BOB DYLAN

Escoltar en Dylan em regala l'oïda de musica, poesía i revolució

http://www.youtube.com/watch?v=s5IOKhCdrII

http://www.youtube.com/watch?v=d5uKHa9Gmks

http://www.youtube.com/watch?v=mvBkbPEoeAI

http://www.youtube.com/watch?v=gKmxEJLcsIQ

http://www.youtube.com/watch?v=8s644Yce0E0

Anduvo despacito por la orilla del riachuelo recogiendo flores silvestres, para al anochecer tumbarse en el prado y lanzarlas al aire, esperando que la gravedad se detuviera, para ver sus colores junto a las estrellas. Y soñar, soñar, soñar....

TRES EMES Ma Ma Mo

Em vaig decidir a fer un blog per fer públic tot el que sento, escolto, llegeixo, penso i el que em passa pel pap, si, pap, i pel cap també. Mig empesa per les meves amigues Anna i Arantxa (que ja podríes comentar de tant en tant ;)) i el metge, per donar sortida a tot el que em cou i crear un espai de comunicació amb terceres persones, on mantenint una picada d'ullet amb l'anònimat poder disfrutar dels altres pel que diuen, sense que l'aspecte, vestir, edat, sexe, forma d'expresar-se de tú a tú, és convertissin en un inconvenient (insconscientment la gent tenim tendència a prejutjar).
I ara em trobo en un encreuament entre el que havia pensat i el que m'agradaría. Puc abandonar la meva idea original? coneixer algú amb qui aquí m'hi trobo unida anònimament i arriscar una bona relació per una incògnita?. Puc no arriscar-me a no coneixer algú que amb tota seguretat crec que tenim molt en comú?
Fent una altra lectura, també podria dir que crec que he aconseguit un pas important en el meu intent d'obrir-me, cada dia en faig a la vida real. Passet a passet. Val a dir que per primavera el temps no hi ajuda gens. M'estic adonant que SÍ, que em puc entendre amb les persones.
I estic feliç! avui.
Potser les dues emes acabaran sent tres emes. La Ma, la Ma i la Mo

Gràcies a les quatre ;))))) per ser-hi, només per aixó, només!!!

!AZOTADME!

¡Azotadme!
Aquí estoy,
¡azotadme!
Merezco que me azoten.
No lamí la rompiente,
la sombra de las vacas,
las espinas,
la lluvia;
con fervor,
durante años;
descalzo,
estremecido,
absorto,
iluminado.
No me postré ante el barro,
ante el misterio intacto
del polen,
de la cama,
del gusano,
del pasto;
por timidez,
por miedo,
por pudor,
por cansancio.
No adoré los pesebres,
las ventanas heridas,
los ojos de los burros,
los manzanos,
el alba;
sin restricción,
de hinojos,
entregado,
desnudo,
con los poros erectos,
con los brazos al viento,
delirante,
sombrío;
en comunión de espanto,
de humildad,
de ignorancia,
como hubiera deseado...
¡como hubiera deseado!

Oliverio Girondo

Es va ajupir de sobte i va recollir un paperet arrugat que hi havia al bell mig del pas de cebra, no tant per consciència urbana sino per xafarderia. Sempre recollia papers del terra, li agradava saber que hi deien. Amb els anys, havia aconseguit una important colecció que ella catalogava de petits tresors personals. Llistats de compres minimalistes i minimes, una carta d'amor de color rosa, dibuixos d'escolars amb una qüalitat gens envejable, receptes de cuina, un compte de supermercat de més de mil-doscents euros, números de la once que sempre mirava si eren premiats o no, apunts d'estudiants que li permetien veure que avui la gent estudia assignatures estranyes,...

El va mirar i va riure, el va plegar cuidadosament i el prengué amb força cap al pit amb un somriure sarcàstic mentre mirant a tort i a dret es deia:

- No pot ser veritat, no puc tenir aquesta sort.

El va guardar a la bossa, i es va dirigir al seu bar de capçalera, disposada a celebrar la seva troballa amb el seu amic Martini Bianco (sempre queda amb ell a l'hora del vermut). Va desplegar i plegar el paper ràpidament, amb el temps just per aixecar acta notarial amb la mirada, i pensar si podia ser certa tanta casualitat, és menjava les ungles i jugava amb els cabells, i reia, i reia. Hauria estat millor somriure per no donar la nota, però ella és així, exagerada en tot.
Abans de marxar sense en Martini Bianco, que ja s'havia quedat sec, li va ensenyar el paper
al camarer, aquest després de mirar-lo i remirar-lo del dret i del revés, l'hi va retornar i li va dir:
-Lo siento, no aceptamos billetes de quinientos.

AFTER DARK Haruki Murakami

Em queden poques pàgines per acabar-lo i les guardo com un tresor fins que trobi el moment de relax, per assaborir un final que crec........


"Aguza el oído para distinguir, uno a uno, los latidos del corazón de su
hermana. Mientras los escucha, Mari cierra los ojos con placidez. Pronto, sin
previo aviso, de esos ojos cerrados empiezan a brotar lágrimas. Grandes
lagrimones, totalmente espontáneos. Las lágrimas ruedan por sus mejillas y, al
caer, humedecen el pijama de su hermana. Después, más lágrimas empiezan a
rodar por sus mejillas.

Mari se incorpora sobre la cama, se enjuga las lágrimas con la yema del
dedo. La embarga una terrible sensación de culpabilidad, una culpabilidad
relacionada con algo..., aunque es incapaz de concretar qué. Siente que ha
cometido un error irreparable. Es una sensación totalmente inesperada que no
responde a lógica alguna. Pero que resulta imposible de ignorar. Sus ojos
siguen anegándose en lágrimas. Mari toma en la palma de la mano las lágrimas
que caen rodando por sus mejillas. Las lágrimas recién caídas son tibias como
la sangre. Todavía conservan el calor del cuerpo. A Mari se le ocurre de
repente: «Yo podría haber estado en un lugar distinto a éste. Y En también
podría haber estado en un lugar distinto a éste».

Por si acaso, Mari vuelve a echar una mirada a su alrededor y, luego, baja los
ojos hacia el rostro de En. Un bello rostro dormido. Es muy hermosa. Tanto
como para guardarla en una vitrina de cristal. Casualmente, le ha abandonado
la conciencia. Ésta se esconde, permanece oculta. Pero debe de estar fluyendo,
como una corriente subterránea, por alguna parte adonde no llegan nuestros
ojos. Mari puede captar su débil eco. Aguza el oído. «No está muy lejos de
aquí. Y seguro que esta corriente se está mezclando en algún lugar con mi
propia corriente.» Mari lo percibe. «Porque nosotras somos hermanas.»

Se inclina y deposita un breve beso en la frente de Eri. Alza la cabeza,
vuelve a bajar los ojos hacia el rostro de su hermana. Deja que el tiempo pase
al interior de su corazón. Vuelve a darle otro beso. Ahora, más largo. Con más
suavidad. A Mari le da la sensación de estar besándose a sí misma. Mari y En.
Una sílaba distinta. Sonríe. Luego se hace un ovillo al lado de su hermana,
aliviada, dispuesta a dormir. Quiere pegarse a su hermana y compartir con ella
el calor de su cuerpo. Quiere intercambiar con ella sus signos de vida."

Coloraines

Feu clic

Si hi ha algú que m'agradi de tota a questa fornada de nous "talents" que diuen que estant sorgint, és en Jaume Pla "MAZONI". Es fa dificil destriar si és millor músic o lletrista, em posa la pell de gallina lo entenidor que arriba a ser.

"No som memòria ni trajectòria, tant sols un punt aïllat"

Simplement genial!!!!!!!!!

EUFÒRIA

Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregirà
seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres
Perseguim el plaer perquè no ens falta de res
però al comptat de Wales els joves es pengen dels arbres
Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent
i no ho entenc perquè després només parlem entre nosaltres
Però ara no em diguis res que m’espatlles el morat
el morat és per mi sol no puc donar res als altres
Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
Si quan la veus l’únic que et passa és que tens ganes de plorar
hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia
Si per voler-ho tot, t’has de quedar sense tu
no és tant voler sinó saber a què renuncies
Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

MAZONI

No plou d'Enric Casasses

"[...] entesos, sense entendre'ns, amb tot el món a mitges, a mitges i a mig fer, vàrem parar la pluja, mos vàrem abraçar i esgarrapàrem terra pel blat a madurar, els gossos se'ns acosten i els gats passen a prop, les veritats més meues sempre les diràs tu, no tinc cap altra terra fora del tall de pa i el cant imaginari que l'unta ben untat cantant sota la pluja renecs de tant se val, redéu i déu, tot compta!, pasturen els cavalls i a dalt a la finestra la por s'ha fet vellut que abriga i acompanya plor, pluja i placidesa, la nena hi té un secret que li vull publicar: d'acord, no ens entenem ni ens sabem estimar, la por, si l'aprofites es torna cerimònia, la carta que ara ve ja la'n puc destapar, l'amor és ritual, el ritual és vida, la vida anar tirant, l'amor és pa amb formatge, el pa amb formatge és vida, la vida anar paint, l'amor és déu en barca, la vida és un naufragi en un got de vi blanc, l'amor és caure al toll i trobar-hi l'amor, no vull deixar la platja sense pedres sinó mostrar-ne unes quantes, que vegis aquest món que ve de vora mar, tots som bords, tots som claus d'altra gent, d'altres portes [...]"