja advertim per endavant que els promotors de la campanya, sigui per inexperiència, sigui per falta de vista, han perdut una oportunitat d'or per a esgarrapar una bona porció de mercat a la competència. Només que haguessin fet circular la bona nova un mes abans, en aquests temps de 'creixement negatiu' i 'desacceleració accelerada' segur que el missatge hauria aconseguit d’alçar en massa tot d'objectors de consciència del Nadal en favor d'una apostasia que permetés de donar-se de baixa de la celebració, des de la Puríssima fins a Reis, sense risc de ser estigmatitzat per asocial, amargat i al damunt agarrat, que no té miraments ni per la pròpia família. Ah, i quadrant la carambola, aquesta plantada hauria constituït un pas ferm cap a l'abolició de l'apoteosi comercial i gastronòmica per l'excusa d'unes festes que ja no tindrien raó de ser.
I santes pasqües!

Palestina

He obert el balcó per esventilar una mica, massa fum ahir a la nit i massa bona la collita. Se sent xivarri a fora, fa un solet molt maco i el gat espera que passí el raig de sol pel balconet, dura poc però és d'agrair. A dins tinc la televisió enxufada, el 3/24 mentre feinejo, haig de parar. Els crits d'unes persones en una mesquita bombardejada on van morir nens i tot, centren tota la meva atenció a la pantalla. Un pais està envaint, agredint a un altre al segle 21, bombardejos i ofensiva terrestre, foc continuu, censures de premsa per part de l'exercit israelia, destruint les comunicacions de Gaza. Creant un estat de setge i de por, atacant centres comercials, mesquites, ciutats,...MATANT CIVILS !!!!???!!!!
Es dificil d'entendre que un pais, entenent pais com a grup de persones, que ha patit tant i prou recentment, no fan us de la memòria. Carai, que a Gaza esta morint gent!!!!!!!!!

Tancaré el balco i la televisió, el contrast del xivarri i els crits de la tele m'atabalen. Em posaré musica, Sin Dios i mai millor dit.

Com el meu gat hi gent que desitja veure el sol.
Llibertat pel poble Palestí!!!

Xafarderies

Què dius que et deia?
Et dic que m'ha dit, que li han dit, que van sentir dir, que un va dir, que li havien dit, que deien, que si deia, el que deien, que li havien dit, que un va dir, que havia sentir dir, que li deien. Dirien, que si ho diu, dirán, que no ho han dit.
Dit i fet, segons diuen.


Ja no sé el que anava a dir i a més em sento idiota

NANDAL

Absolutament emprenyada per tota aquesta parafernalia nandalenca que diria una ;), i l'us i abus de costums o rituals mal entesos, tinc una planyidera dedicatoria a tots aquells, que disgustats per la manca d'esperit nandalenc d'una serie de gent, que lluny de sotmetres a tota aquesta voragine de felicitat ficticia, cerca espais de rutina en uns dies pretesament assenyalats per no ser, diguem-ne, ... mmmm ... "normals".
No entenc el fet d'haver de preguntar a cada botiga, cafeteria, quiosc o pub de referència diaria el seu horari i dies de festa.No entenc perquè la gent va a veure any rera any una obra com els pastorets i a més omplen els teatres.No entenc que persones a les quals sé feacientment que els importo una merda em desitgin bones festes.No entenc perquè un bar obert un festiu de nandal ha d'apujar el preu de les consumicions.No entenc aquesta ansia de menjar com golafres i beure compulsivament, sabent de cada any el resultat fatal per l'estomac.No entenc aquestes reunions familiars sense cap mena de ganes, que acaben amb tots els asistents barallats. Cada any el mateix i au vinga, adeu i fins l'any vinent que ens tornarem a barallar.No entenc la obligotorietat autoimposada o autoinlingida d'anar de bòlit per comprar regals, la mitat dels quals acabaran oblidats.No entenc que hi pinta enmig de tot aixó el Papa Noel de color vermell ( l'original és verd ). Si tant recorren al seu cristianisme, que hi fa el Papa Noel vermell penjat en l'arbre de nandal (deu ser pel contrast).No entenc ni l'amargor que em produeix el nandal.No entenc el fet de per ser cap d'any m'ho hagi de passar bé forçosament.No entenc que el rei negre de la cavalcada de la meva ciutat sigui un blanc pintat.No entenc que la veina del replà hagi penjat del pom de la porta un cercle d'herba amb unes campanes per alegrar les festes. Si cada cop que entro a casa meva em dona yuyu, sembla una minicorona de morts. Perquè no se la penja per dins a casa seva la refotuda coroneta si tant li agrada? No entenc l'escudella i carn d'olla el dia de nandal, i m'es igual, m'agrada amb bojeria. Una cosa positiva que te i aquest any no n'he menjat perquè m'he quedat sola a Girona.No entenc la malaguanyada creativitat usada en fer diorames, perdó pessebres en diuen aquests dies.No entenc que la policia no multi a tota aquesta gent que atempta contra el sentit de la vista omplin balcons de papas noel enfilant-se.No entenc tantes llums de colors, i decoracions de mal gust estètic que els ajuntaments posen i els veins aplaudeixen perquè fa nandal.No entenc que la gent no m'entengui i es deixi portar per la col.lectivitat convertida en un ramat obedient sense individualitats.
Només ho entenc quan ho miro des del prisma de la nena que vaig ser, i feia festa del cole, i anava a passejar amb els pares, i feia la badoca amb els llums de colors, i em regalaven joguines i pintures, i anava a dormir més tard, i la innocència jugava a favor meu, i veia els cosins, i menjava torrons, i tot em semblava fantàstic, i feia saltirons pel carrer com si jugués a la xarranca, i em creia feliç.I tot i així em costa!
D'acord que he fet festa i he pogut, en teoria relaxar cos i esperit, carregar energia i repasar el darrer any. Però en el meu cas quants menys espais em treguin del meu dia a dia millor. Hi ha gent que viu i d'altres que existeixen esperant tornar a viure; jo sóc d'aquestes, de moment. Existeixo, estic per aqui, com una passavolant qualsevol esperant que un somriure sincer em torni a esvalotar la paleta. Com molts, suposo.
En fi, bon nandal a tothom. Es el que toca, no?
I a les persones que m'han entés, als amics que em van convidar al sopar d'"arreplegats" i aquestes collonades els hi refoten (mariarain, et plagio varies vegades en aquest text), els hi envio un petó i una abraçada tant forta com sincera.
Mariarain, martolina, amkiel, perrociego, arantxa, anna i tots/tes que de tant en tant passeu i no comenteu: GRÀCIES!!!
Una abraçada especial, sense llumetes, ... a les fosques..., sense res que la distregui.

Pensaments pinçats

Simulant ser una monja de clausura, per la voluntarietat d'amagar-me de tot i tothom. He gaudit d'uns dies de descans fisíc i mental ( amb una petita mitjapart), no perquè a la feina les meves neurones i el meu cos treballin gaire, el nivell d'exigencia no es molt elevat, sino pel relaxament de saber d'uns dies sense horaris, menjar quan es te gana i dormir quan es te son. Res més lluny del que feien els nostres avant-passats basant-se amb l'horari solar, amb una sola diferència; el meu horari solar el marco jo mateixa i a partir d'aquesta premisa tot és posible. El gat em mira estranyat, massa dies amb ell ( crec que li he tret la intimitat, ves a saber que fa quan no hi sóc).
Ha trucat el meu pare, disgustat per no haver anat a Ripoll a dinar el dia de Nadal. Sort que el papa m'enten i ha perdonat ràpid la meva absència. Altra cosa serà la meva mare, una filla a Rotterdam, l'altre a Girona i ells sols per Nadal. Li he dit al pare que si hi anem les dues per any nou, no cal que pugi jo sola per Nadal, que tinc ganes d'estar tots plegats. Ha funcionat!
Dies per pensar molt, en ella, en ells. Dubtant fins i tot, i molt, de la meva condició sexual. Em vaig enamorar d'ella, no d'una dona. No em veig als braços d'una altra dona, i sí als d'un home, es molt confós tot plegat. No n'he extret cap conclusió, em deixaré endur, algun dia i sense adonar-me em tornaré a enamorar d'una persona i crec que tant em fa que sigui un home o una dona, es el que te l'amor. Aixó diuen. Jo crec que son els ulls i les mirades el em fan enamorar de la gent.
També ha trucat el meu cosí per si vull un dels gossets de la cadellada, que ja els ha destetat ( quina paraula ) i si en vull un per reis. Que en faig d'un gat i un gos en un piset de 70 metres?
Evidentment la meva resposta ha estat NOOOOOOO.
I l'Anna, l'Arantxa, en Jose, la meva germana, la Rose, en Quinu, l'Alberto, i prou. Missatges i correus uns quants, son falsos, és el més semblant a res. Tothom intentant ser més original que l'altri, ja tinc por del sms " supermegadivers" i presumptament originals de cap d'any.
Vaig anar al blau a veure l'Alberto que hi punxava, ens van deixar el nom a taquilla i no podia dir que no, encara que avui el torni a veure en acció. Una nit una mica boja, a nivell amb l'estat d'anim meu ( animada com mai ) i etilic de l'Anna i la Montse, el meu també, ho confeso ( un Gin tònic fou a la salut de la Maria Mariarain, li vaig prometre una copa ;) ), en definitiva el que semblava una nit normal es va convertir en una nit de diversió, sense concesions i fent colateralment que ni la shweppes ni la Bombay tinguin que aplicar retalls de plantilla entre els seus treballadors, i un parell de països subdesenvolupats que diuen, incrementessin la seva economia submergida amb la compra de productes tipics. El resultat fou el cotxe de la Montse aparcat al parking del blau i tornada a Girona en Taxi ( prou econòmic, 8 euros). Semblava que teniem pressa a recuperar ves a saber què, el temps perdut, el ser matadores, l'alegria, el tren, ... no ho sé. Avui sabem i ens ha quedat clar que el que hem de recuperar és la salut, tanta fiestuki axaifa. Però va tant bé!
Els altres dies, retallant papers, anotant pensaments, idees, apujant el só de la minicadena per no sentir el xivarri del carrer i voltar pausadament per un internet aturat per vacances també, poques novetats per allà on acostumo a regalar-me. I seguir dubtant de si realment m'agraden les dones o era ella??? Al blau em vaig passar molta estona divagant amb un meu amic (més amic del meu ex), amb un amor incomprès com jo. Em feu sentir bé, te la mirada que tenia ella i supura carinyo per tot arreu. Ell ens va trucar el taxi i abans de pujar li vaig fer un petó, es va quedar ben sorprès, no es va resistir però.

La partida del tren

Estaba tan delgada por intentar acompañar el raciocinio brillante e interrumpido de Eduardo: bebía café sin azúcar sin parar para mantenerse despierta. Ángela Pralini tenía los senos muy bonitos, eran su punto fuerte. Tenía los ojos con ojeras profundas. Ella aprovechaba el silbido aullante del tren para que fuese su propio grito. Era un berrido agudo, el suyo, sólo que vuelto hacia adentro. Era la mujer que bebía más whisky en el grupo de Eduardo. Aguantaba de seis a siete de una vez, manteniendo una lucidez de terror. En la hacienda iba a beber leche grasa de vaca. Una cosa unía a la vieja y a Ángela: ambas iban a ser recibidas con los brazos abiertos, pero una no sabía eso de la otra. Ángela se estremeció súbitamente: quién daría el último día de vermicida al cachorro. Ah, Ulises, pensó ella del perro, no te abandoné porque quisiera, lo que necesitaba era huir de Eduardo, antes que él me arruinase totalmente con su lucidez: lucidez que iluminaba demasiado y lo quemaba todo. Ángela sabía que los tíos tenían remedio contra la picadura de cobra: pretendía entrar de lleno en la floresta espesa y verde, con botas altas y untada con remedio contra la picadura de mosquito. Como si saliera de la carretera Transamazónica, la exploradora. ¿Qué bichos encontraría? Era mejor llevar una espingarda, comida y agua. Y una brújula. Desde que descubrió -pero lo descubrió realmente con espanto- que iba a morir un día, desde entonces no tuvo más miedo a la vida, y a causa de la muerte, tenía derechos totales: lo arriesgaba todo. Después de haber tenido dos uniones que habían terminado en nada, esta tercera que terminaba en amor-adoración, cortada por la fatalidad del deseo de sobrevivir. Eduardo la había transformado: la hizo volver los ojos hacia adentro. Pero ahora miraba hacia afuera. Veía a través de la ventana los senos de la tierra, en las montañas. ¡Existen pajaritos, Eduardo! ¡Existen nubes, Eduardo!, y cuando yo era una niña cabalgaba a la carrera en un caballo desnudo, sin silla. Y estoy huyendo de mi suicidio, Eduardo. Disculpa, Eduardo, pero no quiero morir. Quiero ser fresca y rara como una granada.

Clarice Lispector

Aclaració: el titol del llibre és una casualitat

"Oí la lluvia antes de sentirla cuando Mammy y yo abandonamos
la carretera y tomamos una senda a través de los campos.
Era una mañana de mediados de febrero, y hacía frío para
aquellas horas del amanecer. Mammy se echó el anticuado chal
alrededor de la cabeza y yo me protegí con una capucha
plegable de plástico transparente. Caminábamos en silencio, y
la hierba húmeda me cepilló los zapatos hasta dejarlos brillantes.
Habíamos estado fuera recolectando. Cabalgando las olas,
lo llamaba Mammy, porque la tierra se ondulaba como un gran
océano verde, y podíamos terminar engullidas y olvidadas en
los valles de su oleaje.
Aunque mis ojos estaban concentrados en el sendero campestre
que tenía delante, mi mente vagaba por otro sitio.
Incluso Mammy, que caminaba tres pasos detrás, debía de oír
mi cerebro chasqueando como un ábaco.
—Suéltalo —me dijo.
—Oh —suspiré—. Solo es lo que ya te he dicho antes. Que
no me creo ni la mitad.
—Ese es un asunto entre tú y tu cabeza. En cualquier caso,
le das demasiadas vueltas. Lo que pienses o dejes de pensar no
representa diferencia alguna.
Así era Mammy. Lo que pensara alguien no representaba
diferencia alguna. Ella tenía la idea de que todo el mundo hacía
lo que tenía que hacer y se comportaba como debía comportarse,
y que nada en el mundo de las palabras tenía un verdadero
impacto en el mundo tal y como era en realidad. Creía que la
gente a menudo traicionaba su verdadera naturaleza al hablar,
diciendo una cosa y haciendo otra, asegurando esto cuando en
realidad era aquello, y engañándose hasta el punto de que no
sabían con certeza si eran la liebre o el galgo.
Mammy volvió a hablar.
—Lo poco que sepas, guárdalo para ti."


"El fin de mi vida" de Graham Joyce.

La marató de tv3

Està plovent a Girona, es veu gent pels carrers igualment. Hi han botigues obertes i especialment avui per culpa de la marató de tv3 en que es fan actes per tot Catalunya, tot està més actiu que d'altres diumenges. Una marató dedicada aquest any a les malaties mentals.
Quan he anat a la fleca aquest matí una senyora li deia a una altre que avui faría una donació a la marató dels bojos, que aquesta pobra gent ho necessita, que no tots els bojos son assasins o violadors i que cada any col.laborava amb la marató ( That's incredible!!!!!!!!!!!, però cert). Es deu sentir terriblement realitzada aquesta dona emperifollada i vestida d'anar a missa de donar calers a aquests "bojos bona gent". No he gosat obrir la boca, fa temps que n'he après.
No ens enganyem, la marató funciona perquè estem pels vols de Nadal i la gent ha de netejar consciències. En la marató d'avui em sento plenament identificada, pateixo una d'aquestes malalties mentals de les que avui ens parlen a totes hores. Teràpia educativa per a la gent, que el dia 2 de gener ja hauran oblidat.
En el tema de les malalties mentals es allà on en primera persona m'adono de la hipocresia de la gent. I dic en primera persona perquè pateixo un minim transtorn bipolar. He deixat familia, parella, amigues i amics pel camí ( molts, per no dir tots). Avui, tota aquesta gent que em podrien ajudar en persona i no ho fan, n'estic segura que faran donacions a la causa i es quedarán tant amples. I potser pensaran en mí, s'adonaran que fan més unes paraules amables, un gest, un riure que una donació netejaconsciències a la tele i potser, repeteixo potser, passaran vergonya per la seva actitud. Dels dos anys que fa des de que em van diagnosticar la malaltia i em van convertir en una dona de lití, només em queden dues AMIGUES AMIGUES i diré els seus noms perquè s'ho mereixen; l'Anna i l'Arantxa ( us estimo, la marató va per la gent com vosaltres). Miro la marató des d'un altre punt de vista, diferent al de tothom, em meravello de les històries de suport incondicional cap a un esser estimat o no. Sense elles potser no estaría aquí, elles son amigues meves pel que sóc i no pel que represento. Abans no eren les meves millors amigues, el temps m'ha demostrat paulatinament que si ho són. Ai, si tothom en comptes d'apendre la teoria pases a la pràctica.
Des del centre de salut on vaig dues vegades al mes, em van demanar el febre passat (ho preparen amb temps) si hi volia col.laborar i relatar les meves experiències personals, els vaig dir que no, no vull col.laborar en aquest muntatge ( no és per vergonya, és per mí). Si la gent que em coneix no han arrivat a uns minims nivells de comprensió, que en treuría d'anar a la televisió i mostrar les meves experiències a desconeguts de tot Catalunya. Avui penso que hauria d'haver accedit i que tota la gent que m'han foragitat i deixat de banda es quedessin amb un pam de nas. La veritat és que no em va gaire bé mirar tv3 avui, veien les experiències dels altres em vé pena de mí. M'hi veig massa reflectida en molts dels testimonis.
Sóc una persona normal, com n'hi ha tantes. Només que el meu cap pren camins desconeguts pels demés, i per mí. A contracor.