dilluns, 24 d’agost del 2009

Sóc valenta
perquè he rigut.
Sóc valenta
perquè fregeixo ous amb el top.
Sóc valenta
perquè he revifat.
Sóc valenta
perquè encara no odio.
Sóc valenta
perquè sí.
Sóc valenta
perquè em toca.
Sóc valenta
perquè em depilo el nas amb pinces.
Sóc valenta
perquè ho sé.
Sóc valenta
perquè fumo ducados.
Sóc valenta
perquè em diuen que ho sóc.
Sóc valenta
perquè em poso protecció 5.
Sóc valenta
perquè sóc fluixa.
Sóc valenta
perquè m'ho he guanyat.
Sóc valenta
perquè sóc dona.
Sóc valenta
perquè estic amb mi.
Sóc valenta
perquè bec suc de llimona sense sucre.
Sóc valenta
perquè no tinc però retinc.
Sóc valenta
perquè no em fan escarrifances les figues de l'arbre.
Sóc valenta
perquè no em fan cuïssor les esgarrapades del gat.
Sóc valenta
perquè sóc sadomasoquista.
Sóc valenta
perquè tinc sentiment.
Sóc valenta
perquè he tornat.
Sóc valenta
perquè estimo.
Em crec valenta
perquè hauria de ser-ho.
Em SÉ valenta
perquè ho valc.

Punxaguda 28/7/09

dilluns, 1 de juny del 2009


Les converses més extenses amb l'artista Joan Miró, per primera vegada en català

Lleonard Muntaner treu a la llum 'El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard'

Joan Miró, va confessar que abans de les converses recollides a 'El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard' (Lleonard Muntaner), mai no s'havia 'exterioritzat' tant i va reconèixer que Raillard que va 'arrencar la pell'. 'Aquest llibre mostra la personalitat de Miró a fons', ha dit a VilaWeb Joaquim Sala-Sanahuja, traductor del llibre. Les converses s'han traduït a una quarantena de llengües però mai no s'havien publicat en català.

'És una obra molt interessant per tots els públics perquè Miró no només parla del seu procés de creació artística sinó que també expressa la seva opinió sobre la situació política que estava vivint el país quan Franco s'estava morint', ha explicat Sala-Sanahuja. De fet, en aquestes converses Miró crítica la societat mallorquina perquè la considera conservadora. L'artista també explica la seva participació en diverses campanyes sorgides pels volts del 1975. Precisament, aquest any va ser la culminació de Joan Miró com a artista universal: a Barcelona la seva Fundació obre les portes i l'any abans, s'havia presentat al Grand Palais de París la gran exposició retrospectiva que havia permès a l'artista de fer el balanç del seu itinerari artístic.

Una pintura poètica

Com és natural, aquest llibre també recull la vessant artística de Miró. A 'El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard', Miró parla del seu procés de creació i el vincula amb la poesia. 'Miró sempre llegia poesia i feia una pintura molt pròxima a aquest gènere literari', ha dit Joaquim Sala-Sanahuja. Joan Miró va tenir relació amb poetes francesos com Jacques Dupin. Precisament, Georges Raillard va escriure un assaig sobre Dupin i sobre altres escriptors com Louis Aragon o Michel Butor. Entre el 1964 i 1969 Raillard va ser director de l'Institut Français de Barcelona, que havia sigut un focus de resistència cultural al llarg de la dictadura franquista. A París va ser un dels fundadors de la Universitat de Vincennes (París-VIII) i com a professor titular del Departament de Lletres ha fet nombrosos seminaris i cursos al voltant de la relació entre la literatura i la plàstica.

tret de vilaweb

dimarts, 26 de maig del 2009

cerca del corazón salvaje

"Se creía muy poderosa y se sentía desgraciada. Tan poderosa que imaginaba que había elegido los caminos antes de entrar en ellos -y sólo con el pensamiento-. Tan desgraciada que, creyéndose poderosa, no sabía que hacer de su poder y veía cada minuto perdido porque no lo había orientado a un fin."

Clarice lispector

divendres, 22 de maig del 2009

¿Quién, si yo gritara, me escucharía desde los órdenes angélicos?

Y suponiendo que un ángel de pronto me tomase contra su corazón:
me extinguiría ante su existencia más fuerte.

Porque lo bello no es sino el comienzo de lo terrible, que todavía podemos soportar y admiramos tanto, pues impasible desdeña destruirnos.

Todo ángel es terrible.


Rainer María Rilke

dimarts, 19 de maig del 2009

Pasatiempo

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.

Luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque un océano
la muerte solamente
una palabra.

Ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros.

Ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

M. Benedetti

dimecres, 13 de maig del 2009

"Se dejaba llevar por ti" Antonio Vega

Azul, líneas en el mar
que profundo y sin domar
acaricia una verdad

y tú
no lo pienses más,
o te largas de una vez
o no vuelves nunca hacia atrás.

Se dejaba llevar,
se dejaba llevar por ti,
no esperaba jamás
y no espera sino es por ti,
nunca la oyes hablar,
solo habla contigo y nadie más,
nada puedes sufrir
que ella no sepa solucionar.

Temor,
alcohol de quemar,
pon tus manos a volar
o en tus ojos el terror,
Azul vuelve a reflejar,
y fundido con el sol
reina un sueño
de sonido a mar.

Se dejaba llevar,
se dejaba llevar por ti,
no esperaba jamás
y no espera sino es por ti,
nunca la oyes hablar,
solo habla contigo y nadie más,
nada puedes sufrir
que ella no sepa solucionar.

Se dejaba llevar...

http://www.youtube.com/watch?v=d5Kjx3lzVWM

dimarts, 12 de maig del 2009

antonio vega

"Es que no hay nada mejor
que revolver el tiempo con el café / Es que no hay nada mejor que componer sin guitarra ni papel / paralelas vienen/ siguiéndome / espacio y tiempo juegan al ajedrez / ahora tú... no dejes de hablar"

dijous, 7 de maig del 2009

" Y me contó la historia de un muchacho enamorado de una estrella. Adoraba a su estrella junto al mar, tendía sus brazos hacia ella, soñaba con ella y le dirigía todos sus pensamientos. Pero sabía o creía saber, que una estrella no podría ser abrazada por un ser humano. Creía que su destino era amar a una estrella sin esperanza; y sobre esta idea construyó todo un poema vital de renuncia y de sufrimiento silencioso y fiel que habría de purificarle y perfeccionarle. Todos sus sueños se concentraban en la estrella. Una noche estaba de nuevo junto al mar, sobre un acantilado, contemplando la estrella y ardiendo de amor hacia ella. En el momento de mayor pasión dió unos pasos hacia adelante y se lanzó al vacío, a su encuentro. Pero en el instante de tirarse pensó que era imposible y cayó a la playa destrozado. No había sabido amar. Si en el momento de lanzarse hubiera tenido la fuerza de creer firmemente en la realización de su amor, hubiese volado hacia arriba a reunirse con su estrella.
(...)
Las cosas que vemos son las mismas cosas que llevamos en nosotros. No hay más realidad que la que tenemos dentro. Por eso la mayoría de los seres humanos viven tan irrealmente; porque cree que las imágenes exteriores son la realidad y no permiten a su propio mundo interior manifestarse. Se puede ser muy feliz así, pero cuando se conoce lo otro, ya no se puede elegir el camino de la mayoría. "

Demian - Herman Hesse

dijous, 30 d’abril del 2009

Canço d'anar a dormir

Ma solitude



Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude

Je m'en suis fait presque une amie une douce habitude
Elle ne me quitte pas d'un pas fidèle comme une ombre
Elle m'a suivi çà et là aux quatre coins du monde

Non je ne suis jamais seul avec ma solitude

Quand elle est au creux de mon lit elle prend toute la place
Et nous passons de longues nuits tous les deux face à face
Je ne sais vraiment pas jusqu’où ira cette complice
Faudra-t-il que j'y prenne goût ou que je réagisse

Non je ne suis jamais seul avec ma solitude

Par elle j'ai autant appris que j'aie versé de larmes
Si parfois je la répudie jamais elle ne désarme
Et si je préfère l'amour d'une autre courtisane
Elle sera à mon dernier jour ma dernière compagne

Non je ne suis jamais seul avec ma solitude
Non je ne suis jamais seul avec ma solitude

George Moustaki


i per escoltarla: http://www.youtube.com/watch?v=QvFLBs9S8FY

dimecres, 29 d’abril del 2009

Ara resulta que el doctor m'ha dit que ha estat una mala idea aixó del blog, que l'ha anat seguint i no em veu ni bé ni positiva. Jo penso igual que ell.
Potser fou la novetat i el fet de poder expresar tot el que tinc al pap, relacionarme amb gent i trobar espais comuns amb d'altres persones que em van revifar una mica. Amb el temps he vist que es enganyós, m'he creat espectatives falses o malenteses. He de redreçar la idea original d'aquest blog, expresar i no buscar una comunicació (per aixó ja hi han els txats).

La mujer alcanza la perfección.
Su cuerpo
Muerto porta la sonrisa del deber cumplido,
La ilusión de una necesidad griega
Fluye por los papiros de su toga,
Sus pies desnudos
Parecen estar diciendo:
Hemos llegado hasta aquí, es el fin.


I no, no és la fí. És un altre principi, l'enèssim.

Él y un tal Finn habían sido los únicos sido los únicos supervivientes de la suya. Habían pasado un invierno de soledad y de hambre en una isla desierta del archipiélago de las Aleutianas y al fin, en primavera, la posibilidad entre mil de que les rescatara otro navío se había realizado. Pero el salvajismo más terrible les seguía asediando. De barco en barco, siempre negándose a volver, había ido a parar a un navío que se dirigía a explotar las tierras del sur. A todo lo largo de la costa de Alaska no habían encontrado sino hordas de salvajes. Cada anclaje que efectuaban entre las islas abruptas o bajo los acantilados amenazadores de la tierra firme había significado una batalla o una tormenta. O soplaban vientos que amenazaban con destruirles o llegaban las canoas cargadas de nativos vociferantes con rostros cubiertos de pinturas de guerra que venían a aprender que virtudes sangrientas poseía la pólvora de aquellos señores del mar

dimarts, 28 d’abril del 2009

VIROLAI

El virolai, que carai!!!
http://www.youtube.com/watch?v=x1omGBjHdHk
Felicitats per mi!
Com en Juan Palomo, yo me lu guiso, yo me lu como.

dilluns, 27 d’abril del 2009

Avui és santa Montserrat, el dia del meu Sant ( em dic Montse ).
Durant molts anys era un dia que esperava ansiosa que arribes, per mi era quan començava la primavera i quant realment començava l'any.
Els colors ja no s'intueixen, ja estan posats i la roba ja fa nosa. Però, ai l'as, tot canvia. Amb un clik, els colors hi son (diuen), i jo els veig terbols, apagats, d'un gris amb tons pastel espatarrants.
He dinat a casa i no he anat a treballar (un altre atac d'angoixa ara que el metge em deia que em veia una evolució). Hem perdré dins meu tota la tarda i ho celebraré amb el gat (misto). Estic sola i hem sento sola, potser fins i tot abandonada. No sortiré, vergonya de celebrar el sant sola en una barra de bar. (problemes de dir-se Montse a Catalunya, ah! i no sóc creient).
Ja ho diuen que la soletat d'avui, és la felicitat d'ahir. Sí a més, és directament proporcional, ho passaré malament.




Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

diumenge, 26 d’abril del 2009

DOLOR DE AMOR

¿Cómo me duele Cielo, cómo me duele?
Saber que tu ausencia
no tiene nombre, no tiene alas.
Volarán mil pronombres en la alcoba.
Un río de azucenas, hoy vendrá ha cenar.

¿Cómo me duele Cielo, cómo me duele?
Saber que te he perdido
entre la multitud de casas
de la ciudad aquella.

¿Cómo me duele Cielo, cómo me duele?
Saber que vas de la mano con alguien,
saber que te quise y que me quieres,
saber que te he perdido entre suspiros,
saber que por este amor, yo muero.

¿Cómo me duele Cielo, cómo me duele?
Mirarte en la distancia de los cuerpos,
sentirte naufragio, pesadilla y vida.
Desvelarme en la ausencia
de una playa sin cuerpo
y desmembrarme en tu mirada
como un atardecer sin alma.

Iván Segarra Baéz

divendres, 24 d’abril del 2009

LOBO ESTEPARIO

"Estuve un rato olfateando, aspirando por la nariz esta música chillona y sangrienta;
venteé, con envidia y perversidad, la atmósfera de estas salas. Una mitad de esta
música, la lírica, era pegajosa, superazucarada y goteaba sentimentalismo; la otra mitad
era salvaje, caprichosa y enérgica, y, sin embargo, ambas mitades marchaban juntas
ingenua y pacíficamente y formaban un todo. Era música decadentista. En la Roma de
los últimos emperadores tuvo que haber música parecida. Naturalmente que comparada
con Bach y con Mozart y con música verdadera, era una porquería..., pero esto mismo
era todo nuestro arte, todo nuestro pensamiento, toda nuestra aparente cultura, si la
comparamos con cultura auténtica. Y esta música tenía la ventaja de una gran
sinceridad, de un negrismo innegable evidente y de un humorismo alegre e infantil.
Tenía algo de los negros y algo del americano, que a nosotros los europeos, dentro de
toda su pujanza, se nos antoja tan infantilmente nuevo y tan aniñado. ¿Llegaría también
Europa a ser así? ¿Estaba ya en camino de ello? ¿Erramos nosotros, los viejos
conocedores del mundo antiguo, de la antigua música verdadera, de la antigua poesía
legítima, éramos nosotros únicamente una exigua y necia minoría de complicados
neuróticos, que mañana seríamos olvidados y puestos en ridículo? Lo que nosotros
llamábamos «cultura», espíritu, alma, lo que teníamos por bello y por sagrado, ¿era todo
un fantasma no más, muerto hace tiempo y tenido por auténtico y vivo todavía
solamente por un par de locos como nosotros? ¿Acaso no habría sido auténtico nunca, ni
habría estado vivo jamás? ¿Habría podido ser siempre una quimera y sólo una quimera
eso por lo que tanto nos afanamos nosotros los locos?"

Hemann Hesse

TOCANDO FONDO

El último salvavidas
al que suelo agarrarme
en estos casos,
el teléfono,
hoy tampoco me sirve.
Por mucho que ahora marque
los tres o cuatro números
de amigos disponibles,
es seguro que no estarán en casa,
o que si están
me manden literalmente a la mierda
sin mediar palabra
y cuelguen.
Supongo que los tengo
-y con razón-
hasta los huevos
de mis ya preocupantes borracheras,
y que el perdón
y los arrepentimientos
perdieron su efectividad
hace ya tiempo.
Supongo que es así.
Pero, con todo, lo peor
es que no recuerdo nada.
No sé con quién estuve,
ni dónde,
ni a quién le dije algo
lo suficientemente fuerte
como para acabar a golpes por el suelo
y que ahora me duele hasta pensar.
Lo que está claro,
en cualquier caso,
es que me dieron hostias
como suele decirse
hasta en el carnet
de identidad.
Que por cierto he perdido.
Lo mismo que las llaves,
la chupa, y un ejemplar
en tapas duras
de los relatos de Hammett
con un breve poema dedicado dentro
que pensaba regalarle a una mujer
para el día de su cumpleaños
que es hoy.
En fin; que estoy
hecho unos zorros,
o un cromo,
o más tirao que un lapo,
o más jodido que una perra puta.
Y lo más triste
y negro
y peligroso de esta historia,
es que ya no me queda
ni siquiera el coraje necesario
para ponerme delante del espejo
y mentirme, otra vez más,
que, por mis muertos,
esto se tiene que acabar.

Karmelo Iribarren

dimarts, 21 d’abril del 2009

A Soliloquy of the Full Moon, She Being in a Mad Passion

Now as Heaven is my Lot, they're the Pests of the Nation!
Wherever they can come
With clankum and blankum
'Tis all Botheration, & Hell & Damnation,
With fun, jeering
Conjuring
Sky-staring,
Loungering,
And still to the tune of Transmogrification--
Those muttering
Spluttering
Ventriloquogusty
Poets
With no Hats
Or Hats that are rusty.
They're my Torment and Curse
And harass me worse
And bait me and bay me, far sorer I vow
Than the Screech of the Owl
Or the witch-wolf's long howl,
Or sheep-killing Butcher-dog's inward Bow wow
For me they all spite--an unfortunate Wight.
And the very first moment that I came to Light
A Rascal call'd Voss the more to his scandal,
Turn'd me into a sickle with never a handle.
A Night or two after a worse Rogue there came,
The head of the Gang, one Wordsworth by name--
`Ho! What's in the wind?' 'Tis the voice of a Wizzard!
I saw him look at me most terribly blue !
He was hunting for witch-rhymes from great A to Izzard,
And soon as he'd found them made no more ado
But chang'd me at once to a little Canoe.
From this strange Enchantment uncharm'd by degrees
I began to take courage & hop'd for some Ease,
When one Coleridge, a Raff of the self-same Banditti
Past by--& intending no doubt to be witty,
Because I'd th' ill-fortune his taste to displease,

He turn'd up his nose,
And in pitiful Prose

Made me into the half of a small Cheshire Cheese.
Well, a night or two past--it was wind, rain & hail--
And I ventur'd abroad in a thick Cloak & veil--
But the very first Evening he saw me again
The last mentioned Ruffian popp'd out of his Den--
I was resting a moment on the bare edge of Naddle
I fancy the sight of me turn'd his Brains addle--

For what was I now?
A complete Barley-mow

And when I climb'd higher he made a long leg,
And chang'd me at once to an Ostrich's Egg--
But now Heaven be praised in contempt of the Loon,
I am I myself I, the jolly full Moon.

Yet my heart is still fluttering--
For I heard the Rogue muttering--

He was hulking and skulking at the skirt of a Wood
When lightly & brightly on tip-toe I stood
On the long level Line of a motionless Cloud
And ho! what a Skittle-ground! quoth he aloud
And wish'd from his heart nine Nine-pins to see
In brightness & size just proportion'd to me.
So I fear'd from my soul,
That he'd make me a Bowl,

But in spite of his spite
This was more than his might

And still Heaven be prais'd! in contempt of the Loon
I am I myself I, the jolly full Moon.



Samuel Taylor Coleridge

dilluns, 20 d’abril del 2009

AIIIIIX!!!

Quant el dia deixi de remenar al.leatoriament les paraules, i el repòs de la vesprada, ens regali la tranquilitat suficient. Podriem pentinarles amb un raspall de fils lluminosos. Aconseguirem poder escoltar el xixiueig dels estels encuriosits, que ens volen guiar en la foscor, i fer, que les coses certes se'ns facin presents cada dia. Com la lluna, que tot emblanquint de llum tènue, amb una cadència de segles, la nit i els pensaments, ajuda als estels a trobarnos amb la claror cercada enmig d'una negror inmensa i pavorosa.
Sortiré al balcó i amb una estirada de coll miraré,.... miraré més enllà,....més enllà...i les paraules pendran de la música i faràn llum.
Llavors cridaré ben fort: VULL SER I NO ESTAR!!!

(ho acabo de fer, jaja. Quina cara que hi han posat uns riverians que fumaven d'amagat)

dilluns, 6 d’abril del 2009

EL PURO NO

EL PURO NO

El no
el no inóvulo
el no nonato
el noo
el no poslodocosmos de impuros ceros noes que noan noan noan
y nooan
y plurimono noan al morbo amorfo noo
no démono
no deo
sin son sin sexo ni órbita
el yerto inóseo noo en unisolo amódulo
sin poros ya sin nódulo
ni yo ni fosa ni hoyo
el macro no ni polvo
el no más nada todo
el puro no
sin no

Oliverio Girondo

dilluns, 30 de març del 2009

BOB DYLAN

Escoltar en Dylan em regala l'oïda de musica, poesía i revolució

http://www.youtube.com/watch?v=s5IOKhCdrII

http://www.youtube.com/watch?v=d5uKHa9Gmks

http://www.youtube.com/watch?v=mvBkbPEoeAI

http://www.youtube.com/watch?v=gKmxEJLcsIQ

http://www.youtube.com/watch?v=8s644Yce0E0

diumenge, 29 de març del 2009

Anduvo despacito por la orilla del riachuelo recogiendo flores silvestres, para al anochecer tumbarse en el prado y lanzarlas al aire, esperando que la gravedad se detuviera, para ver sus colores junto a las estrellas. Y soñar, soñar, soñar....

dimecres, 25 de març del 2009

TRES EMES Ma Ma Mo

Em vaig decidir a fer un blog per fer públic tot el que sento, escolto, llegeixo, penso i el que em passa pel pap, si, pap, i pel cap també. Mig empesa per les meves amigues Anna i Arantxa (que ja podríes comentar de tant en tant ;)) i el metge, per donar sortida a tot el que em cou i crear un espai de comunicació amb terceres persones, on mantenint una picada d'ullet amb l'anònimat poder disfrutar dels altres pel que diuen, sense que l'aspecte, vestir, edat, sexe, forma d'expresar-se de tú a tú, és convertissin en un inconvenient (insconscientment la gent tenim tendència a prejutjar).
I ara em trobo en un encreuament entre el que havia pensat i el que m'agradaría. Puc abandonar la meva idea original? coneixer algú amb qui aquí m'hi trobo unida anònimament i arriscar una bona relació per una incògnita?. Puc no arriscar-me a no coneixer algú que amb tota seguretat crec que tenim molt en comú?
Fent una altra lectura, també podria dir que crec que he aconseguit un pas important en el meu intent d'obrir-me, cada dia en faig a la vida real. Passet a passet. Val a dir que per primavera el temps no hi ajuda gens. M'estic adonant que SÍ, que em puc entendre amb les persones.
I estic feliç! avui.
Potser les dues emes acabaran sent tres emes. La Ma, la Ma i la Mo

Gràcies a les quatre ;))))) per ser-hi, només per aixó, només!!!

dijous, 19 de març del 2009

!AZOTADME!

¡Azotadme!
Aquí estoy,
¡azotadme!
Merezco que me azoten.
No lamí la rompiente,
la sombra de las vacas,
las espinas,
la lluvia;
con fervor,
durante años;
descalzo,
estremecido,
absorto,
iluminado.
No me postré ante el barro,
ante el misterio intacto
del polen,
de la cama,
del gusano,
del pasto;
por timidez,
por miedo,
por pudor,
por cansancio.
No adoré los pesebres,
las ventanas heridas,
los ojos de los burros,
los manzanos,
el alba;
sin restricción,
de hinojos,
entregado,
desnudo,
con los poros erectos,
con los brazos al viento,
delirante,
sombrío;
en comunión de espanto,
de humildad,
de ignorancia,
como hubiera deseado...
¡como hubiera deseado!

Oliverio Girondo

dilluns, 16 de març del 2009

Es va ajupir de sobte i va recollir un paperet arrugat que hi havia al bell mig del pas de cebra, no tant per consciència urbana sino per xafarderia. Sempre recollia papers del terra, li agradava saber que hi deien. Amb els anys, havia aconseguit una important colecció que ella catalogava de petits tresors personals. Llistats de compres minimalistes i minimes, una carta d'amor de color rosa, dibuixos d'escolars amb una qüalitat gens envejable, receptes de cuina, un compte de supermercat de més de mil-doscents euros, números de la once que sempre mirava si eren premiats o no, apunts d'estudiants que li permetien veure que avui la gent estudia assignatures estranyes,...

El va mirar i va riure, el va plegar cuidadosament i el prengué amb força cap al pit amb un somriure sarcàstic mentre mirant a tort i a dret es deia:

- No pot ser veritat, no puc tenir aquesta sort.

El va guardar a la bossa, i es va dirigir al seu bar de capçalera, disposada a celebrar la seva troballa amb el seu amic Martini Bianco (sempre queda amb ell a l'hora del vermut). Va desplegar i plegar el paper ràpidament, amb el temps just per aixecar acta notarial amb la mirada, i pensar si podia ser certa tanta casualitat, és menjava les ungles i jugava amb els cabells, i reia, i reia. Hauria estat millor somriure per no donar la nota, però ella és així, exagerada en tot.
Abans de marxar sense en Martini Bianco, que ja s'havia quedat sec, li va ensenyar el paper
al camarer, aquest després de mirar-lo i remirar-lo del dret i del revés, l'hi va retornar i li va dir:
-Lo siento, no aceptamos billetes de quinientos.

divendres, 6 de març del 2009

AFTER DARK Haruki Murakami

Em queden poques pàgines per acabar-lo i les guardo com un tresor fins que trobi el moment de relax, per assaborir un final que crec........


"Aguza el oído para distinguir, uno a uno, los latidos del corazón de su
hermana. Mientras los escucha, Mari cierra los ojos con placidez. Pronto, sin
previo aviso, de esos ojos cerrados empiezan a brotar lágrimas. Grandes
lagrimones, totalmente espontáneos. Las lágrimas ruedan por sus mejillas y, al
caer, humedecen el pijama de su hermana. Después, más lágrimas empiezan a
rodar por sus mejillas.

Mari se incorpora sobre la cama, se enjuga las lágrimas con la yema del
dedo. La embarga una terrible sensación de culpabilidad, una culpabilidad
relacionada con algo..., aunque es incapaz de concretar qué. Siente que ha
cometido un error irreparable. Es una sensación totalmente inesperada que no
responde a lógica alguna. Pero que resulta imposible de ignorar. Sus ojos
siguen anegándose en lágrimas. Mari toma en la palma de la mano las lágrimas
que caen rodando por sus mejillas. Las lágrimas recién caídas son tibias como
la sangre. Todavía conservan el calor del cuerpo. A Mari se le ocurre de
repente: «Yo podría haber estado en un lugar distinto a éste. Y En también
podría haber estado en un lugar distinto a éste».

Por si acaso, Mari vuelve a echar una mirada a su alrededor y, luego, baja los
ojos hacia el rostro de En. Un bello rostro dormido. Es muy hermosa. Tanto
como para guardarla en una vitrina de cristal. Casualmente, le ha abandonado
la conciencia. Ésta se esconde, permanece oculta. Pero debe de estar fluyendo,
como una corriente subterránea, por alguna parte adonde no llegan nuestros
ojos. Mari puede captar su débil eco. Aguza el oído. «No está muy lejos de
aquí. Y seguro que esta corriente se está mezclando en algún lugar con mi
propia corriente.» Mari lo percibe. «Porque nosotras somos hermanas.»

Se inclina y deposita un breve beso en la frente de Eri. Alza la cabeza,
vuelve a bajar los ojos hacia el rostro de su hermana. Deja que el tiempo pase
al interior de su corazón. Vuelve a darle otro beso. Ahora, más largo. Con más
suavidad. A Mari le da la sensación de estar besándose a sí misma. Mari y En.
Una sílaba distinta. Sonríe. Luego se hace un ovillo al lado de su hermana,
aliviada, dispuesta a dormir. Quiere pegarse a su hermana y compartir con ella
el calor de su cuerpo. Quiere intercambiar con ella sus signos de vida."

dijous, 5 de març del 2009

dimarts, 3 de març del 2009

Si hi ha algú que m'agradi de tota a questa fornada de nous "talents" que diuen que estant sorgint, és en Jaume Pla "MAZONI". Es fa dificil destriar si és millor músic o lletrista, em posa la pell de gallina lo entenidor que arriba a ser.

"No som memòria ni trajectòria, tant sols un punt aïllat"

Simplement genial!!!!!!!!!

EUFÒRIA

Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregirà
seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres
Perseguim el plaer perquè no ens falta de res
però al comptat de Wales els joves es pengen dels arbres
Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent
i no ho entenc perquè després només parlem entre nosaltres
Però ara no em diguis res que m’espatlles el morat
el morat és per mi sol no puc donar res als altres
Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
Si quan la veus l’únic que et passa és que tens ganes de plorar
hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia
Si per voler-ho tot, t’has de quedar sense tu
no és tant voler sinó saber a què renuncies
Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

MAZONI

diumenge, 1 de març del 2009

No plou d'Enric Casasses


"[...] entesos, sense entendre'ns, amb tot el món a mitges, a mitges i a mig fer, vàrem parar la pluja, mos vàrem abraçar i esgarrapàrem terra pel blat a madurar, els gossos se'ns acosten i els gats passen a prop, les veritats més meues sempre les diràs tu, no tinc cap altra terra fora del tall de pa i el cant imaginari que l'unta ben untat cantant sota la pluja renecs de tant se val, redéu i déu, tot compta!, pasturen els cavalls i a dalt a la finestra la por s'ha fet vellut que abriga i acompanya plor, pluja i placidesa, la nena hi té un secret que li vull publicar: d'acord, no ens entenem ni ens sabem estimar, la por, si l'aprofites es torna cerimònia, la carta que ara ve ja la'n puc destapar, l'amor és ritual, el ritual és vida, la vida anar tirant, l'amor és pa amb formatge, el pa amb formatge és vida, la vida anar paint, l'amor és déu en barca, la vida és un naufragi en un got de vi blanc, l'amor és caure al toll i trobar-hi l'amor, no vull deixar la platja sense pedres sinó mostrar-ne unes quantes, que vegis aquest món que ve de vora mar, tots som bords, tots som claus d'altra gent, d'altres portes [...]"

dimarts, 27 de gener del 2009


-Tinc ganes de plorar!... -digué la guineu.
- Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués...
- És clar que sí -digué la guineu.
- Però et tocarà de plorar!
- I força -digué la guineu.
- Així no hi has guanyat res!

dijous, 22 de gener del 2009

La ciudad de las palabras


A veces creo que triste
me siento más tranquila.
Quizá sea
una forma de luchar
con la mentira, o que hoy
no me queden más lágrimas
con que borrar tus huellas.
A veces creo que triste
es más fácil escapar
de la incoherencia:
pasear a solas,creer
en todas las mentiras
o en ninguna, dibujar
el escenario desnudo
de tu vida.

Sin adornos, armada
sólo con miradas, te ofrezco
inventar un mundo donde
de veras quepan las palabras.

Elvira Lozano
Com són les meves soletats?, son com les de l'altre gent?
Autisme arrobàtic ultimament, massa internet i pocs llibres. Com atrau, començo un camí i acabo recorrent caminets i ramals, culminant el passeig a llocs web distants en contingut d'allà on havia començat la consulta. Em distrec massa i em deixo portar. I és una sort, em permet descobrir, descobrir en general; llibres, persones, cultura, art, hobbies, tutorials.
Tant sols una por, en forma de pregunta: quantes hores s'ha d'estar conectada a la xarxa per començar a pensar en adicció?
He estat el passat cap de setmana sencer amb la vista a la pantalla. ai, ai , ai!!!

Ara iré cap a casa i ja m'he preparat la B.S.O. del meu dinar d'avui.

Poney Express , Axe Riverboy, The Pogues

Que vagi de gust!!!

dilluns, 19 de gener del 2009


Sin piel. Expuesta


Seria.
Desamada.
Mis ojos dos inciensos
que se apagan.
Las estrías del tiempo
desbocándome el alma.
Tres velas encendidas,
tres velas muy veladas.
Ser poeta a destiempo,
ser poeta a patadas.
El muñón de mi pecho
cogiendo esta cuchara.
La tinta calentita,
sopistán de chorradas.
Sin piel. Expuesta.
Seria.
Desamada.
Y en la esquina del miedo
la misma puta cara.

Belén Reyes

divendres, 16 de gener del 2009


Era su rincón en el barrio, parece que el de alguien más, esa pistola ayer no estaba aquí.

-La habrán usado en algún atraco?
-Quizás, o en un asesinato!
-Las armas las carga el diablo y las dispara el estupido.
-El diablo no existe.
-Pero tu eres estupido! y lo sabes. Suelta la pistola!!!
-Tal vez lo sea, sin embargo volviendo a tú frasecita: si el diablo no existe, no puede cargar la pistola y un estupido nunca puede disparar un arma que no ha sido cargada. Usa el raciocinio, además no la van a tirar cargada.
-En tú forzada ignorancia se esconde el diablo. Deja de apuntarme. Venga!! Que el diablo es amigo de las casualidades fatales.
-Eres como un grano en el culo. No sé porqué te hago caso.

La lanzó con fuerza contra el muro, BAAAAAAAANGGGGG, se oyó.

-Ves!
-Ya te digo!!

dijous, 15 de gener del 2009


Pots no portar res en una maleta plena i pots dur molt en una maleta buida. Com a un cantautor, que no li cal una banda. Tot es porta dins, s'ha d'apendre a mirar atentament allò que no es percep.
Els diumenges llegeixo el diari freneticament talment com si fos un feiner i anes justa de temps, serrant les dents, rosegant instants escrits i mantenint una conversa visual amb les noticies. Els meus ulls reaccionen als estimuls que reben del que veuen i llegeixen, i, la meva cara es pot arribar a convertir en un teatret de mueques i tics, quant escric sempre em mossego el llavi inferior de la part esquerra, ho faig sense ser-ne conscient, actes reflexes en dic. Tinc un tic o mania o mueca o gest per cada situació.
Quan arribo als suplements tot canvia, el frenetisme es transforma en paussisme i els meus gestos facials minven, que carai tenen aquests suplements que empalaguen més que un flam de sucre, quan parlen d'algú tot son nissus i dolçaines, deixen la critica de banda. El diumenge toca entrevista superflua, suplements financiats d'art, cultura, cuina fàcil, curiositats i ensabonament. Bé que hi farem, és diumenge.
-Ai mira tú, hi ha un article interesantisim sobre el cultiu de menta al sud de França . Apasionant!!
Un altre martini blanc si us plau!....i.....unes olives, que va per llarg.

dimecres, 14 de gener del 2009


Sí que recordo el llit, era massa alt i gegant per la meva edat. D'aquells d'abans, en sintonia amb la casa. De fusta masissa, somier de molles i doble matalàs. Xerricava al més lleu moviment, per adormir-me tenia que restar completament inmovil, sentin els sorolls de la casa, tot retrunyia. Era molt tou, tot i el doble matalàs, m'enfonsava, els llençols tenien fortor de lleixiu i l'habitació era freda de vida i temperatura. Ample i amb el sostre alt, calç o guix a les parets, una pica en un racó, una gibrelleta sota el llit, una marededeu com a unica decoració, una banqueta, dos tauletes de nit, un armari enorme, una lampara penjant del sostre, una lampareta damunt cada marbre de les tauletes, la porta que quedava lluny i una finestra molt ben encarada que recollia els primers raigs de sol i els distribuia per tota l'estança, quan faltaven dos dits perquè un raig arribes a la marededeu l'avia ja m'havia pujat a buscar per esmorzar, mai fallava. I si jo ja estava a punt una estona abans, m'esperava igualment, mirant el sol caminar lentament cap a la marededeu i escoltant els lladrucs dels gossos quan l'avi obria la porta del pati. Abocava mig cos per la finestra i ho mirava tot de fit a fit, fixant la vista encuriosida en els serrells de les muntanyes com fumejaven, intentant descobrir ves a saber què de nou, en un paisatje verge.
-Nena, va, que es refreda la truita.
-Ara baixo.

diumenge, 11 de gener del 2009

Ens fan creure el que volen



dibuix "de rodillas" cedit per mariarain

El Lobo y Caperucita Roja
(Versión del Lobo)



El bosque era mi hogar. Yo vivía allí y me gustaba mucho. Siempre trataba de mantenerlo ordenado y limpio.

Un día soleado, mientras estaba recogiendo las basuras dejadas por unos turistas sentí pasos. Me escondí detrás de un árbol y vi venir una niña vestida en una forma muy divertida: toda de rojo y su cabeza cubierta, como si no quisieran que la vean. Andaba feliz y comenzó a cortar las flores de nuestro bosque, sin pedir permiso a nadie, quizás ni se le ocurrió que estas flores no le pertenecían. Naturalmente, me puse a investigar. Le pregunte quien era, de donde venia, a donde iba, a lo que ella me contesto, cantando y bailando, que iba a casa de su abuelita con una canasta para el almuerzo.

Me pareció una persona honesta, pero estaba en mi bosque cortando flores. De repente, sin ningún remordimiento, mató a un mosquito que volaba libremente, pues también el bosque era para el. Así que decidí darle una lección y enseñarle lo serio que es meterse en el bosque sin anunciarse antes y comenzar a maltratar a sus habitantes.

La dejé seguir su camino y corrí a la casa de la abuelita. Cuando llegue me abrió la puerta una simpática viejecita, le expliqué la situación. Y ella estuvo de acuerdo en que su nieta merecía una lección. La abuelita aceptó permanecer fuera de la vista hasta que yo la llamara y se escondió debajo de la cama.

Cuando llegó la niña la invite a entrar al dormitorio donde yo estaba acostado vestido con la ropa de la abuelita. La niña llegó sonrojada , y me dijo algo desagradable acerca de mis grandes orejas. He sido insultado antes, así que traté de ser amable y le dije que mis grandes orejas eran par oírla mejor.

Ahora bien me agradaba la niña y traté de prestarle atención, pero ella hizo otra observación insultante acerca de mis ojos saltones. Ustedes comprenderán que empecé a sentirme enojado. La niña tenía bonita apariencia pero empezaba a serme antipática. Sin embargo pensé que debía poner la otra mejilla y le dije que mis ojos me ayudaban para verla mejor. Pero su siguiente insulto sí me encolerizo . Siempre he tenido problemas con mis grandes y feos dientes y esa niña hizo un comentario realmente grosero.

Se que debí haberme controlado pero salté de la cama y le gruñí, enseñándole toda mi dentadura y diciéndole que eran así de grande para comerla mejor. Ahora, piensen Uds.: ningún lobo puede comerse a una niña. Todo el mundo lo sabe. Pero esa niña empezó a correr por toda la habitación gritando y yo corría atrás de ella tratando de calmarla. Como tenía puesta la ropa de la abuelita y me molestaba para correr, me la quité pero fue mucho peor. La niña gritó aun más . De repente la puerta se abrió y apareció un leñador con un hacha enorme y afilada. Yo lo mire y comprendí que corría peligro así que salté por la ventana y escapé .

Me gustaría decirles que este es el final del cuento, pero desgraciadamente no es así. La abuelita jamás contó mi parte de la historia y no pasó mucho tiempo sin que se corriera la voz que yo era un lobo malo y peligroso. Todo el mundo comenzó a evitarme .

No se que le pasaría a esa niña antipática y vestida en forma tan rara, pero si les puedo decir que yo nunca pude contar mi versión. Ahora Uds. ya lo saben.


Anònim

dissabte, 10 de gener del 2009

El hombre que se enamoro de la luna



"-He oído decir que puedes hablarle a tu sombra, y que tu sombra te contesta –dijo Dellwood-... se trata de eso, ¿sabes?, el eclipse de luna es una sombra: la tierra se interpone entre el sol y la luna, y lo que oscurece la luna es la sombra en la tierra. O sea que, como dice mi libro, el sol (que es la fuente de luz) es bloqueado por la tierra (que es el lugar en el que todos pensamos que somos quienes somos) y el pensamiento de ser quienes somos, la sombra de la tierra se proyecta sobre la luna (que es nuestro yo secreto), y el secreto es que no somos quienes creemos ser."

Tom Spanbauer


Acabo de llegir ara mateix "el hombre que se enamoro de la luna" de Tom Spanbauer i no sé si m'ha agradat o no. Quina sensació!. En parlaré, segur....., i ara a veure si puc dormir.

divendres, 9 de gener del 2009

Dubto que l'hagin llegit

Un llibre que no perd actualitat i que espero que agiti consciències israelianes. Que apliquin la màxima castellana de " lo que no quieras para ti, no lo quieras para los demás", almenys.


"El terror reina en la ciudad. Noche y día, transportes incesantes de esa pobre gente, provista tan sólo de una bolsa al hombro y de un poco de dinero. Estos últimos bienes les son quitados en el trayecto, según dicen. Se separa a las familias, agrupando a hombres, mujeres y niños.Los niños al volver de la escuela, ya no encuentran a sus padres. Las mujeres, al volver del mercado, hallan sus puertas selladas y notan que sus familias han desaparecido.También les toca a los cristianos holandeses: sus hijos son enviados obligatoriamente a Alemania. Todo el mundo tiene miedo.
Centenares de aviones vuelan sobre Holanda para bombardear y dejan en ruinas las ciudades alemanas; y a cada hora, centenares de hombres caen en Rusia y en África del Norte. Nadie está al abrigo, el globo entero se halla en guerra, y aunque los aliados ganen la guerra, todavía no se ve el final.
Podría seguir durante horas hablando de la miseria acarreada por la guerra, pero eso me desalienta de más en más. No nos queda más que aguantar y esperar el término de estas desgracias. Judíos y cristianos esperan, el mundo entero espera, y muchos esperan la muerte."

13 de gener de 1943
El diario de Ana Frank

dimecres, 7 de gener del 2009

De Marta Rojals i llegit avui a vilaweb

Santes Pasqües

Aquesta setmana que ve pot passar que tu, ciutadà de Barcelona (o ciutadana de Barceló), surtis un vespre de la feina, si és que encara en tens, i, en plena hora punta, quan et disposis a fer ús del servei de compactació al buit dins l'autobús habitual, sí, el mateix que agafes per estalviar-te el tap de la Ronda i que et deixa a les tantes a casa, això mateix, aquell quart sense ascensor adquirit a preu de palau florentí i que et xuclarà la sang fins a la jubilació, doncs pot passar, dèiem, que tinguis la sort que el bus que t'ha de transportar els ossos llueixi escrit en cul i flancs el cop d'optimisme que necessitaves: 'Probablement Déu no existeix, deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida'. Doncs sí, després d'una reeixida gira per unes quantes ciutats angleses, començant per Londres, el 'bus ateu' ja escalfa motors, segons el tòpic periodístic, per aixecar l'ànim de les consciències descregudes del nostre país. La iniciativa, impulsada a l'origen per la British Humanist Association, i a casa nostra per Ateus de Catalunya i associacions afins, té vocació de travessar fronteres per pal·liar un greuge comparatiu: el que afecta els no-creients i les seues variants pel fet d'haver estat privats històricament, i àdhuc militarment, d'una publicitat que pogués fer ombra a l'implacable promoció secular del credisme, promoció que li ha valgut el reconeixement internacional per les efectives campanyes de fidelització del client i per un domini magistral del 'merchandising' que no s'explica, certament, sense una mediació divina. Així, doncs, els missatges més tronats del teisme tradicional, com el clàssic adveniment de les set plagues, per exemple, que emet aquella emissora escollida per nostrossenyor mateix per a radiar l'apocalipsi, ja tenen la corresponent contraproposta atea amb un anunci fresc, dinàmic, pensat per a l'home-dona d'avui, una criatura urbanita, víctima de l'estrès, del malmenjar, de l'euríbor, que no té un forat a l'agenda ni per a tallar-se les ungles, i que, per tant, no sabria d'on treure temps i energia per a dedicar-se a les tribulacions metafísiques. I amb més raó encara, si tenim en compte que en aquesta societat ens han acostumat a donar-nos-ho tot mastegat. Per això és tant d'agrair que algú, mogut per un sentiment filantròpic innegable, s'hagi pres la molèstia d'oferir-nos una resolució ràpida, pràctica i sobretot alternativa a aquest misteri universal que tantes clepses ha fet fumejar des que l'home s'arrossega pel món i va a 'enterro': 'Probablement Déu no existeix', au, aquí ho tens, i ara corre, que faràs tard al tai-txi. I com que després de l'ensabonada ve l'esbandida, ja advertim per endavant que els promotors de la campanya, sigui per inexperiència, sigui per falta de vista, han perdut una oportunitat d'or per a esgarrapar una bona porció de mercat a la competència. Només que haguessin fet circular la bona nova un mes abans, en aquests temps de 'creixement negatiu' i 'desacceleració accelerada' segur que el missatge hauria aconseguit d’alçar en massa tot d'objectors de consciència del Nadal en favor d'una apostasia que permetés de donar-se de baixa de la celebració, des de la Puríssima fins a Reis, sense risc de ser estigmatitzat per asocial, amargat i al damunt agarrat, que no té miraments ni per la pròpia família. Ah, i quadrant la carambola, aquesta plantada hauria constituït un pas ferm cap a l'abolició de l'apoteosi comercial i gastronòmica per l'excusa d'unes festes que ja no tindrien raó de ser.
I santes pasqües!

diumenge, 4 de gener del 2009

Palestina

He obert el balcó per esventilar una mica, massa fum ahir a la nit i massa bona la collita. Se sent xivarri a fora, fa un solet molt maco i el gat espera que passí el raig de sol pel balconet, dura poc però és d'agrair. A dins tinc la televisió enxufada, el 3/24 mentre feinejo, haig de parar. Els crits d'unes persones en una mesquita bombardejada on van morir nens i tot, centren tota la meva atenció a la pantalla. Un pais està envaint, agredint a un altre al segle 21, bombardejos i ofensiva terrestre, foc continuu, censures de premsa per part de l'exercit israelia, destruint les comunicacions de Gaza. Creant un estat de setge i de por, atacant centres comercials, mesquites, ciutats,...MATANT CIVILS !!!!???!!!!
Es dificil d'entendre que un pais, entenent pais com a grup de persones, que ha patit tant i prou recentment, no fan us de la memòria. Carai, que a Gaza esta morint gent!!!!!!!!!

Tancaré el balco i la televisió, el contrast del xivarri i els crits de la tele m'atabalen. Em posaré musica, Sin Dios i mai millor dit.

Com el meu gat hi gent que desitja veure el sol.
Llibertat pel poble Palestí!!!

divendres, 2 de gener del 2009

Xafarderies

Què dius que et deia?
Et dic que m'ha dit, que li han dit, que van sentir dir, que un va dir, que li havien dit, que deien, que si deia, el que deien, que li havien dit, que un va dir, que havia sentir dir, que li deien. Dirien, que si ho diu, dirán, que no ho han dit.
Dit i fet, segons diuen.


Ja no sé el que anava a dir i a més em sento idiota