He sortit de la feina, es nota que es dilluns i la gent camina mirant al terra, preocupada, capficada, només uns nois d'institut que fan xivarri amb un parell de noies que riuen, trenquen aquest dilluns . Jo, no, avui vaig mirant a tothom imaginant-me les seves pors i realitats, aquests exercicis em distreuen més que mirar aparadors. Poca gent a les terrassses de la rambla, deu ser culpa del sol. A l'hora del cafè hi haura més gent. Les botigues van tancant al meu pas, com si esperesin la meva presencia per abaixar persianes. No trobo ningú conegut, estrany, altres dies ja m'he parat a saludar varis cops. Sempre el mateix recorregut, ara ja no hi han turistes, m'hi agraden els turistes a rambla, queda turistic veure turistes. Enfilo les escales de casa pensant en que no tinc ganes de dinar el mateix que ahir i reescalfat. Resignació, em faré l'enciam, el seità i un iogurt, i pel gat una llauna.
Bon profit!
Horacianes I
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
Vicent Andrés Estellés
