divendres, 31 d’octubre del 2008

amanida de cuc


Aquesta amanida la vaig preparar pel sopar de fires, escoltant els The Dresden Dolls, la vaig veure a la Mariarain i em va dir que era idea de L'hora blava.
Va tenir exit, em van felicitar per l'originalitat, es va acabar en un tres i no res i jo contenta.

El que fa la presentació d'una cosa, el mateix en un bol no es tant bó. Penso que si entra per la vista primer, sempre es més sabrós.

Vet aquí alguns dels comentaris:

- Coño si parece un gusano
- Ets una hippie
- Ara falta que sigui bona
- Espera que li ha de fer una foto pel blog
- Pues estan sabrosos estos tomates. Són del huerto?
- Jo hi hauria afegit.... ( d'aquests varis)
- El proper dia a casa us en prepararé una
- Que bona
- Ei que jo no l'he tastat
- I a ella no li agraden els tomates
- Tú fumes d'amagat.

Gràcies Maria i Martolina, un petonàs per a les dues!!!! i que corri món, ja he fet adeptes. jeje

dimarts, 28 d’octubre del 2008

"Res del que vareu construir no ha perdurat. Qualsevol sistema que munteu sense nosaltres serà abatut"
(Leonard Cohen)
.
Ara l'estat es dedica a fer d'avalador de les entitats bancaries que "estan en crisis?????", no fos cas que quan totes els hi ponin s'oblidin d'ells. Mentre els que decideixen endureixen el seu cercle, la gent, les persones, hem de restar al seu perimetre, esperant pacients impacientment. Hem tornat a entrar en l'epòca del despotisme ilustrat, (tot per al poble, però sense el poble).
Es realment el capitalisme el menys dolent dels sistemes economics??????????????????
.
.
Hay que caer y no se
puede elegir dónde.
Pero hay cierta forma
del viento en los
cabellos,
cierta pausa del
golpe,
cierta esquina del
brazo
que podemos torcer
mientras caemos.
Es tan sólo el extremo de un signo,
la punta sin pensar de
un pensamiento.
Pero basta para evitar
el fondo avaro de unas
manos
y la miseria azul de un
Dios desierto.
Se trata de doblar algo
más que una coma
en un texto que no
podemos corregir.
Roberto Juarroz

divendres, 24 d’octubre del 2008

ESO de Idea Vilariño

ESO
Mi cansancio
mi angustia
mi alegría
mi pavor
mi humildad
mis noches
todas
mi nostalgia del año
mil novecientos treinta
mi sentido común
mi rebeldía.
Mi desdén
mi crueldad
y mi congoja
mi abandono
mi llanto
mi agonía
mi herencia
irrenunciable y dolorosa
mi sufrimiento
en fin
mi pobre vida.
Idea Vilariño

dijous, 23 d’octubre del 2008

Tardor


...Els raigs de sol, creuen timidament les habituals boirines matineres, i es deixen veure enmig de les escletxes. Els carrers, ombrius encara a mig matí, amb un tul de rosada sense esvaïr, que reflecteix els nuvols i en transforma suaument els contorns esponjosos a la nostra mirada, al nostre pas. Més lent, més pesat.
A bosc, un tou de molsa, xopa i tupida naix al peu d'arrels i damunt pedres, amb un tó verd de flusfuorescència, per fer memoria d'una primavera tant llunyana com propera i resistent en el temps.
Les pu puts fent pu put, horts marcint-se, arbres al.lopècics, una eclèctica mescla de verds, grocs i vermells pastel, gargamelles rasposes, refredats innocents, records d'infantessa...
(continuarà...)

Bona nit, es tard

BONA NIT LLUNA !

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Tardor

D'una remor suau, de fulles seques degotant de les branques, a un brogit d'ocres trepitjats. Camins conreats de daurats i grocs vermellosos de tardor. El sol s'ho repensa per treure el cap i s'amaga d'hora, les formigues desapareixen, els finestrals resten tancats. L'aire comença a tallar llavis i la pell demana una capa tèxtil de suport. La tarda s'embasta amb el capvespre, i els homes amb la seva carn. Les olors son delicades i fresques, amb fragàncies llunyanes d'eucaliptus, esmenant els exesius aromes estiuencs...... ( continuarà...)

El conte d'en Pere treballant

En Pere és un xicot sà, de ciutat, ben plantat, amable, amb carrera, esportista, educat i divertit, vaja un d'aquells joves que totes les mares voldrien com a gendre, i gens treballador, ai l'ast. Havia sabut combinar a la perfecció la feina amb la seva gran passió, no treballar. N'havia fet un art.
Un art, tot sigui dit, gens entès pels seus companys de feina, que, tips de treballar més, cavil.laven com fer-li entendre el que es la solidaritat entre companys. No volien tampoc buscar un enfrontament directe, en Pere és d'aquelles personetes que es fan estimar i fins i tot les seves malifetes resulten simpàtiques. Qüestions de taranna, ja n'hi han d'aquests. A voltes no saps si fer-los un petò o donar-los una bufa.
Treballant de biòleg fent recerca sobre el terreny, ho tenia senzill per quedar encantat a la minima, badant, mirant els nuvols. I, mirant els núvols va etzibar un crit d'alerta als seus companys:
-Mireu un globus.
Va agafar un roc i el va llençar en direcció al globus, no el va tocar, clar. La pedra no va arrivar ni a mig mig camí. Tenia els braços forts, però no tant.
Aquest fet va donar una idea brillant als seus companys, reaccionant amb rapidesa van trucar al seu cap i la hi van exposar. El cap va decidir entrar dins el joc, la idèa era seductora i es podien matar dos ocells d'un sol tret, fer treballar en Pere i divertir-se una estona.
Al cap d'un minut, el telèfon d'en Pere fa ring ring i ring ring i ring ring fins que atèn la trucada, el seu cap. Hi manté una conversa, ni curta ni llarga, amb assentiments de cap com si el veiessin.
Un cop desa el telèfon corre cap als seus companys i els avisa que treballin, que el del globus és el barrut del "jefe"( dic barrut per no posar el que va dir realment, allò que normalment sembla el nom propi de tots els "jefes") i l'ha llogat per vigilar-nos des del cel, que barrut.
Va canviar les pedres per la camara i la carpeta, amb una rapidessa comparable a la d'un mag amb una baralla de cartes.
Que barrut s'anava repetint.
Els altres encara riuen.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Arriven les les quatre, dues horetes de res i ja estarà. La gent reclama de tot, tothom té la seva raó subjectiva, no colectiva. No sóc psicòloga, ni estic aquí per entendre a la gent. Entendre atendre, gimnasia magnesia. S'asemblen però no és el mateix. No em puc posar dins la pell dels altres, haig d'impersonalitzar-ho tot, tampoc serviria de res per a ells.
Standstill , macaco i interpol m'acompanyen aquesta tarda. Em complau saber que no sóc l'unica que es sent una forquilla en el pais de les sopes.


Un perfum de colors ha invadit a Margot
S'ha vestida de pressa:
Perquè hom no sabés de la sina l'olor
s'ha posada una flor
damunt la roba fresca.


Gràcies Maria ;). Me n'he sortit, com podeu comprovar, jajaja. Les instruccions perfectes.

Et retorn l'abraçada!

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Bona nit

Una estona amb els Radiohead i a dormir, que ja és tard i el cos diu prou.

http://www.youtube.com/watch?v=5LeLAELIxKY

Bona niiiiiiiiiiiiiiit !!!


Moments diaris de tranquilitat, sàndal, pachuli, espelmetes, relaxació, concentració i meditació.
Arribo al pis, esgotada, molta feina el dilluns.
I poso en Korsakov per anar agafant ritme.

http://www.youtube.com/watch?v=y41DykcpgRg

Fins que no sàpiga postejar videos, ficaré els enllaços.
He sortit de la feina, es nota que es dilluns i la gent camina mirant al terra, preocupada, capficada, només uns nois d'institut que fan xivarri amb un parell de noies que riuen, trenquen aquest dilluns . Jo, no, avui vaig mirant a tothom imaginant-me les seves pors i realitats, aquests exercicis em distreuen més que mirar aparadors. Poca gent a les terrassses de la rambla, deu ser culpa del sol. A l'hora del cafè hi haura més gent. Les botigues van tancant al meu pas, com si esperesin la meva presencia per abaixar persianes. No trobo ningú conegut, estrany, altres dies ja m'he parat a saludar varis cops. Sempre el mateix recorregut, ara ja no hi han turistes, m'hi agraden els turistes a rambla, queda turistic veure turistes. Enfilo les escales de casa pensant en que no tinc ganes de dinar el mateix que ahir i reescalfat. Resignació, em faré l'enciam, el seità i un iogurt, i pel gat una llauna.
Bon profit!


Horacianes I


res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.

Vicent Andrés Estellés
  • Dins la meva nevera:

  • dos iogurts amb bifidus
    un pot de ketxup
    seitan
    salsa de soja
    pasta fresca
    dues tòniques
    tres dammbeers
    un granini de pressec
    canelons de rostisseria sobrants
    un quart de pollastre a l'ast
    cinc pressecs
    mig enciam

    Això no ho arregla ni la bloguer martolina

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Hi han poques coses com la música que ens transportin tan facilment a records, cada situació viscuda té la seva música. Tots tenim una banda sonora, no dic de les cançons que ens agraden, parlo d'aquelles que ens porten records, i no posariem mai, i tot i això les escoltem i ens provoca un deja vú, un somriure, una mirada de reüll cap enrere, un formigueix, un despertar de fets oblidats.
Que fariem sense música?????????????????

Ute Lemper ( m'agrada )

http://www.youtube.com/watch?v=4Y_-8zaTKCs

A Girona hem tingut la sort de deleitar-nos amb la seva VEU.
M'ho ha enviat per mail l'Arantxa, desagradable i burra. ;)))))))))) i guapa :)

Diez mandamientos para escribir con estilo
Friedrich Nietzsche


1 Lo que importa más es la vida: el estilo debe vivir.

2 El estilo debe ser apropiado a tu persona, en función de una persona determinada a la que quieras comunicar tu pensamiento.

3 Antes de tomar la pluma, hay que saber exactamente cómo se expresaría de viva voz lo que se tiene que decir. Escribir debe ser sólo una imitación.

4 El escritor está lejos de poseer todos los medios del orador. Debe, pues, inspirarse en una forma de discurso muy expresiva. Su reflejo escrito parecerá de todos modos mucho más apagado que su modelo.

5 La riqueza de la vida se traduce por la riqueza de los gestos. Hay que aprender a considerar todo como un gesto: la longitud y la cesura de las frases, la puntuación, las respiraciones; también la elección de las palabras, y la sucesión de los argumentos.

6 Cuidado con el período. Sólo tienen derecho a él aquellos que tienen la respiración muy larga hablando. Para la mayor parte, el período es tan sólo una afectación.

7 El estilo debe mostrar que uno cree en sus pensamientos, no sólo que los piensa, sino que los siente.

8 Cuanto más abstracta es la verdad que se quiere enseñar, más importante es hacer converger hacia ella todos los sentidos del lector.

9 El tacto del buen prosista en la elección de sus medios consiste en aproximarse a la poesía hasta rozarla, pero sin franquear jamás el límite que la separa.

10 No es sensato ni hábil privar al lector de sus refutaciones más fáciles; es muy sensato y muy hábil, por el contrario, dejarle el cuidado de formular él mismo la última palabra de nuestra sabiduría.


No has gosat postejar-ho, ja ho faig jo. I, sí, confeso publícament que aquest escrit està clavat al suro del meu escriptori, ja grogueja pel pas del temps i el fum .
Per açò escric poesia, trobo més senzill abocar emocions en vers que expresar en prosa, no sóc descriptiva.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Aquest és un poema que vaig escriure fa uns anys i va sortir publicat en unes pàgines que van dedicar als moviments Guerra No. L'unic que ha vist la llum en un diari :). Els altres en fanzines, els iré postejant.



Un guiño




Sigo los patrones
no discuto,
de aca
para alla
como todos.
Habrase visto!
Ja
un grano de arena
romper moldes!
Ja
ir en contra del viento!
Ja.
El viento,
ellos,
los malos muy malos.
Humanidad
playa,
hombre
arena,
YO
un granito,
uno más,
y me arrastran.

SILENCIO fragment

" Se puede pensar rápidamente en el día que pasó. O en los amigos que pasaron y para siempre se perdieron, pero es inútil huir: el silencio está ahí. Aún el sufrimiento peor, el de la amistad perdida, es sólo fuga. Pues si al principio el silencio parece aguardar una respuesta -cómo ardemos por ser llamados a responder-, pronto se descubre que de ti nada exige, quizás tan sólo tu silencio. Cuántas horas se pierden en la oscuridad suponiendo que el silencio te juzga, como esperamos en vano ser juzgados por Dios. Surgen las justificaciones, trágicas justificaciones forzadas, humildes disculpas hasta la indignidad. Tan suave es para el ser humano mostrar al fin su indignidad y ser perdonado con la justificación de que es un ser humano humillado de nacimiento. Hasta que se descubre que él ni siquiera quiere su indignidad. Él es el silencio. "

Clarice Lispector
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
No recordo quin va ser el meu dia, fa tant de temps que hi va haver un dia. M'he llevat recordant que estic enamorada, molt enamorada, recordant que ella està eNOmorada. He plorat, cridat al gat, cridat als veins de dalt que es pensen que el dissabte al matí es per canviar la distribució del pis, barallat amb una àvia que em prenia la tanda a la fleca, discutir amb un conductor que no ha respectat el pas de cebra.
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
M'han deixat eixuta tot i les bones intencions de la colla de nenes que em van portar a distreure'm, quan et volen distreure es pitjor. Amb el recolliment que tinc al pis amb el meu gat i l'ordinador, qui em manava anar de copes, veure gent feliç i contenta, parelles que s'estimen. Sort que em van respectar els gustos i no vam anar al Platea (local gironí on a la gent que hi assisteix sel's pot catalogar de pijos, snobs i altament imbècils, tant o més que els responsables del local), jo no hi he posat un peu mai ( l'altre dia hi van actuar els Mishima i NO hi vaig anar!!!), molta gent diu que no hi han posat el peu (tècnica habitual gironina de queixar-se de quelcom i ser el primer/a en fer-ho)i en són clients habituals. Algunes de les nenes són així, no es pot matar tot el que és gras.
Em van respectar els gustos deia, i fora pitjor el remei que la malaltia, vam anar a l'unic local de jazz de Girona ( imitació absurda i pretenciosa de la cova del drac de Barcelona, tot i així l'unic local de Girona que val la pena), ple de gom a gom, assentades prop de la barra i ahir amb la música forta, nosaltres que voliem parlar i arreglar el mon. Mentre m'estavem comentant que és molt bona idea el blog, que els hi agrada ( no crec ni que l'hagin vist, alguna si), va entrar ELLA, ens vam mirar i la vaig desitjar (com sempre). No ens vam dir ni mu. ELLA amb un NOI, la historia al revés. Jo tenia company, la vaig coneixer i em vaig enamorar. Ara es ella la que te un home per company. Em fa mal, si fos una noia la seva parella no m'hauria afectant tant, crec.
Em van acompanyar a casa i vaig vessar les poques llàgrimes que em quedaven. Ens hem estat fins les quatre de la matinada bla, bla, bla i l'anna s'ha quedat a dormir (és la millor amiga que es pot tenir).
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Un dia gris, plujós, trist (parlo del dia o de mi), que passarà i ja està. Sense pena ni glòria.
Avui no es el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Sóc dona, tinc la menstruació, i em sento dona menstruada, molt menstruada. Visc en una menstruació permanent.
Aquesta no és la meva setmana, ni la passada, ni l'altre.


Aquest fragment és d'una noia de Tarragona, artista multidisciplinar i m'ha agradat, molt. (m'he adonat que tinc memoria i que els records no s'esfumen)

"inventari del desig
acabar-te tota
després llepar el llit
plat immens
de luxúria "

Txus Garcia Human Trash

El que he fet amb aquest post es el que em vaig prometre que no faria al blog. Convertir-lo en un confessionari intim. Com canvia tot sobtadament. De fet son retalls de la meva vida. No? Massa intims, però retalls.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Caldernet

Internet es el més semblant a un mòbil de Calder, es mou, no saps com, cap allà on vol, ingràvid, t'il.lumina, et reflecteix als altres, i et distreu mirant i remirant. Depèn com es mogui tens un efecte, impressió, emoció, sensació i depèn com, una altra. Sempre partint de la mateixa base, moviment a partir d'un element estàtic que et porta a mil mons, sons, imatges, visións i maretjos. També cansa, com totes les coses bones.

dijous, 16 d’octubre del 2008

L'Arantxa em va deixar un poemari d'un autor del Pais Vasc, estic malalta i llegir em distreu més que voltar per la xarxa. En vaig posar un en un post i ara que ja he llegit i rellegit el llibre, en faig un altra post.


Me lo dijo
un colega
la otra tarde:

«Mira, tío,
como sigas así,
escribiendo
en servilletas de papel
por los bares,
acabarán cargándote
el sambenito
de poeta,
ya verás.

Y luego,
a ver qué hostias
haces».

Karmelo Iribarren


Un altra:

Esta tarde, en el bar,
me has preguntado
que en qué estaba pensando;
yo te he dicho que en nada,
pero no era verdad.

Pensaba
en alguien que acababa de salir,
un tipo solitario, triste, gris,
como hay cientos en cualquier ciudad;
lo veía cenando unas horas después
en el típico bar desangelado de barrio,
bajo una luz enfermiza, hojeando
quién sabe qué periódicos de ayer.

Sí,
estaba pensando en su vida,
porque podía haber sido la mía.

Y estaba pensando en ti.

Karmelo Iribarren
De l'antològia "La Ciudad" Ed. Renacimiento

Hauriem de llegir més poesia "urbana"( es com defineixen les diferents webs la poesia d'en Karmelo). Un autor que s'enten i parla com ho fa la gent que conviu al nostre voltant, en el nostre dia a dia, amb els nostres maldecaps i petites il.lusions, èxits i decepcions, es la millor forma d'adonarnos que no fan falta floritures ni paraules rimbombants per descriure sensacions, ni perquè aquestes ens abracin. El llibre que he llegit és absorbent, real i curiós alhora.
Hauré de mirar a la 22, tinc ganes de llegir Karmelo Iribarren.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

lligada

Llavis llaminers,
ulls llibertins.
Llac de llàgrimes,
lloc de llunàtics,
llavor dels llimbs.


El llom lleig
i llis d'un llibre
lligall de lletres.
Es lliura del llast,
llegat de lleis.


El llaüt llogat
lliga la llum,
llepa els llamps.
I llavors ella,
ella, la llibertat.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

La vida, simplement


__La ciudad__


Entro al taxi, me acomodo

junto a la ventanilla,

Felipe IV, 18, digo,

en marcha, dice, se cruza

un autobús, me río de mi

sonrisa en el cristal, veo

gente que viene y va, gente

que parece feliz y gente que parece

aburrida, caen las primeras gotas,

uno abre un paraguas, otro

entra a un bar, otro habla solo

y se ríe y me mira, lo miro,

lo archivo todo, arrecia

el chaparrón, un coche patrulla

parpadea en la distancia,

se forma un pequeño caos

bajo una marquesina, una pareja

corre y se refugia en un

portal… Es la ciudad –pienso–,

es la vida. Y me gusta.

Setecientas cincuenta, por favor.


Karmelo Iribarren
Ahir algú em va recordar que tenia oblidada la canço francesa al proposar d'escoltar La mala reputación de Brassens en revisió de Paco Ibañez i a partir d'aqui he estat mitjanit desperta escoltant la Piaff, Ferré, Brel, Ibañez i fins i tot en Llach. Em vaig omplir de paraules d'amors, desamors i revolució.

Jaime Gil de Biedma donava les gràcies a la canço francesa pel que li feia sentir, en aquest poema:

Elegía y recuerdo de la canción francesa (fragment)

Y fue en aquel momento, justamente
en aquellos momentos de miedo y esperanzas
-tan irreales, ay- que apareciste,
oh rosa de lo sórdido, manchada
creación de los hombres, arisca, vil y bella
canción francesa de mi juventud!


Eras lo no esperado que se impone
a la imaginación, porque es así la vida,
tú que cantabas la heroicidad canalla,
el estallido de las rebeldías
igual que llamaradas, y el miedo a dormir solo,
la intensidad que aflige al corazón.

Cuánto enseguida te quisimos todos!
En tu mundo de noches, con el chico y la chica
entrelazados, de pie en un quicio oscuro,
en la sordina de tus melodías,
un eco de nosotros resonaba exaltándonos
con la nostalgia de la rebelión.

Y todavía, en la alta noche, solo,
con el vaso en la mano, cuando pienso en mi vida,
otra vez más sans faire du bruit tus músicas
suenan en la memoria, como una despedida:
parece que fue ayer y algo ha cambiado.
Hoy no esperamos la revolución.

Desvencijada Europa de post-guerra
con la luna asomando tras las ventanas rotas,
Europa anterior al milagro alemán,
imagen de mi vida, melancólica!
Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos,
aunque a veces nos guste una canción.

I jo donc les gràcies a la blogger Maria per reactivar el meu sentiment revolucionari.

Una de simple, senzilla, gens poètica. Però definitoria, intransigent i aclaparadora:

NO PASARAN!!!!!!

els quissos d'en quim


Un meu cosí m'ha enviat aquesta foto dels seus quissos, la trobo tant maca que la poso al blog. Ja vaig dir que tot hi cap dins el cap.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

CRIATURES A LA DESFILADA

Durant el dia d'ahir als noticiaris i avui a la premsa hem vist imatges de nens assistin a la desfilada militar de Madrid, on una colla d'eixalabrats, passejaven amunt i avall carregats d'armes i un altra munt d'eixalabrats ho celebraben aplaudint i cridant endimoniats per la superba visió de la força que té el seu pais. El que em va deixar més parada fou el fet de que els pares que van dur els sus fills allà, son els que es devien escandalitzar per darrer cas del jove que va matar els seus companys d'escola. Estem en un món d'hipòcrites o el món es hipòcrita? Com pot dur un pare a ensenyar armes als seus fills
Recordaré de treure tots els ganivets del calaix i escamparlos pel pis el dia del meu aniversari, perquè tothom pugui disfrutar de la seva visió, i aplaudir-los, i comentar-los, a un el lligaré a una cabra. Patètic, oi?
Dons el mateix patetisme veure aquella gent allà.
Veien aquests pares em sembla a vegades que tota aquesta feina d'educar persones que es fa des de molts ambits, s'en va en orris.
Es podrien haver limitat a cridar viva españa el dia de la patrona del seu pais, i no muntar aquests shows. No m'imagino als catalans assistint per Sant Jordi o l'onze de setembre a una desfilada dels mossos d'esquadra contents i orgullosos. ( potser em duria una sorpresa, hi ha gent molt estranya ).

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.

Millor encara, em vaig a posar Bob Dylan, tancaré els ulls i imaginaré que estic plantant cara a tota la trepa de militars i que sóc capaça de guanyar.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Lectura d'abans de quedar-me frita

No col.laboro

..Fins al dia que vaig saber que no
plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:
vulgaríssimes llàgrimes que em queien
galtes avall i em donaven un aire
entre grotesc i màgic. Ara penso
que degué ser una trista descoberta,
la il.lusió perduda i tantes coses,
un món -quin món?- que esdevé inhabitable-
D'aleshores ençà, que jo recordi,
no he plorat, almenys dels ulls enfora,
ni he renegat, ni em mossego les ungles.
No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,
segueix sent inhòspit, però jo
persevero tossut: no col.laboro.

Miquel Martí i Pol, La pell de violí

Bona nit

divendres, 10 d’octubre del 2008

M'han robat la bici

Les paraules que s'emporta el vent, cauen en alguna banda. Aquesta banda no és allà on precissament voldriem. El que voldriem, no es el que es té. El que es té, de cop no es té. I el que de cop no tinc, es la meva BICICLETAAAAAAA.
Ha dessaparegut de la plaça de l'oli, serà que no hi passa gent per allà.
Tota? noooo. M'han deixat la roda del davant amb el cadenat. Aquests de l'ajuntament haurien d'idear uns parquings de bici que es lligues bé per darrera. Almenys només s'endurien la roda del davant. Algú amb una bici sense roda deu fer el cante?
He anat a posar denuncia, els hi ha fet gràcia. Cada dia en roben, deien. Quina barra!!!!
Ei, que no era cap virgueria, però era meva. Ja en parlo en passat, els mossos han dit que no la trobaria, que si em volia esperar una hora em pendrien nota de la denuncia. He marxat a PEU cap al centre sense fer la denuncia. Total pa qué?
S'accepten donacions.

Rellegint al gran Federico

MALEZA


Me interné
por la hora mortal.
Hora de agonizante
y de últimos besos.
Grave hora que sueñan
las campanas cautivas.

Relojes de cuco,
sin cuco.
Estrella mohosa
y enormes mariposas pálidas.
Entre el boscaje
de suspiros
el aristón
sonaba que tenía cuando niño.

¡Por aquí has de pasar,
corazón!
¡Por aquí,
corazón!

Federico Garcia-lorca

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Impressionant, el Fary fent apologia del consum de drogues, no us perdeu la canço, quan sapiga penjar videos ja ho faré. De moment aqui va l'enllaç:

http://www.youtube.com/watch?v=WosrUnjb2UQ

tot té un principi...

Feia temps que volia fer un blog per exposar les meves dèries personals, inquietuds, coses que em pasen en el dia a dia, dibuixos, retalls d'allò que llegeixo, fotos i dir tot allò que m'emprenya ,i, crec important almenys per mi. Així en plan egoista.
El meu primer escrit el podria fer de quelcom enrotllat i simpàtic per atreure i tal, però seguirem en plan egoista, jo que em crec tant oberta i tant enrotllada, començaré parlant de mi. Amb una cosa que em va pasar divendres a la terrassa del Bar Nuria. Per això m'he posat punxaguda. Ara veureu:

Us diré que soc poca cosa, amb pinta guiri i amb un nas puxagut ( ta chan ta chan ).
Divendres passat, vaig omplir una maleta amb roba i coses meves, i vaig anar cap al Bar Nuria a esperar que fossin les cinc i arribes la meva amiga arantxa per marxar cap a Barna a passar el cap de setmana.
La meva puntualitat em va fer que hi fòs mitja hora abans ( de fet diuen que puntual no és qui arriba abans, sino qui arriva en punt. Si arrives deu minuts abans, ets igual d'impuntual que si hi arrives deu minuts després). Em vaig asseure i vaig mirar el diari, mirar, no llegir. Amb l'orella posada amb la taula del costat perquè hi havien tres homes que em van mirar i em van comentar. Comentar a mi, entre ells. M'estava bé, jo que sóc lletja, em va agradar que un digués:
-Mira, aquesta rossa té un culet.
La conversa entre ells va seguir:
-Deu ser guiri, alemana, alemanita. jajaja
-Calla, que si no ho és.
Un amb molta vista i gran admirador de sèries b de detectius, deixa anar:
-Cony, porta una maleta i una bossa, es rossa, ni llegeix el diari, es GUIRI.
-Pues diràs el que vulguis però jo la veig seca, a mi no em van.
-Pos a mi si
-Amb aquesta nàpia tan punxaguda ( comentari recurrent des de que era petita )
Sóc lletja i sense cul!!!! ?????!!!???? Tothom veu el que vol, jo calladeta.
Ve una noia sudamericana a demanar i em vaig posar a jugar:
_One cofee please (jajajaja)
- Veus, es guiri
- Però no alemanya
- Segur que sap que parlem d'ella, es deu notar
A vegades faig tonteries per distreurem, en dic experimentació d'acció directa.
-Com es deu dir mamamela en ingles
-Truca al teu fill que t'ho digui
-Si, home
No els vaig dir res, em vaig aguantar. No m'ho havien dit a mi. I així van seguir: que a mi si, que a mi no, de debò no sabeu com es diu mamamela, digali algu, digali tú...
Va arrivar l'Arantxa cinc minuts tard ( segons la teoria de la puntualitat ella ho va ser més que jo. Vinticinc contra cinc ).
-Ho sento, anèm que està en doble filera
No vaig mirar als homes, però els vaig deixar de sentir. Em vaig aixecar per marxar i quan vaig passar pel seu costat els vaig il.lustrar amb el meu english :

_Mamamela en anglès es diu Suck my cook

Amb la cara color vermell comunista es van quedar.
De fet el que em va molestar més era l'apreciació feta sobre el tamany del meu nas.

I eso es todo amigos