Durant el dia d'ahir als noticiaris i avui a la premsa hem vist imatges de nens assistin a la desfilada militar de Madrid, on una colla d'eixalabrats, passejaven amunt i avall carregats d'armes i un altra munt d'eixalabrats ho celebraben aplaudint i cridant endimoniats per la superba visió de la força que té el seu pais. El que em va deixar més parada fou el fet de que els pares que van dur els sus fills allà, son els que es devien escandalitzar per darrer cas del jove que va matar els seus companys d'escola. Estem en un món d'hipòcrites o el món es hipòcrita? Com pot dur un pare a ensenyar armes als seus fills
Recordaré de treure tots els ganivets del calaix i escamparlos pel pis el dia del meu aniversari, perquè tothom pugui disfrutar de la seva visió, i aplaudir-los, i comentar-los, a un el lligaré a una cabra. Patètic, oi?
Dons el mateix patetisme veure aquella gent allà.
Veien aquests pares em sembla a vegades que tota aquesta feina d'educar persones que es fa des de molts ambits, s'en va en orris.
Es podrien haver limitat a cridar viva españa el dia de la patrona del seu pais, i no muntar aquests shows. No m'imagino als catalans assistint per Sant Jordi o l'onze de setembre a una desfilada dels mossos d'esquadra contents i orgullosos. ( potser em duria una sorpresa, hi ha gent molt estranya ).
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Millor encara, em vaig a posar Bob Dylan, tancaré els ulls i imaginaré que estic plantant cara a tota la trepa de militars i que sóc capaça de guanyar.
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)