diumenge, 14 de desembre del 2008

La marató de tv3

Està plovent a Girona, es veu gent pels carrers igualment. Hi han botigues obertes i especialment avui per culpa de la marató de tv3 en que es fan actes per tot Catalunya, tot està més actiu que d'altres diumenges. Una marató dedicada aquest any a les malaties mentals.
Quan he anat a la fleca aquest matí una senyora li deia a una altre que avui faría una donació a la marató dels bojos, que aquesta pobra gent ho necessita, que no tots els bojos son assasins o violadors i que cada any col.laborava amb la marató ( That's incredible!!!!!!!!!!!, però cert). Es deu sentir terriblement realitzada aquesta dona emperifollada i vestida d'anar a missa de donar calers a aquests "bojos bona gent". No he gosat obrir la boca, fa temps que n'he après.
No ens enganyem, la marató funciona perquè estem pels vols de Nadal i la gent ha de netejar consciències. En la marató d'avui em sento plenament identificada, pateixo una d'aquestes malalties mentals de les que avui ens parlen a totes hores. Teràpia educativa per a la gent, que el dia 2 de gener ja hauran oblidat.
En el tema de les malalties mentals es allà on en primera persona m'adono de la hipocresia de la gent. I dic en primera persona perquè pateixo un minim transtorn bipolar. He deixat familia, parella, amigues i amics pel camí ( molts, per no dir tots). Avui, tota aquesta gent que em podrien ajudar en persona i no ho fan, n'estic segura que faran donacions a la causa i es quedarán tant amples. I potser pensaran en mí, s'adonaran que fan més unes paraules amables, un gest, un riure que una donació netejaconsciències a la tele i potser, repeteixo potser, passaran vergonya per la seva actitud. Dels dos anys que fa des de que em van diagnosticar la malaltia i em van convertir en una dona de lití, només em queden dues AMIGUES AMIGUES i diré els seus noms perquè s'ho mereixen; l'Anna i l'Arantxa ( us estimo, la marató va per la gent com vosaltres). Miro la marató des d'un altre punt de vista, diferent al de tothom, em meravello de les històries de suport incondicional cap a un esser estimat o no. Sense elles potser no estaría aquí, elles son amigues meves pel que sóc i no pel que represento. Abans no eren les meves millors amigues, el temps m'ha demostrat paulatinament que si ho són. Ai, si tothom en comptes d'apendre la teoria pases a la pràctica.
Des del centre de salut on vaig dues vegades al mes, em van demanar el febre passat (ho preparen amb temps) si hi volia col.laborar i relatar les meves experiències personals, els vaig dir que no, no vull col.laborar en aquest muntatge ( no és per vergonya, és per mí). Si la gent que em coneix no han arrivat a uns minims nivells de comprensió, que en treuría d'anar a la televisió i mostrar les meves experiències a desconeguts de tot Catalunya. Avui penso que hauria d'haver accedit i que tota la gent que m'han foragitat i deixat de banda es quedessin amb un pam de nas. La veritat és que no em va gaire bé mirar tv3 avui, veien les experiències dels altres em vé pena de mí. M'hi veig massa reflectida en molts dels testimonis.
Sóc una persona normal, com n'hi ha tantes. Només que el meu cap pren camins desconeguts pels demés, i per mí. A contracor.