Es va ajupir de sobte i va recollir un paperet arrugat que hi havia al bell mig del pas de cebra, no tant per consciència urbana sino per xafarderia. Sempre recollia papers del terra, li agradava saber que hi deien. Amb els anys, havia aconseguit una important colecció que ella catalogava de petits tresors personals. Llistats de compres minimalistes i minimes, una carta d'amor de color rosa, dibuixos d'escolars amb una qüalitat gens envejable, receptes de cuina, un compte de supermercat de més de mil-doscents euros, números de la once que sempre mirava si eren premiats o no, apunts d'estudiants que li permetien veure que avui la gent estudia assignatures estranyes,...

El va mirar i va riure, el va plegar cuidadosament i el prengué amb força cap al pit amb un somriure sarcàstic mentre mirant a tort i a dret es deia:

- No pot ser veritat, no puc tenir aquesta sort.

El va guardar a la bossa, i es va dirigir al seu bar de capçalera, disposada a celebrar la seva troballa amb el seu amic Martini Bianco (sempre queda amb ell a l'hora del vermut). Va desplegar i plegar el paper ràpidament, amb el temps just per aixecar acta notarial amb la mirada, i pensar si podia ser certa tanta casualitat, és menjava les ungles i jugava amb els cabells, i reia, i reia. Hauria estat millor somriure per no donar la nota, però ella és així, exagerada en tot.
Abans de marxar sense en Martini Bianco, que ja s'havia quedat sec, li va ensenyar el paper
al camarer, aquest després de mirar-lo i remirar-lo del dret i del revés, l'hi va retornar i li va dir:
-Lo siento, no aceptamos billetes de quinientos.