Pots no portar res en una maleta plena i pots dur molt en una maleta buida. Com a un cantautor, que no li cal una banda. Tot es porta dins, s'ha d'apendre a mirar atentament allò que no es percep.
Els diumenges llegeixo el diari freneticament talment com si fos un feiner i anes justa de temps, serrant les dents, rosegant instants escrits i mantenint una conversa visual amb les noticies. Els meus ulls reaccionen als estimuls que reben del que veuen i llegeixen, i, la meva cara es pot arribar a convertir en un teatret de mueques i tics, quant escric sempre em mossego el llavi inferior de la part esquerra, ho faig sense ser-ne conscient, actes reflexes en dic. Tinc un tic o mania o mueca o gest per cada situació.
Quan arribo als suplements tot canvia, el frenetisme es transforma en paussisme i els meus gestos facials minven, que carai tenen aquests suplements que empalaguen més que un flam de sucre, quan parlen d'algú tot son nissus i dolçaines, deixen la critica de banda. El diumenge toca entrevista superflua, suplements financiats d'art, cultura, cuina fàcil, curiositats i ensabonament. Bé que hi farem, és diumenge.
-Ai mira tú, hi ha un article interesantisim sobre el cultiu de menta al sud de França . Apasionant!!
Un altre martini blanc si us plau!....i.....unes olives, que va per llarg.