No col.laboro
..Fins al dia que vaig saber que no
plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:
vulgaríssimes llàgrimes que em queien
galtes avall i em donaven un aire
entre grotesc i màgic. Ara penso
que degué ser una trista descoberta,
la il.lusió perduda i tantes coses,
un món -quin món?- que esdevé inhabitable-
D'aleshores ençà, que jo recordi,
no he plorat, almenys dels ulls enfora,
ni he renegat, ni em mossego les ungles.
No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,
segueix sent inhòspit, però jo
persevero tossut: no col.laboro.
Miquel Martí i Pol, La pell de violí
Bona nit
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Vosaltres, solitaris, que direu el meu nom
I trobareu la pau llegint els meus poemes.
Per a vosaltres escric
Amb l’efusió d’un abraç de germà.
(d'Aquells que no he estimat:)
No vulgueu penetrar-ne el sentit.
Isoleu-vos en íntims jardins
O en cambres silencioses
I pregueu amb les meves –les vostres-paraules
Meravellosamente vives i actuals.
Jo, llavors, en faré visible en totes les coses.
Anna
Maria: Miquel Martí Pol, el poeta del pueblo que a veces parece un sacerdote, como en esta estrofa. Es como si hablara dios. Me gusta.
Anna: has arribat abans que jo, clar, si ja no tinc bici. Entre tú i la Maria heu acabat un poema, em falta un tall del principi i un altra del final. A ver, a ver que pasa eh?
Així tens la feina de complementar, que ja et va bé.
ja ja
Anna
Publica un comentari a l'entrada