AIIIIIX!!!

Quant el dia deixi de remenar al.leatoriament les paraules, i el repòs de la vesprada, ens regali la tranquilitat suficient. Podriem pentinarles amb un raspall de fils lluminosos. Aconseguirem poder escoltar el xixiueig dels estels encuriosits, que ens volen guiar en la foscor, i fer, que les coses certes se'ns facin presents cada dia. Com la lluna, que tot emblanquint de llum tènue, amb una cadència de segles, la nit i els pensaments, ajuda als estels a trobarnos amb la claror cercada enmig d'una negror inmensa i pavorosa.
Sortiré al balcó i amb una estirada de coll miraré,.... miraré més enllà,....més enllà...i les paraules pendran de la música i faràn llum.
Llavors cridaré ben fort: VULL SER I NO ESTAR!!!

(ho acabo de fer, jaja. Quina cara que hi han posat uns riverians que fumaven d'amagat)