dimecres, 17 de desembre del 2008

La partida del tren

Estaba tan delgada por intentar acompañar el raciocinio brillante e interrumpido de Eduardo: bebía café sin azúcar sin parar para mantenerse despierta. Ángela Pralini tenía los senos muy bonitos, eran su punto fuerte. Tenía los ojos con ojeras profundas. Ella aprovechaba el silbido aullante del tren para que fuese su propio grito. Era un berrido agudo, el suyo, sólo que vuelto hacia adentro. Era la mujer que bebía más whisky en el grupo de Eduardo. Aguantaba de seis a siete de una vez, manteniendo una lucidez de terror. En la hacienda iba a beber leche grasa de vaca. Una cosa unía a la vieja y a Ángela: ambas iban a ser recibidas con los brazos abiertos, pero una no sabía eso de la otra. Ángela se estremeció súbitamente: quién daría el último día de vermicida al cachorro. Ah, Ulises, pensó ella del perro, no te abandoné porque quisiera, lo que necesitaba era huir de Eduardo, antes que él me arruinase totalmente con su lucidez: lucidez que iluminaba demasiado y lo quemaba todo. Ángela sabía que los tíos tenían remedio contra la picadura de cobra: pretendía entrar de lleno en la floresta espesa y verde, con botas altas y untada con remedio contra la picadura de mosquito. Como si saliera de la carretera Transamazónica, la exploradora. ¿Qué bichos encontraría? Era mejor llevar una espingarda, comida y agua. Y una brújula. Desde que descubrió -pero lo descubrió realmente con espanto- que iba a morir un día, desde entonces no tuvo más miedo a la vida, y a causa de la muerte, tenía derechos totales: lo arriesgaba todo. Después de haber tenido dos uniones que habían terminado en nada, esta tercera que terminaba en amor-adoración, cortada por la fatalidad del deseo de sobrevivir. Eduardo la había transformado: la hizo volver los ojos hacia adentro. Pero ahora miraba hacia afuera. Veía a través de la ventana los senos de la tierra, en las montañas. ¡Existen pajaritos, Eduardo! ¡Existen nubes, Eduardo!, y cuando yo era una niña cabalgaba a la carrera en un caballo desnudo, sin silla. Y estoy huyendo de mi suicidio, Eduardo. Disculpa, Eduardo, pero no quiero morir. Quiero ser fresca y rara como una granada.

Clarice Lispector

15 comentaris:

Anònim ha dit...

ser fresca y rara como una granada... qué bonic;)

punxaguda ha dit...

...i dolça, afegiría. Son tant bones les magranes amb suc de taronja!!!
Ai, sembla que estigui a l'hora blava.

Un petò vermell-magrana!!!!!!

Anònim ha dit...

ostres si, als Mercadona venen uns potets amb magrana i amb sus de taronja es deliciós!:)

petonet:)

punxaguda ha dit...

Jo les compro a mercat amb les pageses! De l'arbre a la taula. ;)
Ho provaré igualment, que dur molta feina anar treient les pells amargants.
Sempre s'aprèn, va bé aixó d'internet!!!!!!! Gràcies

Petons! :))

Que menjaré avui al vespre per postres???

Anònim ha dit...

Él: -Pues sí.
Ella: -¿Pues sí, qué?
Él: -¡Yo dije pues sí!
Ella: -¿Pero "pues sí" qué?
Él: -Mejor cambiemos de conversación, porque tú no me entiendes.
Ella: -¿Entender qué?
Él -¡Virgen santa! ¡Macabea, vamos a cambiar de tema ahora mismo!
Ella: -¿Y de qué hablamos?
Él : -De ti, por ejemplo.
Ella: -¡¿De mí?!
Él: -¿Por qué tanto susto? ¿Tú no eres gente? La gente habla de la gente.
Ella: Disculpa, pero no me parece que yo sea muy gente.
Él: -¡Pero si todo el mundo es gente, Dios mío!
Ella: -Yo no me he habituado.
Él: - ¿No te has habituado a qué?
Ella: -Ah, no sé explicarme.
Él: - ¿Entonces?
Ella: -¿Entonces qué?
Él : -Oye, yo me largo, porque tú eres imposible.
Ella: -Es que sólo sé ser imposible, no sé otra cosa. ¿Qué puedo hacer para lograr ser posible?
Él: - ¡Deja de hablar, que sólo dices estupideces! Di lo que quieras.


Guapaaaaa

Anna

punxaguda ha dit...

La persona de quien voy a hablar es tan tonta que a veces sonríe a los demás en la calle.

Haurem de fer el club de les Macabeas!!!

Muak

martolina ha dit...

M'ha agradat molt això de de ser fresca y rara como una granada..., i que bona una festeta de robinets brillants amb suc de taronja... taronja?Fruta roída,
y otras veces intacta,
naranja salvaje, verde, agria,
con dolor de colores en la cáscara,
y algunas veces dulce,
increíble
y algunas veces,
cuando nadie me prueba,
miel y lágrima


Petonassos

punxaguda ha dit...

Tú i la blogger Maria heu resaltat la mateixa frase!!!La que més alegria dona del fragment i la que volia destacar en negreta i no vaig fer.

Salvaje como el viento, y arisca,
y triste a veces
como un rezo a la muerte,
y otras veces dichosa, y transparente,
y otras veces turbia
como esos charcos donde nadie bebe.
Naranja salvaje, verde agria,
y otras veces dulce,
roja por dentro
como tal vez fueran algunas
de las que rezuman en el monte
y nadie prueba.

:) Petons!

martolina ha dit...

jajaja, una dia en vaig fer una versió d'això, si te la trobo i t'agrada...

tons!

punxaguda ha dit...

AH, molt bé!;) Salvajes adaptada, segur que m'agradarà. I si m'agrada...

ns!

martolina ha dit...

jajajajaja :)

martolina ha dit...

Punxeta, ara estaré uns dies més o menys desconnectada, però no voldria fer-ho sense deixar-te aquí una abraçada molt i molt forta i donar-te les gràcies per la companyia entusiasta que em fas a cada post, que estic molt contenta!!!

I desitjar-te un bon nadal i totes aquestes collonades.. ;)

I avui molts PETONS (amb totes les lletres!)

punxaguda ha dit...

:), està bé aixó de punxeta, m'agrada. Però no tant com la resta del que em dius.
Ets la unica persona ( real o cibernètica )que m'ha desitjat bon nadal. Gràcies per pensar en mi!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Que aquesta mes o menys desconexió et sigui profitosa i no t'acabis tot el que cuinis!
PETONS ABRAÇADES I GRANS MENJADES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Anònim ha dit...

Hola punx!!
Res, que també et volia desitjar bones festes. El nadal... bueno...uf.. es una collonada per mí, pero al menys ens alliberem de la feina uns dies.... i podem fer una mica el que volem i unes copetes;) (una serà a la teva salut)

una abraçada ben forta!!!!!

punxaguda ha dit...

Gràcies Maria, per mi també és una collonada, son unes dates que em fan estar més introvertida. M'agrada que em desitgin bones festes, bones festes per tú també!
Jo en faré una a la teva salut, avui no, que hauria de sortir sola i és un d'aquells dies que resulta trist veure una persona sola. Normalment hi vaig de sola, les meves amigues van a bars de marxeta i jo a bars d'estar sentada, avui em fa vergonya i mal de veure gent contenta i pressumtament feliç per tot arreu.
No tinc regals, no regalo res
...tinc ganes de ser al 8 de gener ja mateix. Maleït nadal.
Com estic, uff.
Que ho passis molt bé amb les copetes i compte si condueixes.
He vist que tú i la Martolina sou amigues reals, segur que sou grans persones, a mi m'ho sembla des del meu ordinador.;)).

UNA MUNTANYA DE PETONS !!!