Avui és santa Montserrat, el dia del meu Sant ( em dic Montse ).
Durant molts anys era un dia que esperava ansiosa que arribes, per mi era quan començava la primavera i quant realment començava l'any.
Els colors ja no s'intueixen, ja estan posats i la roba ja fa nosa. Però, ai l'as, tot canvia. Amb un clik, els colors hi son (diuen), i jo els veig terbols, apagats, d'un gris amb tons pastel espatarrants.
He dinat a casa i no he anat a treballar (un altre atac d'angoixa ara que el metge em deia que em veia una evolució). Hem perdré dins meu tota la tarda i ho celebraré amb el gat (misto). Estic sola i hem sento sola, potser fins i tot abandonada. No sortiré, vergonya de celebrar el sant sola en una barra de bar. (problemes de dir-se Montse a Catalunya, ah! i no sóc creient).
Ja ho diuen que la soletat d'avui, és la felicitat d'ahir. Sí a més, és directament proporcional, ho passaré malament.




Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.