Absolutament emprenyada per tota aquesta parafernalia nandalenca que diria una ;), i l'us i abus de costums o rituals mal entesos, tinc una planyidera dedicatoria a tots aquells, que disgustats per la manca d'esperit nandalenc d'una serie de gent, que lluny de sotmetres a tota aquesta voragine de felicitat ficticia, cerca espais de rutina en uns dies pretesament assenyalats per no ser, diguem-ne, ... mmmm ... "normals".
No entenc el fet d'haver de preguntar a cada botiga, cafeteria, quiosc o pub de referència diaria el seu horari i dies de festa.No entenc perquè la gent va a veure any rera any una obra com els pastorets i a més omplen els teatres.No entenc que persones a les quals sé feacientment que els importo una merda em desitgin bones festes.No entenc perquè un bar obert un festiu de nandal ha d'apujar el preu de les consumicions.No entenc aquesta ansia de menjar com golafres i beure compulsivament, sabent de cada any el resultat fatal per l'estomac.No entenc aquestes reunions familiars sense cap mena de ganes, que acaben amb tots els asistents barallats. Cada any el mateix i au vinga, adeu i fins l'any vinent que ens tornarem a barallar.No entenc la obligotorietat autoimposada o autoinlingida d'anar de bòlit per comprar regals, la mitat dels quals acabaran oblidats.No entenc que hi pinta enmig de tot aixó el Papa Noel de color vermell ( l'original és verd ). Si tant recorren al seu cristianisme, que hi fa el Papa Noel vermell penjat en l'arbre de nandal (deu ser pel contrast).No entenc ni l'amargor que em produeix el nandal.No entenc el fet de per ser cap d'any m'ho hagi de passar bé forçosament.No entenc que el rei negre de la cavalcada de la meva ciutat sigui un blanc pintat.No entenc que la veina del replà hagi penjat del pom de la porta un cercle d'herba amb unes campanes per alegrar les festes. Si cada cop que entro a casa meva em dona yuyu, sembla una minicorona de morts. Perquè no se la penja per dins a casa seva la refotuda coroneta si tant li agrada? No entenc l'escudella i carn d'olla el dia de nandal, i m'es igual, m'agrada amb bojeria. Una cosa positiva que te i aquest any no n'he menjat perquè m'he quedat sola a Girona.No entenc la malaguanyada creativitat usada en fer diorames, perdó pessebres en diuen aquests dies.No entenc que la policia no multi a tota aquesta gent que atempta contra el sentit de la vista omplin balcons de papas noel enfilant-se.No entenc tantes llums de colors, i decoracions de mal gust estètic que els ajuntaments posen i els veins aplaudeixen perquè fa nandal.No entenc que la gent no m'entengui i es deixi portar per la col.lectivitat convertida en un ramat obedient sense individualitats.
Només ho entenc quan ho miro des del prisma de la nena que vaig ser, i feia festa del cole, i anava a passejar amb els pares, i feia la badoca amb els llums de colors, i em regalaven joguines i pintures, i anava a dormir més tard, i la innocència jugava a favor meu, i veia els cosins, i menjava torrons, i tot em semblava fantàstic, i feia saltirons pel carrer com si jugués a la xarranca, i em creia feliç.I tot i així em costa!
D'acord que he fet festa i he pogut, en teoria relaxar cos i esperit, carregar energia i repasar el darrer any. Però en el meu cas quants menys espais em treguin del meu dia a dia millor. Hi ha gent que viu i d'altres que existeixen esperant tornar a viure; jo sóc d'aquestes, de moment. Existeixo, estic per aqui, com una passavolant qualsevol esperant que un somriure sincer em torni a esvalotar la paleta. Com molts, suposo.
En fi, bon nandal a tothom. Es el que toca, no?
I a les persones que m'han entés, als amics que em van convidar al sopar d'"arreplegats" i aquestes collonades els hi refoten (mariarain, et plagio varies vegades en aquest text), els hi envio un petó i una abraçada tant forta com sincera.
Mariarain, martolina, amkiel, perrociego, arantxa, anna i tots/tes que de tant en tant passeu i no comenteu: GRÀCIES!!!
Una abraçada especial, sense llumetes, ... a les fosques..., sense res que la distregui.
dimarts, 30 de desembre del 2008
dissabte, 27 de desembre del 2008
Pensaments pinçats
Simulant ser una monja de clausura, per la voluntarietat d'amagar-me de tot i tothom. He gaudit d'uns dies de descans fisíc i mental ( amb una petita mitjapart), no perquè a la feina les meves neurones i el meu cos treballin gaire, el nivell d'exigencia no es molt elevat, sino pel relaxament de saber d'uns dies sense horaris, menjar quan es te gana i dormir quan es te son. Res més lluny del que feien els nostres avant-passats basant-se amb l'horari solar, amb una sola diferència; el meu horari solar el marco jo mateixa i a partir d'aquesta premisa tot és posible. El gat em mira estranyat, massa dies amb ell ( crec que li he tret la intimitat, ves a saber que fa quan no hi sóc).
Ha trucat el meu pare, disgustat per no haver anat a Ripoll a dinar el dia de Nadal. Sort que el papa m'enten i ha perdonat ràpid la meva absència. Altra cosa serà la meva mare, una filla a Rotterdam, l'altre a Girona i ells sols per Nadal. Li he dit al pare que si hi anem les dues per any nou, no cal que pugi jo sola per Nadal, que tinc ganes d'estar tots plegats. Ha funcionat!
Dies per pensar molt, en ella, en ells. Dubtant fins i tot, i molt, de la meva condició sexual. Em vaig enamorar d'ella, no d'una dona. No em veig als braços d'una altra dona, i sí als d'un home, es molt confós tot plegat. No n'he extret cap conclusió, em deixaré endur, algun dia i sense adonar-me em tornaré a enamorar d'una persona i crec que tant em fa que sigui un home o una dona, es el que te l'amor. Aixó diuen. Jo crec que son els ulls i les mirades el em fan enamorar de la gent.
També ha trucat el meu cosí per si vull un dels gossets de la cadellada, que ja els ha destetat ( quina paraula ) i si en vull un per reis. Que en faig d'un gat i un gos en un piset de 70 metres?
Evidentment la meva resposta ha estat NOOOOOOO.
I l'Anna, l'Arantxa, en Jose, la meva germana, la Rose, en Quinu, l'Alberto, i prou. Missatges i correus uns quants, son falsos, és el més semblant a res. Tothom intentant ser més original que l'altri, ja tinc por del sms " supermegadivers" i presumptament originals de cap d'any.
Vaig anar al blau a veure l'Alberto que hi punxava, ens van deixar el nom a taquilla i no podia dir que no, encara que avui el torni a veure en acció. Una nit una mica boja, a nivell amb l'estat d'anim meu ( animada com mai ) i etilic de l'Anna i la Montse, el meu també, ho confeso ( un Gin tònic fou a la salut de la Maria Mariarain, li vaig prometre una copa ;) ), en definitiva el que semblava una nit normal es va convertir en una nit de diversió, sense concesions i fent colateralment que ni la shweppes ni la Bombay tinguin que aplicar retalls de plantilla entre els seus treballadors, i un parell de països subdesenvolupats que diuen, incrementessin la seva economia submergida amb la compra de productes tipics. El resultat fou el cotxe de la Montse aparcat al parking del blau i tornada a Girona en Taxi ( prou econòmic, 8 euros). Semblava que teniem pressa a recuperar ves a saber què, el temps perdut, el ser matadores, l'alegria, el tren, ... no ho sé. Avui sabem i ens ha quedat clar que el que hem de recuperar és la salut, tanta fiestuki axaifa. Però va tant bé!
Els altres dies, retallant papers, anotant pensaments, idees, apujant el só de la minicadena per no sentir el xivarri del carrer i voltar pausadament per un internet aturat per vacances també, poques novetats per allà on acostumo a regalar-me. I seguir dubtant de si realment m'agraden les dones o era ella??? Al blau em vaig passar molta estona divagant amb un meu amic (més amic del meu ex), amb un amor incomprès com jo. Em feu sentir bé, te la mirada que tenia ella i supura carinyo per tot arreu. Ell ens va trucar el taxi i abans de pujar li vaig fer un petó, es va quedar ben sorprès, no es va resistir però.
Ha trucat el meu pare, disgustat per no haver anat a Ripoll a dinar el dia de Nadal. Sort que el papa m'enten i ha perdonat ràpid la meva absència. Altra cosa serà la meva mare, una filla a Rotterdam, l'altre a Girona i ells sols per Nadal. Li he dit al pare que si hi anem les dues per any nou, no cal que pugi jo sola per Nadal, que tinc ganes d'estar tots plegats. Ha funcionat!
Dies per pensar molt, en ella, en ells. Dubtant fins i tot, i molt, de la meva condició sexual. Em vaig enamorar d'ella, no d'una dona. No em veig als braços d'una altra dona, i sí als d'un home, es molt confós tot plegat. No n'he extret cap conclusió, em deixaré endur, algun dia i sense adonar-me em tornaré a enamorar d'una persona i crec que tant em fa que sigui un home o una dona, es el que te l'amor. Aixó diuen. Jo crec que son els ulls i les mirades el em fan enamorar de la gent.
També ha trucat el meu cosí per si vull un dels gossets de la cadellada, que ja els ha destetat ( quina paraula ) i si en vull un per reis. Que en faig d'un gat i un gos en un piset de 70 metres?
Evidentment la meva resposta ha estat NOOOOOOO.
I l'Anna, l'Arantxa, en Jose, la meva germana, la Rose, en Quinu, l'Alberto, i prou. Missatges i correus uns quants, son falsos, és el més semblant a res. Tothom intentant ser més original que l'altri, ja tinc por del sms " supermegadivers" i presumptament originals de cap d'any.
Vaig anar al blau a veure l'Alberto que hi punxava, ens van deixar el nom a taquilla i no podia dir que no, encara que avui el torni a veure en acció. Una nit una mica boja, a nivell amb l'estat d'anim meu ( animada com mai ) i etilic de l'Anna i la Montse, el meu també, ho confeso ( un Gin tònic fou a la salut de la Maria Mariarain, li vaig prometre una copa ;) ), en definitiva el que semblava una nit normal es va convertir en una nit de diversió, sense concesions i fent colateralment que ni la shweppes ni la Bombay tinguin que aplicar retalls de plantilla entre els seus treballadors, i un parell de països subdesenvolupats que diuen, incrementessin la seva economia submergida amb la compra de productes tipics. El resultat fou el cotxe de la Montse aparcat al parking del blau i tornada a Girona en Taxi ( prou econòmic, 8 euros). Semblava que teniem pressa a recuperar ves a saber què, el temps perdut, el ser matadores, l'alegria, el tren, ... no ho sé. Avui sabem i ens ha quedat clar que el que hem de recuperar és la salut, tanta fiestuki axaifa. Però va tant bé!
Els altres dies, retallant papers, anotant pensaments, idees, apujant el só de la minicadena per no sentir el xivarri del carrer i voltar pausadament per un internet aturat per vacances també, poques novetats per allà on acostumo a regalar-me. I seguir dubtant de si realment m'agraden les dones o era ella??? Al blau em vaig passar molta estona divagant amb un meu amic (més amic del meu ex), amb un amor incomprès com jo. Em feu sentir bé, te la mirada que tenia ella i supura carinyo per tot arreu. Ell ens va trucar el taxi i abans de pujar li vaig fer un petó, es va quedar ben sorprès, no es va resistir però.
dimecres, 17 de desembre del 2008
La partida del tren
Estaba tan delgada por intentar acompañar el raciocinio brillante e interrumpido de Eduardo: bebía café sin azúcar sin parar para mantenerse despierta. Ángela Pralini tenía los senos muy bonitos, eran su punto fuerte. Tenía los ojos con ojeras profundas. Ella aprovechaba el silbido aullante del tren para que fuese su propio grito. Era un berrido agudo, el suyo, sólo que vuelto hacia adentro. Era la mujer que bebía más whisky en el grupo de Eduardo. Aguantaba de seis a siete de una vez, manteniendo una lucidez de terror. En la hacienda iba a beber leche grasa de vaca. Una cosa unía a la vieja y a Ángela: ambas iban a ser recibidas con los brazos abiertos, pero una no sabía eso de la otra. Ángela se estremeció súbitamente: quién daría el último día de vermicida al cachorro. Ah, Ulises, pensó ella del perro, no te abandoné porque quisiera, lo que necesitaba era huir de Eduardo, antes que él me arruinase totalmente con su lucidez: lucidez que iluminaba demasiado y lo quemaba todo. Ángela sabía que los tíos tenían remedio contra la picadura de cobra: pretendía entrar de lleno en la floresta espesa y verde, con botas altas y untada con remedio contra la picadura de mosquito. Como si saliera de la carretera Transamazónica, la exploradora. ¿Qué bichos encontraría? Era mejor llevar una espingarda, comida y agua. Y una brújula. Desde que descubrió -pero lo descubrió realmente con espanto- que iba a morir un día, desde entonces no tuvo más miedo a la vida, y a causa de la muerte, tenía derechos totales: lo arriesgaba todo. Después de haber tenido dos uniones que habían terminado en nada, esta tercera que terminaba en amor-adoración, cortada por la fatalidad del deseo de sobrevivir. Eduardo la había transformado: la hizo volver los ojos hacia adentro. Pero ahora miraba hacia afuera. Veía a través de la ventana los senos de la tierra, en las montañas. ¡Existen pajaritos, Eduardo! ¡Existen nubes, Eduardo!, y cuando yo era una niña cabalgaba a la carrera en un caballo desnudo, sin silla. Y estoy huyendo de mi suicidio, Eduardo. Disculpa, Eduardo, pero no quiero morir. Quiero ser fresca y rara como una granada.
Clarice Lispector
Clarice Lispector
dilluns, 15 de desembre del 2008
Aclaració: el titol del llibre és una casualitat
"Oí la lluvia antes de sentirla cuando Mammy y yo abandonamos
la carretera y tomamos una senda a través de los campos.
Era una mañana de mediados de febrero, y hacía frío para
aquellas horas del amanecer. Mammy se echó el anticuado chal
alrededor de la cabeza y yo me protegí con una capucha
plegable de plástico transparente. Caminábamos en silencio, y
la hierba húmeda me cepilló los zapatos hasta dejarlos brillantes.
Habíamos estado fuera recolectando. Cabalgando las olas,
lo llamaba Mammy, porque la tierra se ondulaba como un gran
océano verde, y podíamos terminar engullidas y olvidadas en
los valles de su oleaje.
Aunque mis ojos estaban concentrados en el sendero campestre
que tenía delante, mi mente vagaba por otro sitio.
Incluso Mammy, que caminaba tres pasos detrás, debía de oír
mi cerebro chasqueando como un ábaco.
—Suéltalo —me dijo.
—Oh —suspiré—. Solo es lo que ya te he dicho antes. Que
no me creo ni la mitad.
—Ese es un asunto entre tú y tu cabeza. En cualquier caso,
le das demasiadas vueltas. Lo que pienses o dejes de pensar no
representa diferencia alguna.
Así era Mammy. Lo que pensara alguien no representaba
diferencia alguna. Ella tenía la idea de que todo el mundo hacía
lo que tenía que hacer y se comportaba como debía comportarse,
y que nada en el mundo de las palabras tenía un verdadero
impacto en el mundo tal y como era en realidad. Creía que la
gente a menudo traicionaba su verdadera naturaleza al hablar,
diciendo una cosa y haciendo otra, asegurando esto cuando en
realidad era aquello, y engañándose hasta el punto de que no
sabían con certeza si eran la liebre o el galgo.
Mammy volvió a hablar.
—Lo poco que sepas, guárdalo para ti."
"El fin de mi vida" de Graham Joyce.
"Oí la lluvia antes de sentirla cuando Mammy y yo abandonamos
la carretera y tomamos una senda a través de los campos.
Era una mañana de mediados de febrero, y hacía frío para
aquellas horas del amanecer. Mammy se echó el anticuado chal
alrededor de la cabeza y yo me protegí con una capucha
plegable de plástico transparente. Caminábamos en silencio, y
la hierba húmeda me cepilló los zapatos hasta dejarlos brillantes.
Habíamos estado fuera recolectando. Cabalgando las olas,
lo llamaba Mammy, porque la tierra se ondulaba como un gran
océano verde, y podíamos terminar engullidas y olvidadas en
los valles de su oleaje.
Aunque mis ojos estaban concentrados en el sendero campestre
que tenía delante, mi mente vagaba por otro sitio.
Incluso Mammy, que caminaba tres pasos detrás, debía de oír
mi cerebro chasqueando como un ábaco.
—Suéltalo —me dijo.
—Oh —suspiré—. Solo es lo que ya te he dicho antes. Que
no me creo ni la mitad.
—Ese es un asunto entre tú y tu cabeza. En cualquier caso,
le das demasiadas vueltas. Lo que pienses o dejes de pensar no
representa diferencia alguna.
Así era Mammy. Lo que pensara alguien no representaba
diferencia alguna. Ella tenía la idea de que todo el mundo hacía
lo que tenía que hacer y se comportaba como debía comportarse,
y que nada en el mundo de las palabras tenía un verdadero
impacto en el mundo tal y como era en realidad. Creía que la
gente a menudo traicionaba su verdadera naturaleza al hablar,
diciendo una cosa y haciendo otra, asegurando esto cuando en
realidad era aquello, y engañándose hasta el punto de que no
sabían con certeza si eran la liebre o el galgo.
Mammy volvió a hablar.
—Lo poco que sepas, guárdalo para ti."
"El fin de mi vida" de Graham Joyce.
diumenge, 14 de desembre del 2008
La marató de tv3
Està plovent a Girona, es veu gent pels carrers igualment. Hi han botigues obertes i especialment avui per culpa de la marató de tv3 en que es fan actes per tot Catalunya, tot està més actiu que d'altres diumenges. Una marató dedicada aquest any a les malaties mentals.
Quan he anat a la fleca aquest matí una senyora li deia a una altre que avui faría una donació a la marató dels bojos, que aquesta pobra gent ho necessita, que no tots els bojos son assasins o violadors i que cada any col.laborava amb la marató ( That's incredible!!!!!!!!!!!, però cert). Es deu sentir terriblement realitzada aquesta dona emperifollada i vestida d'anar a missa de donar calers a aquests "bojos bona gent". No he gosat obrir la boca, fa temps que n'he après.
No ens enganyem, la marató funciona perquè estem pels vols de Nadal i la gent ha de netejar consciències. En la marató d'avui em sento plenament identificada, pateixo una d'aquestes malalties mentals de les que avui ens parlen a totes hores. Teràpia educativa per a la gent, que el dia 2 de gener ja hauran oblidat.
En el tema de les malalties mentals es allà on en primera persona m'adono de la hipocresia de la gent. I dic en primera persona perquè pateixo un minim transtorn bipolar. He deixat familia, parella, amigues i amics pel camí ( molts, per no dir tots). Avui, tota aquesta gent que em podrien ajudar en persona i no ho fan, n'estic segura que faran donacions a la causa i es quedarán tant amples. I potser pensaran en mí, s'adonaran que fan més unes paraules amables, un gest, un riure que una donació netejaconsciències a la tele i potser, repeteixo potser, passaran vergonya per la seva actitud. Dels dos anys que fa des de que em van diagnosticar la malaltia i em van convertir en una dona de lití, només em queden dues AMIGUES AMIGUES i diré els seus noms perquè s'ho mereixen; l'Anna i l'Arantxa ( us estimo, la marató va per la gent com vosaltres). Miro la marató des d'un altre punt de vista, diferent al de tothom, em meravello de les històries de suport incondicional cap a un esser estimat o no. Sense elles potser no estaría aquí, elles son amigues meves pel que sóc i no pel que represento. Abans no eren les meves millors amigues, el temps m'ha demostrat paulatinament que si ho són. Ai, si tothom en comptes d'apendre la teoria pases a la pràctica.
Des del centre de salut on vaig dues vegades al mes, em van demanar el febre passat (ho preparen amb temps) si hi volia col.laborar i relatar les meves experiències personals, els vaig dir que no, no vull col.laborar en aquest muntatge ( no és per vergonya, és per mí). Si la gent que em coneix no han arrivat a uns minims nivells de comprensió, que en treuría d'anar a la televisió i mostrar les meves experiències a desconeguts de tot Catalunya. Avui penso que hauria d'haver accedit i que tota la gent que m'han foragitat i deixat de banda es quedessin amb un pam de nas. La veritat és que no em va gaire bé mirar tv3 avui, veien les experiències dels altres em vé pena de mí. M'hi veig massa reflectida en molts dels testimonis.
Sóc una persona normal, com n'hi ha tantes. Només que el meu cap pren camins desconeguts pels demés, i per mí. A contracor.
Quan he anat a la fleca aquest matí una senyora li deia a una altre que avui faría una donació a la marató dels bojos, que aquesta pobra gent ho necessita, que no tots els bojos son assasins o violadors i que cada any col.laborava amb la marató ( That's incredible!!!!!!!!!!!, però cert). Es deu sentir terriblement realitzada aquesta dona emperifollada i vestida d'anar a missa de donar calers a aquests "bojos bona gent". No he gosat obrir la boca, fa temps que n'he après.
No ens enganyem, la marató funciona perquè estem pels vols de Nadal i la gent ha de netejar consciències. En la marató d'avui em sento plenament identificada, pateixo una d'aquestes malalties mentals de les que avui ens parlen a totes hores. Teràpia educativa per a la gent, que el dia 2 de gener ja hauran oblidat.
En el tema de les malalties mentals es allà on en primera persona m'adono de la hipocresia de la gent. I dic en primera persona perquè pateixo un minim transtorn bipolar. He deixat familia, parella, amigues i amics pel camí ( molts, per no dir tots). Avui, tota aquesta gent que em podrien ajudar en persona i no ho fan, n'estic segura que faran donacions a la causa i es quedarán tant amples. I potser pensaran en mí, s'adonaran que fan més unes paraules amables, un gest, un riure que una donació netejaconsciències a la tele i potser, repeteixo potser, passaran vergonya per la seva actitud. Dels dos anys que fa des de que em van diagnosticar la malaltia i em van convertir en una dona de lití, només em queden dues AMIGUES AMIGUES i diré els seus noms perquè s'ho mereixen; l'Anna i l'Arantxa ( us estimo, la marató va per la gent com vosaltres). Miro la marató des d'un altre punt de vista, diferent al de tothom, em meravello de les històries de suport incondicional cap a un esser estimat o no. Sense elles potser no estaría aquí, elles son amigues meves pel que sóc i no pel que represento. Abans no eren les meves millors amigues, el temps m'ha demostrat paulatinament que si ho són. Ai, si tothom en comptes d'apendre la teoria pases a la pràctica.
Des del centre de salut on vaig dues vegades al mes, em van demanar el febre passat (ho preparen amb temps) si hi volia col.laborar i relatar les meves experiències personals, els vaig dir que no, no vull col.laborar en aquest muntatge ( no és per vergonya, és per mí). Si la gent que em coneix no han arrivat a uns minims nivells de comprensió, que en treuría d'anar a la televisió i mostrar les meves experiències a desconeguts de tot Catalunya. Avui penso que hauria d'haver accedit i que tota la gent que m'han foragitat i deixat de banda es quedessin amb un pam de nas. La veritat és que no em va gaire bé mirar tv3 avui, veien les experiències dels altres em vé pena de mí. M'hi veig massa reflectida en molts dels testimonis.
Sóc una persona normal, com n'hi ha tantes. Només que el meu cap pren camins desconeguts pels demés, i per mí. A contracor.
dimecres, 10 de desembre del 2008
LO ESCRITO SE LO LLEVA EL VIENTO
El satén de las páginas que se hojean en los libros modela una mujer tan hermosa
que cuando no se lee se contempla a esa mujer con tristeza
sin atreverse a hablarle sin atreverse a decirle que es tan hermosa
que lo que se va a saber no tiene precio.
Esta mujer pasa imperceptiblemente entre un rumor de flores.
A veces se vuelve en medio de las estaciones impresas
para preguntar la hora o mejor aún simula contemplar unas joyas bien de frente
como no hacen las criaturas reales
y el mundo se muere una ruptura se produce en los anillos de aire,
un desgarro en el lugar del corazón.
Los diarios de la mañana traen cantantes cuya voz tiene el color de la arena en las riberas tiernas y peligrosas.
Y a veces los de la tarde dan paso a muchachas que conducen animales encadenados.
Pero lo más bello está en el intervalo de ciertas letras
donde unas manos más blancas que el cuerno de las estrellas a mediodía
saquean un nido de blancas golondrinas
para que llueva siempre
tan bajo tan bajo que las alas no puedan ya mezclarse
Unas manos por donde se sube hasta unos brazos tan leves que el vapor de los prados en sus graciosas volutas por encima de los estanques es su imperfecto espejo.
Unos brazos que no se articulan más que con el peligro excepcional de un cuerpo hecho para el amor
cuyo vientre llama a los suspiros desprendidos de los matorrales llenos de velos
y que sólo tienen de terrestre la inmensa verdad helada de los trineos de miradas sobre la extensión toda blanca
De lo que no volveré a ver más
a causa de una venda maravillosa
que es la mía en el juego de la gallina ciega de las heridas
André Breton
El satén de las páginas que se hojean en los libros modela una mujer tan hermosa
que cuando no se lee se contempla a esa mujer con tristeza
sin atreverse a hablarle sin atreverse a decirle que es tan hermosa
que lo que se va a saber no tiene precio.
Esta mujer pasa imperceptiblemente entre un rumor de flores.
A veces se vuelve en medio de las estaciones impresas
para preguntar la hora o mejor aún simula contemplar unas joyas bien de frente
como no hacen las criaturas reales
y el mundo se muere una ruptura se produce en los anillos de aire,
un desgarro en el lugar del corazón.
Los diarios de la mañana traen cantantes cuya voz tiene el color de la arena en las riberas tiernas y peligrosas.
Y a veces los de la tarde dan paso a muchachas que conducen animales encadenados.
Pero lo más bello está en el intervalo de ciertas letras
donde unas manos más blancas que el cuerno de las estrellas a mediodía
saquean un nido de blancas golondrinas
para que llueva siempre
tan bajo tan bajo que las alas no puedan ya mezclarse
Unas manos por donde se sube hasta unos brazos tan leves que el vapor de los prados en sus graciosas volutas por encima de los estanques es su imperfecto espejo.
Unos brazos que no se articulan más que con el peligro excepcional de un cuerpo hecho para el amor
cuyo vientre llama a los suspiros desprendidos de los matorrales llenos de velos
y que sólo tienen de terrestre la inmensa verdad helada de los trineos de miradas sobre la extensión toda blanca
De lo que no volveré a ver más
a causa de una venda maravillosa
que es la mía en el juego de la gallina ciega de las heridas
André Breton
dilluns, 1 de desembre del 2008
"La cola no fa al collage"
Començo amb una frase de Max Ernst, metàfora vital;"la cola no fa al collage".
En aquest cas es per parlar del collage, obviant metàfores particulars.Un altre dilluns malalta, sort que a l'oficina em coneixen i saben que si hi ha algú que els canvis de temperatura la posen malata enseguida sóc jo (a l'estiu amb l'aire acondicionat els tinc a "rajatabla"). El problema rau que sempre em pasa després d'estar publicitant duran dies que pasaré un cap de setmana especial.
He fet un ryanair amb l'Anna fins a Ciampino i ens hem estat dos dies a Roma mirant italians, italianes i pedres. I per casualitat vam ensopegar amb una exposició d'en Marx Ernst de la primera època, la que l'hi trobo més interessant (25 litografies, i només dos originals). Collaigos impossibles, dadaisme pur!!!!!!. Uns collaigos que provoquen reaccions, contraposant imatges que en el nostre enteniment mai les imaginem plegades. Incompatibles completament, pero que juntes prenen un sentit que ens ajuda a pensar. Curiós sitema aquest del collage que més enlla de meravellar la vista, ens fa treballar el cervell buscant unes raons, una explicació, un esbrinar què vivia l'autor, contra què o qui lluitava a l'obra. Sempre hi és. Ernst buscava la reacció del visitant de les seves exposicions en tot moment, fins al punt d'haver d'accedir a una d'elles pel lavabo (no aquesta, evidentment, ens ho va explicar la guia). Un artista que en conjuminar la filosofia amb l'art, conseguia expressar les seves imaginacions d'una forma que no deixen indiferent avui en dia.
En Badulaire va deixar empremta amb la seva idea que l'art no tenia que deixar mai indiferent.
En aquest cas es per parlar del collage, obviant metàfores particulars.Un altre dilluns malalta, sort que a l'oficina em coneixen i saben que si hi ha algú que els canvis de temperatura la posen malata enseguida sóc jo (a l'estiu amb l'aire acondicionat els tinc a "rajatabla"). El problema rau que sempre em pasa després d'estar publicitant duran dies que pasaré un cap de setmana especial.
He fet un ryanair amb l'Anna fins a Ciampino i ens hem estat dos dies a Roma mirant italians, italianes i pedres. I per casualitat vam ensopegar amb una exposició d'en Marx Ernst de la primera època, la que l'hi trobo més interessant (25 litografies, i només dos originals). Collaigos impossibles, dadaisme pur!!!!!!. Uns collaigos que provoquen reaccions, contraposant imatges que en el nostre enteniment mai les imaginem plegades. Incompatibles completament, pero que juntes prenen un sentit que ens ajuda a pensar. Curiós sitema aquest del collage que més enlla de meravellar la vista, ens fa treballar el cervell buscant unes raons, una explicació, un esbrinar què vivia l'autor, contra què o qui lluitava a l'obra. Sempre hi és. Ernst buscava la reacció del visitant de les seves exposicions en tot moment, fins al punt d'haver d'accedir a una d'elles pel lavabo (no aquesta, evidentment, ens ho va explicar la guia). Un artista que en conjuminar la filosofia amb l'art, conseguia expressar les seves imaginacions d'una forma que no deixen indiferent avui en dia.
En Badulaire va deixar empremta amb la seva idea que l'art no tenia que deixar mai indiferent.
I mentre postejo Ernst escolto Mahler. Quina relació? cap. M'agrada Mahler!
Atchum, atchum! sense kleenex, sort del paper higiènic.
dimecres, 26 de novembre del 2008
elles
Passatges fumejant
boirines matineres,
reparteixen absurdes
ofrenes carnals.
Esfilagarsats en la memoria
vesteixo amb els braços,
uns rampells florits
numerats al.leatoriament.
Cordills secs de raons,
butxaques anònimes
despintades, que cremen
i el roser asseca.
S'escau, si de cas
un semàfor intermitent
que esvaeixi gravetats
i esmicoli condemnes.
Punxaguda
dimarts, 25 de novembre del 2008
Dia contra la violència de gènere
Avui he encès una espelma!!!
Ho he fet per totes les dones, totes. Pels nostres drets i llibertats i en contra de la violència de gènere.
ELLA
Ella sa cansao de tirar la toalla se va quitando poco a poco telarañas no ha dormido esta noche pero no esta cansada no mira ningún espejo pero se siente to’ guapa Hoy ella sa puesto color en las pestañas hoy le gusta su sonrisa, no se siente una extraña hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada hoy es una mujé que se da cuenta de su alma Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño Hoy vas a comprender que el miedo te puede romper con un solo portazo. Hoy vas a hacer reir porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto… Hoy vas a conseguir reir tanto de ti y ver que lo has logrado que… Hoy vas a ser la mujé que te dé la gana de ser Hoy te vas a querer como nadie ta sabio queré Hoy vas a mirar pa’lante que pa atrás ya te doy yo bastante una mujé valiente, una mujé sonriente mira como pasa Hoy nasié la mujé perfecta que esperaban ha roto sin pudore las reglas marcadas Hoy a calzado tacone para hacer sonar sus pasos Hoy sabe que su vida nunca mas será un fracaso Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño Hoy vas conquistar el cielo sin mirar lo alto que queda del suelo Hoy vas a ser feliz aunque el invierno sea frio y sea largo, y sea largo… Hoy vas a conseguir reir tanto de ti y ver que lo has logrado… Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño Hoy vas a comprender que el miedo te puede romper con un solo portazo. Hoy vas a hacer reir porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto… Hoy vas a conseguir reir tanto de ti y ver que lo has logrado ohhhh…
dilluns, 24 de novembre del 2008
Andrew Bird
Un MUSIC MUSIC per anar a dormir desprès d'un plàcid i relaxat cap de setmana:
http://www.youtube.com/watch?v=wLyQgBFl7mc
http://www.youtube.com/watch?v=wRk2iHkOcNE
http://www.youtube.com/watch?v=ktxy7ikUKjM
http://www.youtube.com/watch?v=wLyQgBFl7mc
http://www.youtube.com/watch?v=wRk2iHkOcNE
http://www.youtube.com/watch?v=ktxy7ikUKjM
diumenge, 23 de novembre del 2008
Ens enganyen?????
M'han fet arribar aquest documental, potser hi ha una visió un pèl tendenciosa contra el poder. Me'n crec una gran part. http://www.zeitgeistmovie.com/
divendres, 21 de novembre del 2008
Radiohead
Si fa deu anys em diuen que escoltaria un grup com els Radiohead, no ho hauria cregut. Va ser un descubriment per mi. Els he vist dues vegades en viu. OHHH!!!
I per abans d'anar a dormir que millor que un NICE DREAM de Radiohead.
http://www.youtube.com/watch?v=d_n3JHqLUGo
a somiar!!!
I per abans d'anar a dormir que millor que un NICE DREAM de Radiohead.
http://www.youtube.com/watch?v=d_n3JHqLUGo
a somiar!!!
dijous, 20 de novembre del 2008
"Memories de Gimsae Hugami"
De petitona agafava papallones, els diumenges quant sortia a la muntanya amb l'avi Kumsiro sempre tenia a punt una mena de xarxa, feta amb filaments de canya, amb uns foradets que permetien vida i presó alhora. No us penseu que era cruel amb les papallones, no. Les prenia un moment de la seva vida, les posava de caps per avall, els hi xixiuejava el hing tsunot i admirava les simetries i els color de les seves ales per fixarles a la meva retina, en acabat retornava sempre la papallona damunt una floreta.
L'avi es neguitejava quant em veia anar amunt i avall sense que els peus descalços em toquessin al terra, no volia que un mal pas ens fes una mala jugada i arribesim a casa de la mare amb una ferida, ens renyaria, a l'avi més que a mí.
Estirava el colze més del que podia, i embranzia la xarxa per sorpendre les papallones, un joc entre elles i jo, s'acostaven encuriosides i s'apartaven quan agitava la xarxa, tornaven i marxaven... ens podiem passar tot el matí d'aquesta manera, ens enteniem.
L'avi em vigilava de reüll mente feia una becaina sota la poca l'ombra dispersa d'un kwohy, mentre jo corria despreocupada i innocent sense imaginar el que em depararía el futur. Era extremament viu l'avi, et sabiar administrar cada dia sense que t'adonessis,petites càpsules del seu coneixement i capaç d'aconseguir que encara avui en dia quan el món es mostra vanitós i les persones insegures en el seu entorn, em mostri desacomplexada com aquella petita Gimsae que saltava rere les papallones enmmig dels camps d'usukis tot recordant els colors i el vol.
Observales bé guarda els colors que arrivara el dia que no hi hauran papallones, em deia l'avi.
Quanta raó que tenia l'avi Kumsiro. El trobo a faltar i a les papallones també.
Punxaguda
L'avi es neguitejava quant em veia anar amunt i avall sense que els peus descalços em toquessin al terra, no volia que un mal pas ens fes una mala jugada i arribesim a casa de la mare amb una ferida, ens renyaria, a l'avi més que a mí.
Estirava el colze més del que podia, i embranzia la xarxa per sorpendre les papallones, un joc entre elles i jo, s'acostaven encuriosides i s'apartaven quan agitava la xarxa, tornaven i marxaven... ens podiem passar tot el matí d'aquesta manera, ens enteniem.
L'avi em vigilava de reüll mente feia una becaina sota la poca l'ombra dispersa d'un kwohy, mentre jo corria despreocupada i innocent sense imaginar el que em depararía el futur. Era extremament viu l'avi, et sabiar administrar cada dia sense que t'adonessis,petites càpsules del seu coneixement i capaç d'aconseguir que encara avui en dia quan el món es mostra vanitós i les persones insegures en el seu entorn, em mostri desacomplexada com aquella petita Gimsae que saltava rere les papallones enmmig dels camps d'usukis tot recordant els colors i el vol.
Observales bé guarda els colors que arrivara el dia que no hi hauran papallones, em deia l'avi.
Quanta raó que tenia l'avi Kumsiro. El trobo a faltar i a les papallones també.
Punxaguda
John Locke "Ensayo sobre el entendimiento humano"
L'Anna em va prestar aquest llibre, hi han parrafs que els llegeixo dues o tes vegades, massa densitat. Val la pena, no és res més de nou del que ens parlàren els filòsofs grecs, i sí, més actual tot i els 300 anys que té.
I La idea es el objeto del pensamiento. Puesto que todo hombre es consciente para sí mismo de que piensa, y siendo aquello en que su mente se ocupa, mientras está pensando, las ideas que están allí, no hay duda de que los hombres tienen en su mente varias ideas, tales como las expresadas por las palabras blancura, dureza, dulzura, pensar, moción, hombre, elefante, ejército, ebriedad y otras. Resulta, entonces, que lo primero que debe averiguarse es cómo llega a tenerlas. Ya sé que es doctrina recibida que los hombres tienen ideas innatas y ciertos caracteres originarios impresos en la mente desde el primer momento de su ser. Semejante opinión ha sido ya examinada por mí con detenimiento, y supongo que cuanto tengo dicho en el libro anterior será mucho más fácilmente admitido una vez que haya mostrado de dónde puede tomar el entendimiento todas las ideas que tiene, y por qué vías y grados pueden penetrar en la mente, para lo cual invocaré la observación y la experiencia de cada quien.
II Todas las ideas vienen de la sensación o de la reflexión. Supongamos, entonces, que la mente sea, como se dice, un papel en blanco, limpio de toda inscripción, sin ninguna idea. ¿Cómo llega a tenerlas? ¿De dónde se hace la mente con ese prodigioso cúmulo, que la activa e ilimitada imaginación del hombre ha pintado en ella, en una variedad casi infinita? ¿De dónde saca todo ese material de la razón y del conocimiento? A esto contesto con una sola palabra: de la experiencia; he allí el fundamento de todo nuestro conocimiento, y de allí es de donde en última instancia se deriva. Las observaciones que hacemos acerca de los objetos sensibles externos o acerca de las operaciones internas de nuestra mente, que percibimos, y sobre las cuales reflexionamos nosotros mismos, es lo que provee a nuestro entendimiento de todos los materiales del pensar. Esta son las dos fuentes del conocimiento de donde dimanan todas las ideas que tenemos o que podamos naturalmente tener.
III Los objetos de la sensación, uno de los orígenes de las ideas. En primer lugar, nuestros sentidos, que tienen trato con objetos sensibles particulares, transmiten respectivas y distintas percepciones de cosas a la mente, según los variados modos en que esos objetos los afectan, y es así como llegamos a poseer esas ideas que tenemos del amarillo, del blanco, del calor, del frío, de lo blando, de lo duro, de lo amargo, de lo dulce, y de todas aquellas que llamamos cualidades sensibles. Cuando digo que eso es lo que los sentidos transmiten a la mente, quiero decir que ellos transmiten desde los objetos externos a la mente lo que en ella produce aquellas percepciones. A esta gran fuente que origina el mayor número de las ideas que tenemos, puesto que dependen totalmente de nuestros sentidos y de ellos son transmitidas al entendimiento, la llamo sensación.
IV Las operaciones de nuestra mente, el otro origen de las ideas. Pero, en segundo lugar, la otra fuente de donde la experiencia provee de ideas al entendimiento es la percepción de las operaciones interiores de nuestra propia mente al estar ocupada en las ideas que tiene; las cuales operaciones, cuando el alma reflexiona sobre ellas y las considera, proveen al entendimiento de otra serie de ideas que no podrían haberse derivado de cosas externas: tales son las ideas de percepción, de pensar, de dudar, de creer, de razonar, de conocer, de querer y de todas las diferentes actividades de nuestras propias mentes, de las cuales, puesto que tenemos de ellas conciencia y podemos observarlas en nosotros mismos, recibimos en nuestro entendimiento ideas tan distintas como recibimos de los cuerpos que afectan a nuestros sentidos. Esta fuente de ideas la tiene todo hombre en sí mismo, y aunque no es un sentido, ya que no tiene nada que ver con objetos externos, con todo se parece mucho y puede llamársele con propiedad sentido interno. Pero, así como a la otra la llamé sensación, a ésta la llamo reflexión, porque las ideas que ofrece son sólo aquellas que la mente consigue al reflexionar sobre sus propias operaciones dentro de sí misma. Por lo tanto, en lo que sigue de este discurso, quiero que se entienda por reflexión esa advertencia que hace la mente de sus propias operaciones y de los modos de ellas, y en razón de los cuales llega el entendimiento a tener ideas acerca de tales operaciones. Estas dos fuentes, digo, a saber: las cosas externas materiales, como objetos de sensación, y las operaciones internas de nuestra propia mente, como objetos de reflexión, son, para mí, los únicos orígenes de donde todas nuestras ideas proceden inicialmente. Aquí empleo el término “operaciones” en un sentido amplio para significar, no tan sólo las acciones de la mente respecto a sus ideas, sino ciertas pasiones que algunas veces surgen de ellas, tales como la satisfacción o el desasosiego que cualquier idea pueda provocar.
V Todas nuestras ideas son o de la una o de la otra clase. Me parece que el entendimiento no tiene el menor vislumbre de alguna idea que no sea de las que recibe de unos de esos dos orígenes. Los objetos externos proveen a la mente de ideas de cualidades sensibles, que son todas esas diferentes percepciones que producen en nosotros: y la mente provee al entendimiento con ideas de sus propias operaciones. Si hacemos una revisión completa de todas estas ideas y de sus distintos modos, combinaciones y relaciones, veremos que contienen toda la suma de nuestras ideas, y que nada tenemos en la mente que no proceda de una de esas dos vías. Examine cualquiera sus propios pensamientos y hurgue a fondo en su propio entendimiento, y que me diga, después, si todas las ideas originales que tiene allí no son de las que corresponden a objetos de sus sentidos, o a operaciones de su mente, consideradas como objetos de su reflexión. Por más grande que se imagine el cúmulo de los conocimientos alojados allí, verá, si lo considera con rigor, que en su mente no hay más ideas que las que han sido impresas por conducto de una de esas dos vías, aunque, quizá, combinadas y ampliadas por el entendimiento con una variedad infinita, como veremos más adelante.
John Locke "Ensayo sobre el entendimiento humano"
I La idea es el objeto del pensamiento. Puesto que todo hombre es consciente para sí mismo de que piensa, y siendo aquello en que su mente se ocupa, mientras está pensando, las ideas que están allí, no hay duda de que los hombres tienen en su mente varias ideas, tales como las expresadas por las palabras blancura, dureza, dulzura, pensar, moción, hombre, elefante, ejército, ebriedad y otras. Resulta, entonces, que lo primero que debe averiguarse es cómo llega a tenerlas. Ya sé que es doctrina recibida que los hombres tienen ideas innatas y ciertos caracteres originarios impresos en la mente desde el primer momento de su ser. Semejante opinión ha sido ya examinada por mí con detenimiento, y supongo que cuanto tengo dicho en el libro anterior será mucho más fácilmente admitido una vez que haya mostrado de dónde puede tomar el entendimiento todas las ideas que tiene, y por qué vías y grados pueden penetrar en la mente, para lo cual invocaré la observación y la experiencia de cada quien.
II Todas las ideas vienen de la sensación o de la reflexión. Supongamos, entonces, que la mente sea, como se dice, un papel en blanco, limpio de toda inscripción, sin ninguna idea. ¿Cómo llega a tenerlas? ¿De dónde se hace la mente con ese prodigioso cúmulo, que la activa e ilimitada imaginación del hombre ha pintado en ella, en una variedad casi infinita? ¿De dónde saca todo ese material de la razón y del conocimiento? A esto contesto con una sola palabra: de la experiencia; he allí el fundamento de todo nuestro conocimiento, y de allí es de donde en última instancia se deriva. Las observaciones que hacemos acerca de los objetos sensibles externos o acerca de las operaciones internas de nuestra mente, que percibimos, y sobre las cuales reflexionamos nosotros mismos, es lo que provee a nuestro entendimiento de todos los materiales del pensar. Esta son las dos fuentes del conocimiento de donde dimanan todas las ideas que tenemos o que podamos naturalmente tener.
III Los objetos de la sensación, uno de los orígenes de las ideas. En primer lugar, nuestros sentidos, que tienen trato con objetos sensibles particulares, transmiten respectivas y distintas percepciones de cosas a la mente, según los variados modos en que esos objetos los afectan, y es así como llegamos a poseer esas ideas que tenemos del amarillo, del blanco, del calor, del frío, de lo blando, de lo duro, de lo amargo, de lo dulce, y de todas aquellas que llamamos cualidades sensibles. Cuando digo que eso es lo que los sentidos transmiten a la mente, quiero decir que ellos transmiten desde los objetos externos a la mente lo que en ella produce aquellas percepciones. A esta gran fuente que origina el mayor número de las ideas que tenemos, puesto que dependen totalmente de nuestros sentidos y de ellos son transmitidas al entendimiento, la llamo sensación.
IV Las operaciones de nuestra mente, el otro origen de las ideas. Pero, en segundo lugar, la otra fuente de donde la experiencia provee de ideas al entendimiento es la percepción de las operaciones interiores de nuestra propia mente al estar ocupada en las ideas que tiene; las cuales operaciones, cuando el alma reflexiona sobre ellas y las considera, proveen al entendimiento de otra serie de ideas que no podrían haberse derivado de cosas externas: tales son las ideas de percepción, de pensar, de dudar, de creer, de razonar, de conocer, de querer y de todas las diferentes actividades de nuestras propias mentes, de las cuales, puesto que tenemos de ellas conciencia y podemos observarlas en nosotros mismos, recibimos en nuestro entendimiento ideas tan distintas como recibimos de los cuerpos que afectan a nuestros sentidos. Esta fuente de ideas la tiene todo hombre en sí mismo, y aunque no es un sentido, ya que no tiene nada que ver con objetos externos, con todo se parece mucho y puede llamársele con propiedad sentido interno. Pero, así como a la otra la llamé sensación, a ésta la llamo reflexión, porque las ideas que ofrece son sólo aquellas que la mente consigue al reflexionar sobre sus propias operaciones dentro de sí misma. Por lo tanto, en lo que sigue de este discurso, quiero que se entienda por reflexión esa advertencia que hace la mente de sus propias operaciones y de los modos de ellas, y en razón de los cuales llega el entendimiento a tener ideas acerca de tales operaciones. Estas dos fuentes, digo, a saber: las cosas externas materiales, como objetos de sensación, y las operaciones internas de nuestra propia mente, como objetos de reflexión, son, para mí, los únicos orígenes de donde todas nuestras ideas proceden inicialmente. Aquí empleo el término “operaciones” en un sentido amplio para significar, no tan sólo las acciones de la mente respecto a sus ideas, sino ciertas pasiones que algunas veces surgen de ellas, tales como la satisfacción o el desasosiego que cualquier idea pueda provocar.
V Todas nuestras ideas son o de la una o de la otra clase. Me parece que el entendimiento no tiene el menor vislumbre de alguna idea que no sea de las que recibe de unos de esos dos orígenes. Los objetos externos proveen a la mente de ideas de cualidades sensibles, que son todas esas diferentes percepciones que producen en nosotros: y la mente provee al entendimiento con ideas de sus propias operaciones. Si hacemos una revisión completa de todas estas ideas y de sus distintos modos, combinaciones y relaciones, veremos que contienen toda la suma de nuestras ideas, y que nada tenemos en la mente que no proceda de una de esas dos vías. Examine cualquiera sus propios pensamientos y hurgue a fondo en su propio entendimiento, y que me diga, después, si todas las ideas originales que tiene allí no son de las que corresponden a objetos de sus sentidos, o a operaciones de su mente, consideradas como objetos de su reflexión. Por más grande que se imagine el cúmulo de los conocimientos alojados allí, verá, si lo considera con rigor, que en su mente no hay más ideas que las que han sido impresas por conducto de una de esas dos vías, aunque, quizá, combinadas y ampliadas por el entendimiento con una variedad infinita, como veremos más adelante.
John Locke "Ensayo sobre el entendimiento humano"
dimecres, 19 de novembre del 2008
Oigan de Vladimir Mayakovsky
" Oigan: si encienden las estrellas
es porque alguien las necesita, verdad?,
es que alguien desea que estén,
es que alguien llama perlas a esas escupitinas.
Resollando tormentas de polvo
del mediodía penetra hasta Dios,
teme haber llegado tarde, llora.
Le besa la mano carniseca,
implora que pongan sin falta una estrella,
jura que no soportará este tormento inestelar,
y luego anda preocupado,aunque aparenta calma.
Dice a alguien:Ahora no estás mal, eh?
A que ya no tienes miedo?
Oigan si encienden las estrellas
es porque alguien las necesita, verdad?
Es indispensable que todas las noches sobre los tejados
arda aunque sea una sola estrella. "
... i ara sotiré al balcó, trauré el cap per assegurar-li al Vladimir que avui els estels ens continuen fent llum i cridaré silenciosament, bona nit!. Fluixet fluixet, perquè tothom ho senti...
L' spanglish, ingañol, espanglish, espanglés, espangleis o espanglis es la fussió morfosintàctica i semàntica de l'espanyol amb l'anglès.
Una carta en tó de conya que una senyora va enviar a un programa de radio parlant de la influència de l'angles en l'idioma castellà.
"Desde que las insignias se llaman pins, los homosexuales gays, las comidas frías lunchs, y los repartos de cine castings, este país no es el mismo: ahora es mucho, muchísimo más moderno.
Antaño los niños leían tebeos en vez de comics, los estudiantes pegaban posters creyendo que eran carteles, los empresarios hacían negocios en vez de business, y los obreros, tan ordinarios ellos, sacaban la fiambrera al mediodía en vez del tupper-ware.
Yo, en el colegio, hice aerobic muchas veces, pero, tonta de mi, creía que hacía gimnasia.
Nadie es realmente moderno si no dice cada día cien palabras en inglés. Las cosas, en otro idioma, nos suenan mucho mejor. Evidentemente, no es lo mismo decir bacon que panceta, aunque tengan la misma grasa, ni vestíbulo que hall, ni inconveniente que handicap...
Desde ese punto de vista, los españoles somos modernísimos. Ya no decimos bizcocho, sino plum-cake, ni tenemos sentimientos, sino feellings. Sacamos tickets, compramos compatcs, comemos sandwiches, vamos al pub, practicamos rappel y raffting , en lugar de acampar hacemos camping y, cuando vienen los fríos, nos limpiamos los mocos con kleenex.
Esos cambios de lenguaje han influido en nuestras costumbres y han mejorado mucho nuestro aspecto. Las mujeres no usan medias, sino panties y los hombres no utilizan calzoncillos, sino slips, y después de afeitarse se echan after shave, que deja la cara mucho más fresca que el tónico.
El español moderno ya no corre, porque correr es de cobardes, pero hace footing; no estudia, pero hace masters y nunca consigue aparcar pero siempre encuentra un parking.
El mercado ahora es el marketing; el autoservicio , el self-service; el escalafón, el ranking y el representante, el manager. Los importantes son vips, los auriculares walkman, los puestos de venta stands, los ejecutivos yuppies; las niñeras baby-sitters, y hasta nannies, cuando el hablante moderno es, además, un pijo irredento.
En la oficina, el jefe esta siempre en meetings o brain storms, casi siempre con la public-relations, mientras la assistant envía mailings y organiza trainings; luego se irá al gimnasio a hacer gim-jazz, y se encontrará con todas las de la jet, que vienen de hacerse liftings, y con alguna top-model amante del yoghurt light y el body-fitness. El arcaico aperitivo ha dado paso a los cocktails, donde se jartan a bitter y a roast-beef que, aunque parezca lo mismo, engorda mucho menos que la carne. Hay que trabajan en un magazine, no en un programa o revista.
En la tele, cuando el presentador dice varias veces la palabra O.K. y baila como un trompo por el escenario la cosa se llama show, bien distinto, como saben ustedes, del anticuado espectáculo; si el show es heavy es que contiene carnaza y si es reality parece el difunto diario El Caso, pero en moderno. Entre medias, por supuesto, ya no ponen anuncios, sino spots que, aparte de ser mejores, te permiten hacer zapping. Estas cosas enriquecen mucho."
En català tenim el catanyol, però son figues d'un altre paner, i ja en parlarem un altre dia.!!!
Una carta en tó de conya que una senyora va enviar a un programa de radio parlant de la influència de l'angles en l'idioma castellà.
"Desde que las insignias se llaman pins, los homosexuales gays, las comidas frías lunchs, y los repartos de cine castings, este país no es el mismo: ahora es mucho, muchísimo más moderno.
Antaño los niños leían tebeos en vez de comics, los estudiantes pegaban posters creyendo que eran carteles, los empresarios hacían negocios en vez de business, y los obreros, tan ordinarios ellos, sacaban la fiambrera al mediodía en vez del tupper-ware.
Yo, en el colegio, hice aerobic muchas veces, pero, tonta de mi, creía que hacía gimnasia.
Nadie es realmente moderno si no dice cada día cien palabras en inglés. Las cosas, en otro idioma, nos suenan mucho mejor. Evidentemente, no es lo mismo decir bacon que panceta, aunque tengan la misma grasa, ni vestíbulo que hall, ni inconveniente que handicap...
Desde ese punto de vista, los españoles somos modernísimos. Ya no decimos bizcocho, sino plum-cake, ni tenemos sentimientos, sino feellings. Sacamos tickets, compramos compatcs, comemos sandwiches, vamos al pub, practicamos rappel y raffting , en lugar de acampar hacemos camping y, cuando vienen los fríos, nos limpiamos los mocos con kleenex.
Esos cambios de lenguaje han influido en nuestras costumbres y han mejorado mucho nuestro aspecto. Las mujeres no usan medias, sino panties y los hombres no utilizan calzoncillos, sino slips, y después de afeitarse se echan after shave, que deja la cara mucho más fresca que el tónico.
El español moderno ya no corre, porque correr es de cobardes, pero hace footing; no estudia, pero hace masters y nunca consigue aparcar pero siempre encuentra un parking.
El mercado ahora es el marketing; el autoservicio , el self-service; el escalafón, el ranking y el representante, el manager. Los importantes son vips, los auriculares walkman, los puestos de venta stands, los ejecutivos yuppies; las niñeras baby-sitters, y hasta nannies, cuando el hablante moderno es, además, un pijo irredento.
En la oficina, el jefe esta siempre en meetings o brain storms, casi siempre con la public-relations, mientras la assistant envía mailings y organiza trainings; luego se irá al gimnasio a hacer gim-jazz, y se encontrará con todas las de la jet, que vienen de hacerse liftings, y con alguna top-model amante del yoghurt light y el body-fitness. El arcaico aperitivo ha dado paso a los cocktails, donde se jartan a bitter y a roast-beef que, aunque parezca lo mismo, engorda mucho menos que la carne. Hay que trabajan en un magazine, no en un programa o revista.
En la tele, cuando el presentador dice varias veces la palabra O.K. y baila como un trompo por el escenario la cosa se llama show, bien distinto, como saben ustedes, del anticuado espectáculo; si el show es heavy es que contiene carnaza y si es reality parece el difunto diario El Caso, pero en moderno. Entre medias, por supuesto, ya no ponen anuncios, sino spots que, aparte de ser mejores, te permiten hacer zapping. Estas cosas enriquecen mucho."
En català tenim el catanyol, però son figues d'un altre paner, i ja en parlarem un altre dia.!!!
dimarts, 18 de novembre del 2008
Spanglish
Seguint amb els jocs de l'idioma barrejats amb el sarcàsme i la diversió he trobat aquest altre on s'assegura que és real. Es fàcil arrencar rialles jugant amb paraules, a mi em pasa.
The Casa Gallega Spanish covers (tapas)
Octopus to the party (pulpo a feira)
Corageous potatoes (patatas bravas)
Huge air spray with grelos (lacón con grelos)
Canes and little ones (Cañas y chiquitos)
Drink from the boot and the big joint (beba en bota y en porrón)
Thin Uncle Joseph (Fino Tío Pepe) and Thin Fifth (Fino Quinta)
They will pass from Navarra (Pacharán de Navarra)
Wines from the River Ha and the Valley of Rocks (Vinos de Rioja y Valdepeñas) Today´s menu
Female Jews with Thief (Judías con chorizo)
Pretty to the Iron (Bonito a la plancha)
Special Opening Promotion
One mug of bleeding if you buy a Little Joseph of Veal (Una jarra de sangría por pedir un pepito de ternera)
Animation Activities
Little Football Contest (Concurso de Futbolín)
He-dominated Tournament (Torneo de dominó)
Primitive Lottery Cudgel (Porra de lotería primitiva)
Youyou contest by couples (Concurso de tute por parejas)
Madrid Aiport available to play on the tables (Barajas disponibles para jugar en las mesas)
Martolina per si de cas, pensa en Tanzania. ;)
The Casa Gallega Spanish covers (tapas)
Octopus to the party (pulpo a feira)
Corageous potatoes (patatas bravas)
Huge air spray with grelos (lacón con grelos)
Canes and little ones (Cañas y chiquitos)
Drink from the boot and the big joint (beba en bota y en porrón)
Thin Uncle Joseph (Fino Tío Pepe) and Thin Fifth (Fino Quinta)
They will pass from Navarra (Pacharán de Navarra)
Wines from the River Ha and the Valley of Rocks (Vinos de Rioja y Valdepeñas) Today´s menu
Female Jews with Thief (Judías con chorizo)
Pretty to the Iron (Bonito a la plancha)
Special Opening Promotion
One mug of bleeding if you buy a Little Joseph of Veal (Una jarra de sangría por pedir un pepito de ternera)
Animation Activities
Little Football Contest (Concurso de Futbolín)
He-dominated Tournament (Torneo de dominó)
Primitive Lottery Cudgel (Porra de lotería primitiva)
Youyou contest by couples (Concurso de tute por parejas)
Madrid Aiport available to play on the tables (Barajas disponibles para jugar en las mesas)
Martolina per si de cas, pensa en Tanzania. ;)
Un dilluns carregós, no anava a postejar res més i he trobat això per la xarxa, curiós, la gent se les empesca totes. Un recull de refranys traduits a llenguatge culte.
Relátame con quien deambulas y te manifestaré tu idiosincrasia.
(Dime con quién andas y te diré quien eres)
A perturbación ciclónica en el seno ambiental, rostro jocundo.
(Al mal tiempo, buena cara)
H2O que no has de ingurgitar, permítele que discurra por su cauce.
(Agua que no has de beber, déjala correr)
Ocúpate de la alimentación de aves córvidas y éstas te extirparan las corneas, el iris y el cristalino.
(Cría cuervos y te sacarán los ojos)
Quien a ubérrima conífera se adosa, óptima umbría le entolda.
(El que a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija)
A equino objeto de un obsequio no le periscopees el incisivo.
(A caballo regalado no le mires el dentado)
El rumiante propende al accidente orográfico.
(La cabra tira al monte)
Trasládeme yo a temperatura debidamente elevada, demuestre el vulgo su regocijo.
(Ande yo caliente, ríase la gente)
No existe adversidad que por sinecura no se trueque.
(No hay mal que por bien no venga)
La ausencia absoluta de percepción visual torna insensible al órgano cardiaco.
(Ojos que no ven, corazón que no siente)
Al andar maltrecho implicarle premura.
(Al mal paso, darle prisa)
Más vale plumífero en cavidad carpo-metacarpiana que la segunda potencia de 10 surcando el etéreo infinito.
(Más vale pájaro en mano que ciento volando)
No se encuentra la oquedad calenturienta para manipulaciones reposteriles.
(No está el horno para bollos)
Ara m'ha fet gràcia, potser demà em penediré d'haver-lo postejat, en fi, bona nit!!!
El quadern gris d'en Josep Pla, sempre hi és.
" Escoltar forma part de l'estratègia dels pobres. No vull pas dir que s'hagi d'escoltar tothom. S'ha d'escoltar qui convé. Això sí: s'ha d'escoltar bé o almenys causar la impressió que hom escolta bé. S'ha de produir la impressió d'adhesió activa a la persona que parla. Es pot tenir el pensament onsevulla, però s'ha de causar la sensació de presència i d'adhesió a la persona que parla. Això darrer és bastant senzill: consisteix a mantenir una certa vivacitat en els ulls, mirar d'una manera tendra i amatent i fer, mentrestant, amb el cap, els moviments d'assentiment paral•lels a les coses que l'altre persona va formulant. També és molt útil dir, de tant en tant: “¿Vol fer el favor de repetir el que deia fa un moment? ¿Tindria l'amabilitat d'aclarir-me el concepte a què al•ludia fa un instant?” Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç. Ara bé: quan els homes se senten escoltats, es tornen febles. Aquests moments de feblesa són l'única escletxa a través de la qual pot caure una gota de generositat del granit humà. És d'aquests moments que un pobre pot aprofitar-se. Si no els sap crear ni treure'n un profit, malament... El sistema de la parasitologia establert naturalment entre els homes, i entre els homes i les dones, es basa en l'adulació -en el gust físic que dóna el fet de sentir-se adulat-, i la forma més activa i dissimulada (és a dir, més eterna) de l'adulació és saber escoltar d'una manera natural, activa i discreta. Contribueix molt a arribar a aquesta naturalitat no cometre l'atzagaiada d'aparentar el que hom sap realment. Els propis coneixements -si és que hom en té algun- s'han de saber dissimular en el seu punt- sense caure, però, en l'extrem d'accentuar massa la pròpia estupidesa. "
El quadern gris. Josep Pla
dilluns, 17 de novembre del 2008
Música per escoltar i escalfar el pis
A vegades m'agrada llegir amb l'oïde, com ara, que acabo d'arribar i jugo amb el gat.
http://www.youtube.com/watch?v=FqDnDFaeA0U Gemma Hayes http://www.youtube.com/watch?v=OqGuFfeAdgw Diana Krall http://www.youtube.com/watch?v=-q4foLKDlcE Joni Michel http://www.youtube.com/watch?v=rOcXBNYXnYY Yan Tiersen
divendres, 14 de novembre del 2008
existència fugaç
Dins uns ullets clucs enrogits
sibilinament recolzada
en calaixos sobreeixits de sang
una llàgrima fa filigranes
Amb una batzegada lleu
s'allibera rodola i cau
en un segòn tota una vida
i es fon confosa amb la rosada.
Punxaguda
He rebut aquest email, hi ha alguna falta d'ortografia, a veure qui és l'espabilat/da que les troba. Però, el negoci te molt bona pinta no?
Estimado señor / señora, Es el placer de presentar nuestra empresa a usted y mostrar nuestra sinceridad para cooperar con you.In para superar la crisis financiera, que acabamos de hacer una gran promoción de venta sin profits.Wish puede apreciar esta rara oportunidad. Hacemos un buen negocio en ofrecer el más nuevo y más fashional de productos electrónicos de venta en caliente. (TV y PC Portátil y Celular y Fotografía & DVD GPS & escáner y Motocicletas) Estamos realmente agradecido si usted podría tener en su precioso tiempo para pagar una visita a la página web de nuestra empresa. Nuestros productos son todos de marca original y de nuevo con 1-3 años internacional warranty.You puede incluso disfrutar de 50-85% de descuento y obtener la máxima calidad de productos originales de nosotros! Para el pago, nos accpet diversas condiciones de pago, como efectivo, Western Union, MoneyGram, transferencia bancaria, Paypal, etc Esperamos sus inquietudes y, a continuación, en contacto con nosotros sin ninguna duda! Saludos cordiales!
Room606, 6 / F, Pan Pacific Plaza No.12, Zhongguancun Sur Road, Haidian District, Beijing, China
dimecres, 12 de novembre del 2008
Sylvia Plath
Era tant guapa la Sylvia Plath, no s'entenia amb ella mateixa. Maleït transtorn bipolar
La mujer alcanza la perfección.
Su cuerpo
Muerto porta la sonrisa del deber cumplido,
La ilusión de una necesidad griega
Fluye por los papiros de su toga,
Sus pies desnudos
Parecen estar diciendo:
Hemos llegado hasta aquí, es el fin.
Dos bebés muertos hechos ovillo, serpientes blancas,
Cada uno prendido a un pellejo
De leche, ya vacío.
Ella los ha replegado
Hacia su cuerpo como pétalos
De una rosa que se cierra cuando el jardín
Se endurece y las fragancias sangran
Desde las dulces y profundas gargantas de la flor nocturna.
La luna no se habrá de entristecer,
Allá en su atalaya de hueso.
Tiene, de todo esto, la costumbre.
A rastras crujen sombras negras.
I l'endemà es va suicidar. Un mal costum força extès entre les grans escriptores. I curiosament les que més entenc i agraden. Sort que tinc ganes de viure!
dimarts, 11 de novembre del 2008
L'he enviat com a comentari a mariarain i trobo que m'ha quedat tant bé que es mereix un post al meu blog:
"jo"
Menjo sol tot l'hivern
t'abraço
camino aquest carrer
t'abraço
m'enfonso en el no res
t'abraço
compro un encenedor
t'abraço
de nit em crec que et veig
t'abraço
potser vol entrar vent
t'abraço
passo calor fa fred
t'abraço
ni t'abraço ni no
t'abraço
discuteixo amb infants
t'abraço
m'aturo pel camí
t'abraço
escric qualsevol vers
t'abraço
em desperto obro els ulls
t'abraço
m'escapo de l'infern
t'abraço
no sé com perquè sí
t'abraço
begut i buit i encès
t'abraço
no et podré abraça més
t'abraço
l'abraç meu et fereix
t'abraço
me'n vaig et dic adéu
t'abraço
estic aquí no ho veus
t'abraço
Enric Cassases
El recomano fervorosament, es al meu parer el millor poeta català actual. Sensible i sarcastic, fàcil i complicat, a més d'una persona captivadora. Li agrada fer recitals publics, no s'amaga. Un plaer de llegir i rellegir. Si t'agrada i en vols saber qualsevol cosa, pregunta'm, sóc una fervent admiradora seva, amb tots els seus llibres. I com es desprèn, tinc una facilitat innata per parlar. jeje
Aquest poema també ha estat musicat per Gerard Quintana. Prou interessant també.
http://www.youtube.com/watch?v=al-iOMfMpPI
"jo"
Menjo sol tot l'hivern
t'abraço
camino aquest carrer
t'abraço
m'enfonso en el no res
t'abraço
compro un encenedor
t'abraço
de nit em crec que et veig
t'abraço
potser vol entrar vent
t'abraço
passo calor fa fred
t'abraço
ni t'abraço ni no
t'abraço
discuteixo amb infants
t'abraço
m'aturo pel camí
t'abraço
escric qualsevol vers
t'abraço
em desperto obro els ulls
t'abraço
m'escapo de l'infern
t'abraço
no sé com perquè sí
t'abraço
begut i buit i encès
t'abraço
no et podré abraça més
t'abraço
l'abraç meu et fereix
t'abraço
me'n vaig et dic adéu
t'abraço
estic aquí no ho veus
t'abraço
Enric Cassases
El recomano fervorosament, es al meu parer el millor poeta català actual. Sensible i sarcastic, fàcil i complicat, a més d'una persona captivadora. Li agrada fer recitals publics, no s'amaga. Un plaer de llegir i rellegir. Si t'agrada i en vols saber qualsevol cosa, pregunta'm, sóc una fervent admiradora seva, amb tots els seus llibres. I com es desprèn, tinc una facilitat innata per parlar. jeje
Aquest poema també ha estat musicat per Gerard Quintana. Prou interessant també.
http://www.youtube.com/watch?v=al-iOMfMpPI
divendres, 7 de novembre del 2008
Crónica del pájaro que da cuerda al mundo
Es un pájaro de verdad. No sé como es. Jamás lo he visto. Sólo lo he oído. El pájaro-que-da-cuerda se posa en un árbol de por aquí y, poco a poco, va dándole cuerda al mundo. Mientras tanto, hace ric-ric. Si él no le diera cuerda, el mundo no funcionaría. Pero eso nadie lo sabe. Todos, absolutamente todos, creen que es un enorme mecanismo, mucho más imponente y complejo, el que mueve el mundo con mano férrea. Pero no es así. La verdad es que el pájaro-que-da-cuerda va de un lugar a otro accionando el resorte que hace funcionar el mundo. Es un mecanismo tan sencillo como el de un juguete de cuerda. Basta con hacer girar una llavecita. Pero esa llavecita sólo la puede ver el pájaro-que-da-cuerda.
Crónica del pájaro que da cuerda al mundo.
HARUKI MURAKAMI.
Malos tiempos
Ándate con cuidado.
Que no se entere nadie
de que los pasas bien,
que tu vida funciona
y eres feliz a ratos.
Hay gente que es capaz
de cualquier cosa,
cuando ve una sonrisa.
Karmelo Iribarren
dijous, 6 de novembre del 2008
Caligràmes de Vicente Huidobro
Lectures nocturnes, que em van fer venir soneta. Agradable sensació de pau, llegir al llit...
Paysage
Vaig llegir un llibre en castellà, el francès no el tinc prou assimilat per entendre exactament el que transmet.
Piano
PaysageVaig llegir un llibre en castellà, el francès no el tinc prou assimilat per entendre exactament el que transmet.
PianoM'ha agradat de sempre el saber combinar paraules amb imatges, és una assignatura pendent. Mentres "aprènc" disfruto amb aquests caligrames que estan exposats al Centre d'art Reina Sofia i he copiat d'internet davant la impossibilitat de fer funcionar el meu scanner.
Paysage
Falta mitja horeta per sortir de l'oficina i ja n'estic agobiada. Quines ganes d'anar a dinar el xoriç que em queda. M'adono que darrerament em regeixo per estimuls visuals. Es bó o dolent?
dimecres, 5 de novembre del 2008
tipa d'Obama
He de reconeixer que em causa sorpresa tot aquest obamisme que ha trapassat els limits del EUA i de la meva psique. Hem perdut els papers, o la distància fa que ens arribi desdibuixat i manipulat. Es el mesies?, ho sembla. El volen presentar com la solució a tot, i no deixa de ser un politic, i, dels Eua. Amb un discurs ambigu i doble.
La gent també es pobra en els seus arguments, evidentment que es menys dolent que mc cain, i aqui rau el problema. En politica sempre s'escull el menys dolent, mai el millor.
Algú es creu que les empreses que han donat cents de millions de dolars a la campanya , no en treuran cap benefici?
Ens creiem que l'Obama aplicará tot el que discursava?
Qui hagi llegit el seu programa, hi trobara paraules, molt ben combinades, emotives, plenes de bones intencions, panfletaries i buides de contingut explicit. Sobre el paper tot es bonic.
Posats a fer un canvi, una dona, i, millor encara; una dona i negra. Viuen en un pais masclista.
Crec més en la feina i els canvis que poden generar, la il.lusio i empenta de la gent que l'ha votat, que en els propis moviments politics d'Obama.
No l'hauria votat, ni a ell ni a l'altra. No voto mai per principis antidemocràtics. I ningú em farà creure que no tinc dret a queixa ni opinió.
Em preparo una ensaladilla russa i un vi blanc, soparé, apagaré la teleObama a totes les cadenes i llegiré sense musica.
En silenci, que les lletres amb poca llum i poc soroll fan musica, ballen, es tornen minces,...i em ve soneta.
La gent també es pobra en els seus arguments, evidentment que es menys dolent que mc cain, i aqui rau el problema. En politica sempre s'escull el menys dolent, mai el millor.
Algú es creu que les empreses que han donat cents de millions de dolars a la campanya , no en treuran cap benefici?
Ens creiem que l'Obama aplicará tot el que discursava?
Qui hagi llegit el seu programa, hi trobara paraules, molt ben combinades, emotives, plenes de bones intencions, panfletaries i buides de contingut explicit. Sobre el paper tot es bonic.
Posats a fer un canvi, una dona, i, millor encara; una dona i negra. Viuen en un pais masclista.
Crec més en la feina i els canvis que poden generar, la il.lusio i empenta de la gent que l'ha votat, que en els propis moviments politics d'Obama.
No l'hauria votat, ni a ell ni a l'altra. No voto mai per principis antidemocràtics. I ningú em farà creure que no tinc dret a queixa ni opinió.
Em preparo una ensaladilla russa i un vi blanc, soparé, apagaré la teleObama a totes les cadenes i llegiré sense musica.
En silenci, que les lletres amb poca llum i poc soroll fan musica, ballen, es tornen minces,...i em ve soneta.
divendres, 31 d’octubre del 2008
amanida de cuc
Aquesta amanida la vaig preparar pel sopar de fires, escoltant els The Dresden Dolls, la vaig veure a la Mariarain i em va dir que era idea de L'hora blava.
Va tenir exit, em van felicitar per l'originalitat, es va acabar en un tres i no res i jo contenta.
El que fa la presentació d'una cosa, el mateix en un bol no es tant bó. Penso que si entra per la vista primer, sempre es més sabrós.
Vet aquí alguns dels comentaris:
- Coño si parece un gusano
- Ets una hippie
- Ara falta que sigui bona
- Espera que li ha de fer una foto pel blog
- Pues estan sabrosos estos tomates. Són del huerto?
- Jo hi hauria afegit.... ( d'aquests varis)
- El proper dia a casa us en prepararé una
- Que bona
- Ei que jo no l'he tastat
- I a ella no li agraden els tomates
- Tú fumes d'amagat.
Gràcies Maria i Martolina, un petonàs per a les dues!!!! i que corri món, ja he fet adeptes. jeje
dimarts, 28 d’octubre del 2008
"Res del que vareu construir no ha perdurat. Qualsevol sistema que munteu sense nosaltres serà abatut"
(Leonard Cohen)
.
Ara l'estat es dedica a fer d'avalador de les entitats bancaries que "estan en crisis?????", no fos cas que quan totes els hi ponin s'oblidin d'ells. Mentre els que decideixen endureixen el seu cercle, la gent, les persones, hem de restar al seu perimetre, esperant pacients impacientment. Hem tornat a entrar en l'epòca del despotisme ilustrat, (tot per al poble, però sense el poble).
Es realment el capitalisme el menys dolent dels sistemes economics??????????????????
.
.
Hay que caer y no se
puede elegir dónde.
Pero hay cierta forma
del viento en los
cabellos,
cierta pausa del
golpe,
cierta esquina del
brazo
que podemos torcer
mientras caemos.
Es tan sólo el extremo de un signo,
la punta sin pensar de
un pensamiento.
Pero basta para evitar
el fondo avaro de unas
manos
y la miseria azul de un
Dios desierto.
Se trata de doblar algo
más que una coma
en un texto que no
podemos corregir.
Pero hay cierta forma
del viento en los
cabellos,
cierta pausa del
golpe,
cierta esquina del
brazo
que podemos torcer
mientras caemos.
Es tan sólo el extremo de un signo,
la punta sin pensar de
un pensamiento.
Pero basta para evitar
el fondo avaro de unas
manos
y la miseria azul de un
Dios desierto.
Se trata de doblar algo
más que una coma
en un texto que no
podemos corregir.
Roberto Juarroz
divendres, 24 d’octubre del 2008
ESO de Idea Vilariño
ESO
Mi cansancio
mi angustia
mi alegría
mi pavor
mi humildad
mis noches
todas
mi nostalgia del año
mil novecientos treinta
mi sentido común
mi rebeldía.
Mi desdén
mi crueldad
y mi congoja
mi abandono
mi llanto
mi agonía
mi herencia
irrenunciable y dolorosa
mi sufrimiento
en fin
mi pobre vida.
Idea Vilariño
dijous, 23 d’octubre del 2008
Tardor
...Els raigs de sol, creuen timidament les habituals boirines matineres, i es deixen veure enmig de les escletxes. Els carrers, ombrius encara a mig matí, amb un tul de rosada sense esvaïr, que reflecteix els nuvols i en transforma suaument els contorns esponjosos a la nostra mirada, al nostre pas. Més lent, més pesat.
A bosc, un tou de molsa, xopa i tupida naix al peu d'arrels i damunt pedres, amb un tó verd de flusfuorescència, per fer memoria d'una primavera tant llunyana com propera i resistent en el temps.
Les pu puts fent pu put, horts marcint-se, arbres al.lopècics, una eclèctica mescla de verds, grocs i vermells pastel, gargamelles rasposes, refredats innocents, records d'infantessa...
(continuarà...)
dimecres, 22 d’octubre del 2008
Tardor
D'una remor suau, de fulles seques degotant de les branques, a un brogit d'ocres trepitjats. Camins conreats de daurats i grocs vermellosos de tardor. El sol s'ho repensa per treure el cap i s'amaga d'hora, les formigues desapareixen, els finestrals resten tancats. L'aire comença a tallar llavis i la pell demana una capa tèxtil de suport. La tarda s'embasta amb el capvespre, i els homes amb la seva carn. Les olors son delicades i fresques, amb fragàncies llunyanes d'eucaliptus, esmenant els exesius aromes estiuencs...... ( continuarà...)
El conte d'en Pere treballant
En Pere és un xicot sà, de ciutat, ben plantat, amable, amb carrera, esportista, educat i divertit, vaja un d'aquells joves que totes les mares voldrien com a gendre, i gens treballador, ai l'ast. Havia sabut combinar a la perfecció la feina amb la seva gran passió, no treballar. N'havia fet un art.
Un art, tot sigui dit, gens entès pels seus companys de feina, que, tips de treballar més, cavil.laven com fer-li entendre el que es la solidaritat entre companys. No volien tampoc buscar un enfrontament directe, en Pere és d'aquelles personetes que es fan estimar i fins i tot les seves malifetes resulten simpàtiques. Qüestions de taranna, ja n'hi han d'aquests. A voltes no saps si fer-los un petò o donar-los una bufa.
Treballant de biòleg fent recerca sobre el terreny, ho tenia senzill per quedar encantat a la minima, badant, mirant els nuvols. I, mirant els núvols va etzibar un crit d'alerta als seus companys:
-Mireu un globus.
Va agafar un roc i el va llençar en direcció al globus, no el va tocar, clar. La pedra no va arrivar ni a mig mig camí. Tenia els braços forts, però no tant.
Aquest fet va donar una idea brillant als seus companys, reaccionant amb rapidesa van trucar al seu cap i la hi van exposar. El cap va decidir entrar dins el joc, la idèa era seductora i es podien matar dos ocells d'un sol tret, fer treballar en Pere i divertir-se una estona.
Al cap d'un minut, el telèfon d'en Pere fa ring ring i ring ring i ring ring fins que atèn la trucada, el seu cap. Hi manté una conversa, ni curta ni llarga, amb assentiments de cap com si el veiessin.
Un cop desa el telèfon corre cap als seus companys i els avisa que treballin, que el del globus és el barrut del "jefe"( dic barrut per no posar el que va dir realment, allò que normalment sembla el nom propi de tots els "jefes") i l'ha llogat per vigilar-nos des del cel, que barrut.
Va canviar les pedres per la camara i la carpeta, amb una rapidessa comparable a la d'un mag amb una baralla de cartes.
Que barrut s'anava repetint.
Els altres encara riuen.
Un art, tot sigui dit, gens entès pels seus companys de feina, que, tips de treballar més, cavil.laven com fer-li entendre el que es la solidaritat entre companys. No volien tampoc buscar un enfrontament directe, en Pere és d'aquelles personetes que es fan estimar i fins i tot les seves malifetes resulten simpàtiques. Qüestions de taranna, ja n'hi han d'aquests. A voltes no saps si fer-los un petò o donar-los una bufa.
Treballant de biòleg fent recerca sobre el terreny, ho tenia senzill per quedar encantat a la minima, badant, mirant els nuvols. I, mirant els núvols va etzibar un crit d'alerta als seus companys:
-Mireu un globus.
Va agafar un roc i el va llençar en direcció al globus, no el va tocar, clar. La pedra no va arrivar ni a mig mig camí. Tenia els braços forts, però no tant.
Aquest fet va donar una idea brillant als seus companys, reaccionant amb rapidesa van trucar al seu cap i la hi van exposar. El cap va decidir entrar dins el joc, la idèa era seductora i es podien matar dos ocells d'un sol tret, fer treballar en Pere i divertir-se una estona.
Al cap d'un minut, el telèfon d'en Pere fa ring ring i ring ring i ring ring fins que atèn la trucada, el seu cap. Hi manté una conversa, ni curta ni llarga, amb assentiments de cap com si el veiessin.
Un cop desa el telèfon corre cap als seus companys i els avisa que treballin, que el del globus és el barrut del "jefe"( dic barrut per no posar el que va dir realment, allò que normalment sembla el nom propi de tots els "jefes") i l'ha llogat per vigilar-nos des del cel, que barrut.
Va canviar les pedres per la camara i la carpeta, amb una rapidessa comparable a la d'un mag amb una baralla de cartes.
Que barrut s'anava repetint.
Els altres encara riuen.
dimarts, 21 d’octubre del 2008
Arriven les les quatre, dues horetes de res i ja estarà. La gent reclama de tot, tothom té la seva raó subjectiva, no colectiva. No sóc psicòloga, ni estic aquí per entendre a la gent. Entendre atendre, gimnasia magnesia. S'asemblen però no és el mateix. No em puc posar dins la pell dels altres, haig d'impersonalitzar-ho tot, tampoc serviria de res per a ells.
Standstill , macaco i interpol m'acompanyen aquesta tarda. Em complau saber que no sóc l'unica que es sent una forquilla en el pais de les sopes.
Gràcies Maria ;). Me n'he sortit, com podeu comprovar, jajaja. Les instruccions perfectes.
Et retorn l'abraçada!
Standstill , macaco i interpol m'acompanyen aquesta tarda. Em complau saber que no sóc l'unica que es sent una forquilla en el pais de les sopes.
Un perfum de colors ha invadit a Margot
S'ha vestida de pressa:
Perquè hom no sabés de la sina l'olor
s'ha posada una flor
damunt la roba fresca.
Gràcies Maria ;). Me n'he sortit, com podeu comprovar, jajaja. Les instruccions perfectes.
Et retorn l'abraçada!
dilluns, 20 d’octubre del 2008
Bona nit
Una estona amb els Radiohead i a dormir, que ja és tard i el cos diu prou.
http://www.youtube.com/watch?v=5LeLAELIxKY
Bona niiiiiiiiiiiiiiit !!!
http://www.youtube.com/watch?v=5LeLAELIxKY
Bona niiiiiiiiiiiiiiit !!!
Arribo al pis, esgotada, molta feina el dilluns.
I poso en Korsakov per anar agafant ritme.
http://www.youtube.com/watch?v=y41DykcpgRg
Fins que no sàpiga postejar videos, ficaré els enllaços.
I poso en Korsakov per anar agafant ritme.
http://www.youtube.com/watch?v=y41DykcpgRg
Fins que no sàpiga postejar videos, ficaré els enllaços.
He sortit de la feina, es nota que es dilluns i la gent camina mirant al terra, preocupada, capficada, només uns nois d'institut que fan xivarri amb un parell de noies que riuen, trenquen aquest dilluns . Jo, no, avui vaig mirant a tothom imaginant-me les seves pors i realitats, aquests exercicis em distreuen més que mirar aparadors. Poca gent a les terrassses de la rambla, deu ser culpa del sol. A l'hora del cafè hi haura més gent. Les botigues van tancant al meu pas, com si esperesin la meva presencia per abaixar persianes. No trobo ningú conegut, estrany, altres dies ja m'he parat a saludar varis cops. Sempre el mateix recorregut, ara ja no hi han turistes, m'hi agraden els turistes a rambla, queda turistic veure turistes. Enfilo les escales de casa pensant en que no tinc ganes de dinar el mateix que ahir i reescalfat. Resignació, em faré l'enciam, el seità i un iogurt, i pel gat una llauna.
Bon profit!
Horacianes I
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
Vicent Andrés Estellés
Bon profit!
Horacianes I
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
Vicent Andrés Estellés
diumenge, 19 d’octubre del 2008
Hi han poques coses com la música que ens transportin tan facilment a records, cada situació viscuda té la seva música. Tots tenim una banda sonora, no dic de les cançons que ens agraden, parlo d'aquelles que ens porten records, i no posariem mai, i tot i això les escoltem i ens provoca un deja vú, un somriure, una mirada de reüll cap enrere, un formigueix, un despertar de fets oblidats.
Que fariem sense música?????????????????
Ute Lemper ( m'agrada )
http://www.youtube.com/watch?v=4Y_-8zaTKCs
A Girona hem tingut la sort de deleitar-nos amb la seva VEU.
Que fariem sense música?????????????????
Ute Lemper ( m'agrada )
http://www.youtube.com/watch?v=4Y_-8zaTKCs
A Girona hem tingut la sort de deleitar-nos amb la seva VEU.
M'ho ha enviat per mail l'Arantxa, desagradable i burra. ;)))))))))) i guapa :)
Diez mandamientos para escribir con estilo
Friedrich Nietzsche
1 Lo que importa más es la vida: el estilo debe vivir.
2 El estilo debe ser apropiado a tu persona, en función de una persona determinada a la que quieras comunicar tu pensamiento.
3 Antes de tomar la pluma, hay que saber exactamente cómo se expresaría de viva voz lo que se tiene que decir. Escribir debe ser sólo una imitación.
4 El escritor está lejos de poseer todos los medios del orador. Debe, pues, inspirarse en una forma de discurso muy expresiva. Su reflejo escrito parecerá de todos modos mucho más apagado que su modelo.
5 La riqueza de la vida se traduce por la riqueza de los gestos. Hay que aprender a considerar todo como un gesto: la longitud y la cesura de las frases, la puntuación, las respiraciones; también la elección de las palabras, y la sucesión de los argumentos.
6 Cuidado con el período. Sólo tienen derecho a él aquellos que tienen la respiración muy larga hablando. Para la mayor parte, el período es tan sólo una afectación.
7 El estilo debe mostrar que uno cree en sus pensamientos, no sólo que los piensa, sino que los siente.
8 Cuanto más abstracta es la verdad que se quiere enseñar, más importante es hacer converger hacia ella todos los sentidos del lector.
9 El tacto del buen prosista en la elección de sus medios consiste en aproximarse a la poesía hasta rozarla, pero sin franquear jamás el límite que la separa.
10 No es sensato ni hábil privar al lector de sus refutaciones más fáciles; es muy sensato y muy hábil, por el contrario, dejarle el cuidado de formular él mismo la última palabra de nuestra sabiduría.
No has gosat postejar-ho, ja ho faig jo. I, sí, confeso publícament que aquest escrit està clavat al suro del meu escriptori, ja grogueja pel pas del temps i el fum .
Per açò escric poesia, trobo més senzill abocar emocions en vers que expresar en prosa, no sóc descriptiva.
Diez mandamientos para escribir con estilo
Friedrich Nietzsche
1 Lo que importa más es la vida: el estilo debe vivir.
2 El estilo debe ser apropiado a tu persona, en función de una persona determinada a la que quieras comunicar tu pensamiento.
3 Antes de tomar la pluma, hay que saber exactamente cómo se expresaría de viva voz lo que se tiene que decir. Escribir debe ser sólo una imitación.
4 El escritor está lejos de poseer todos los medios del orador. Debe, pues, inspirarse en una forma de discurso muy expresiva. Su reflejo escrito parecerá de todos modos mucho más apagado que su modelo.
5 La riqueza de la vida se traduce por la riqueza de los gestos. Hay que aprender a considerar todo como un gesto: la longitud y la cesura de las frases, la puntuación, las respiraciones; también la elección de las palabras, y la sucesión de los argumentos.
6 Cuidado con el período. Sólo tienen derecho a él aquellos que tienen la respiración muy larga hablando. Para la mayor parte, el período es tan sólo una afectación.
7 El estilo debe mostrar que uno cree en sus pensamientos, no sólo que los piensa, sino que los siente.
8 Cuanto más abstracta es la verdad que se quiere enseñar, más importante es hacer converger hacia ella todos los sentidos del lector.
9 El tacto del buen prosista en la elección de sus medios consiste en aproximarse a la poesía hasta rozarla, pero sin franquear jamás el límite que la separa.
10 No es sensato ni hábil privar al lector de sus refutaciones más fáciles; es muy sensato y muy hábil, por el contrario, dejarle el cuidado de formular él mismo la última palabra de nuestra sabiduría.
No has gosat postejar-ho, ja ho faig jo. I, sí, confeso publícament que aquest escrit està clavat al suro del meu escriptori, ja grogueja pel pas del temps i el fum .
Per açò escric poesia, trobo més senzill abocar emocions en vers que expresar en prosa, no sóc descriptiva.
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Aquest és un poema que vaig escriure fa uns anys i va sortir publicat en unes pàgines que van dedicar als moviments Guerra No. L'unic que ha vist la llum en un diari :). Els altres en fanzines, els iré postejant.
Un guiño
Sigo los patrones
no discuto,
de aca
para alla
como todos.
Habrase visto!
Ja
un grano de arena
romper moldes!
Ja
ir en contra del viento!
Ja.
El viento,
ellos,
los malos muy malos.
Humanidad
playa,
hombre
arena,
YO
un granito,
uno más,
y me arrastran.
Un guiño
Sigo los patrones
no discuto,
de aca
para alla
como todos.
Habrase visto!
Ja
un grano de arena
romper moldes!
Ja
ir en contra del viento!
Ja.
El viento,
ellos,
los malos muy malos.
Humanidad
playa,
hombre
arena,
YO
un granito,
uno más,
y me arrastran.
SILENCIO fragment
" Se puede pensar rápidamente en el día que pasó. O en los amigos que pasaron y para siempre se perdieron, pero es inútil huir: el silencio está ahí. Aún el sufrimiento peor, el de la amistad perdida, es sólo fuga. Pues si al principio el silencio parece aguardar una respuesta -cómo ardemos por ser llamados a responder-, pronto se descubre que de ti nada exige, quizás tan sólo tu silencio. Cuántas horas se pierden en la oscuridad suponiendo que el silencio te juzga, como esperamos en vano ser juzgados por Dios. Surgen las justificaciones, trágicas justificaciones forzadas, humildes disculpas hasta la indignidad. Tan suave es para el ser humano mostrar al fin su indignidad y ser perdonado con la justificación de que es un ser humano humillado de nacimiento. Hasta que se descubre que él ni siquiera quiere su indignidad. Él es el silencio. "
Clarice Lispector
Clarice Lispector
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
No recordo quin va ser el meu dia, fa tant de temps que hi va haver un dia. M'he llevat recordant que estic enamorada, molt enamorada, recordant que ella està eNOmorada. He plorat, cridat al gat, cridat als veins de dalt que es pensen que el dissabte al matí es per canviar la distribució del pis, barallat amb una àvia que em prenia la tanda a la fleca, discutir amb un conductor que no ha respectat el pas de cebra.
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
M'han deixat eixuta tot i les bones intencions de la colla de nenes que em van portar a distreure'm, quan et volen distreure es pitjor. Amb el recolliment que tinc al pis amb el meu gat i l'ordinador, qui em manava anar de copes, veure gent feliç i contenta, parelles que s'estimen. Sort que em van respectar els gustos i no vam anar al Platea (local gironí on a la gent que hi assisteix sel's pot catalogar de pijos, snobs i altament imbècils, tant o més que els responsables del local), jo no hi he posat un peu mai ( l'altre dia hi van actuar els Mishima i NO hi vaig anar!!!), molta gent diu que no hi han posat el peu (tècnica habitual gironina de queixar-se de quelcom i ser el primer/a en fer-ho)i en són clients habituals. Algunes de les nenes són així, no es pot matar tot el que és gras.
Em van respectar els gustos deia, i fora pitjor el remei que la malaltia, vam anar a l'unic local de jazz de Girona ( imitació absurda i pretenciosa de la cova del drac de Barcelona, tot i així l'unic local de Girona que val la pena), ple de gom a gom, assentades prop de la barra i ahir amb la música forta, nosaltres que voliem parlar i arreglar el mon. Mentre m'estavem comentant que és molt bona idea el blog, que els hi agrada ( no crec ni que l'hagin vist, alguna si), va entrar ELLA, ens vam mirar i la vaig desitjar (com sempre). No ens vam dir ni mu. ELLA amb un NOI, la historia al revés. Jo tenia company, la vaig coneixer i em vaig enamorar. Ara es ella la que te un home per company. Em fa mal, si fos una noia la seva parella no m'hauria afectant tant, crec.
Em van acompanyar a casa i vaig vessar les poques llàgrimes que em quedaven. Ens hem estat fins les quatre de la matinada bla, bla, bla i l'anna s'ha quedat a dormir (és la millor amiga que es pot tenir).
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Un dia gris, plujós, trist (parlo del dia o de mi), que passarà i ja està. Sense pena ni glòria.
Avui no es el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Sóc dona, tinc la menstruació, i em sento dona menstruada, molt menstruada. Visc en una menstruació permanent.
Aquesta no és la meva setmana, ni la passada, ni l'altre.
Aquest fragment és d'una noia de Tarragona, artista multidisciplinar i m'ha agradat, molt. (m'he adonat que tinc memoria i que els records no s'esfumen)
"inventari del desig
acabar-te tota
després llepar el llit
plat immens
de luxúria "
Txus Garcia Human Trash
El que he fet amb aquest post es el que em vaig prometre que no faria al blog. Convertir-lo en un confessionari intim. Com canvia tot sobtadament. De fet son retalls de la meva vida. No? Massa intims, però retalls.
No recordo quin va ser el meu dia, fa tant de temps que hi va haver un dia. M'he llevat recordant que estic enamorada, molt enamorada, recordant que ella està eNOmorada. He plorat, cridat al gat, cridat als veins de dalt que es pensen que el dissabte al matí es per canviar la distribució del pis, barallat amb una àvia que em prenia la tanda a la fleca, discutir amb un conductor que no ha respectat el pas de cebra.
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
M'han deixat eixuta tot i les bones intencions de la colla de nenes que em van portar a distreure'm, quan et volen distreure es pitjor. Amb el recolliment que tinc al pis amb el meu gat i l'ordinador, qui em manava anar de copes, veure gent feliç i contenta, parelles que s'estimen. Sort que em van respectar els gustos i no vam anar al Platea (local gironí on a la gent que hi assisteix sel's pot catalogar de pijos, snobs i altament imbècils, tant o més que els responsables del local), jo no hi he posat un peu mai ( l'altre dia hi van actuar els Mishima i NO hi vaig anar!!!), molta gent diu que no hi han posat el peu (tècnica habitual gironina de queixar-se de quelcom i ser el primer/a en fer-ho)i en són clients habituals. Algunes de les nenes són així, no es pot matar tot el que és gras.
Em van respectar els gustos deia, i fora pitjor el remei que la malaltia, vam anar a l'unic local de jazz de Girona ( imitació absurda i pretenciosa de la cova del drac de Barcelona, tot i així l'unic local de Girona que val la pena), ple de gom a gom, assentades prop de la barra i ahir amb la música forta, nosaltres que voliem parlar i arreglar el mon. Mentre m'estavem comentant que és molt bona idea el blog, que els hi agrada ( no crec ni que l'hagin vist, alguna si), va entrar ELLA, ens vam mirar i la vaig desitjar (com sempre). No ens vam dir ni mu. ELLA amb un NOI, la historia al revés. Jo tenia company, la vaig coneixer i em vaig enamorar. Ara es ella la que te un home per company. Em fa mal, si fos una noia la seva parella no m'hauria afectant tant, crec.
Em van acompanyar a casa i vaig vessar les poques llàgrimes que em quedaven. Ens hem estat fins les quatre de la matinada bla, bla, bla i l'anna s'ha quedat a dormir (és la millor amiga que es pot tenir).
Avui no és el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Un dia gris, plujós, trist (parlo del dia o de mi), que passarà i ja està. Sense pena ni glòria.
Avui no es el meu dia, ni ahir, ni l'altre.
Sóc dona, tinc la menstruació, i em sento dona menstruada, molt menstruada. Visc en una menstruació permanent.
Aquesta no és la meva setmana, ni la passada, ni l'altre.
Aquest fragment és d'una noia de Tarragona, artista multidisciplinar i m'ha agradat, molt. (m'he adonat que tinc memoria i que els records no s'esfumen)
"inventari del desig
acabar-te tota
després llepar el llit
plat immens
de luxúria "
Txus Garcia Human Trash
El que he fet amb aquest post es el que em vaig prometre que no faria al blog. Convertir-lo en un confessionari intim. Com canvia tot sobtadament. De fet son retalls de la meva vida. No? Massa intims, però retalls.
divendres, 17 d’octubre del 2008
Caldernet
Internet es el més semblant a un mòbil de Calder, es mou, no saps com, cap allà on vol, ingràvid, t'il.lumina, et reflecteix als altres, i et distreu mirant i remirant. Depèn com es mogui tens un efecte, impressió, emoció, sensació i depèn com, una altra. Sempre partint de la mateixa base, moviment a partir d'un element estàtic que et porta a mil mons, sons, imatges, visións i maretjos. També cansa, com totes les coses bones.
dijous, 16 d’octubre del 2008
L'Arantxa em va deixar un poemari d'un autor del Pais Vasc, estic malalta i llegir em distreu més que voltar per la xarxa. En vaig posar un en un post i ara que ja he llegit i rellegit el llibre, en faig un altra post.
Me lo dijo
un colega
la otra tarde:
«Mira, tío,
como sigas así,
escribiendo
en servilletas de papel
por los bares,
acabarán cargándote
el sambenito
de poeta,
ya verás.
Y luego,
a ver qué hostias
haces».
Karmelo Iribarren
Un altra:
Esta tarde, en el bar,
me has preguntado
que en qué estaba pensando;
yo te he dicho que en nada,
pero no era verdad.
Pensaba
en alguien que acababa de salir,
un tipo solitario, triste, gris,
como hay cientos en cualquier ciudad;
lo veía cenando unas horas después
en el típico bar desangelado de barrio,
bajo una luz enfermiza, hojeando
quién sabe qué periódicos de ayer.
Sí,
estaba pensando en su vida,
porque podía haber sido la mía.
Y estaba pensando en ti.
Karmelo Iribarren
De l'antològia "La Ciudad" Ed. Renacimiento
Hauriem de llegir més poesia "urbana"( es com defineixen les diferents webs la poesia d'en Karmelo). Un autor que s'enten i parla com ho fa la gent que conviu al nostre voltant, en el nostre dia a dia, amb els nostres maldecaps i petites il.lusions, èxits i decepcions, es la millor forma d'adonarnos que no fan falta floritures ni paraules rimbombants per descriure sensacions, ni perquè aquestes ens abracin. El llibre que he llegit és absorbent, real i curiós alhora.
Hauré de mirar a la 22, tinc ganes de llegir Karmelo Iribarren.
Me lo dijo
un colega
la otra tarde:
«Mira, tío,
como sigas así,
escribiendo
en servilletas de papel
por los bares,
acabarán cargándote
el sambenito
de poeta,
ya verás.
Y luego,
a ver qué hostias
haces».
Karmelo Iribarren
Un altra:
Esta tarde, en el bar,
me has preguntado
que en qué estaba pensando;
yo te he dicho que en nada,
pero no era verdad.
Pensaba
en alguien que acababa de salir,
un tipo solitario, triste, gris,
como hay cientos en cualquier ciudad;
lo veía cenando unas horas después
en el típico bar desangelado de barrio,
bajo una luz enfermiza, hojeando
quién sabe qué periódicos de ayer.
Sí,
estaba pensando en su vida,
porque podía haber sido la mía.
Y estaba pensando en ti.
Karmelo Iribarren
De l'antològia "La Ciudad" Ed. Renacimiento
Hauriem de llegir més poesia "urbana"( es com defineixen les diferents webs la poesia d'en Karmelo). Un autor que s'enten i parla com ho fa la gent que conviu al nostre voltant, en el nostre dia a dia, amb els nostres maldecaps i petites il.lusions, èxits i decepcions, es la millor forma d'adonarnos que no fan falta floritures ni paraules rimbombants per descriure sensacions, ni perquè aquestes ens abracin. El llibre que he llegit és absorbent, real i curiós alhora.
Hauré de mirar a la 22, tinc ganes de llegir Karmelo Iribarren.
dimecres, 15 d’octubre del 2008
lligada
Llavis llaminers,
ulls llibertins.
Llac de llàgrimes,
lloc de llunàtics,
llavor dels llimbs.
El llom lleig
i llis d'un llibre
lligall de lletres.
Es lliura del llast,
llegat de lleis.
El llaüt llogat
lliga la llum,
llepa els llamps.
I llavors ella,
ella, la llibertat.
ulls llibertins.
Llac de llàgrimes,
lloc de llunàtics,
llavor dels llimbs.
El llom lleig
i llis d'un llibre
lligall de lletres.
Es lliura del llast,
llegat de lleis.
El llaüt llogat
lliga la llum,
llepa els llamps.
I llavors ella,
ella, la llibertat.
dimarts, 14 d’octubre del 2008
La vida, simplement
__La ciudad__
Entro al taxi, me acomodo
junto a la ventanilla,
Felipe IV, 18, digo,
en marcha, dice, se cruza
un autobús, me río de mi
sonrisa en el cristal, veo
gente que viene y va, gente
que parece feliz y gente que parece
aburrida, caen las primeras gotas,
uno abre un paraguas, otro
entra a un bar, otro habla solo
y se ríe y me mira, lo miro,
lo archivo todo, arrecia
el chaparrón, un coche patrulla
parpadea en la distancia,
se forma un pequeño caos
bajo una marquesina, una pareja
corre y se refugia en un
portal… Es la ciudad –pienso–,
es la vida. Y me gusta.
Setecientas cincuenta, por favor.
Karmelo Iribarren
Ahir algú em va recordar que tenia oblidada la canço francesa al proposar d'escoltar La mala reputación de Brassens en revisió de Paco Ibañez i a partir d'aqui he estat mitjanit desperta escoltant la Piaff, Ferré, Brel, Ibañez i fins i tot en Llach. Em vaig omplir de paraules d'amors, desamors i revolució.
Jaime Gil de Biedma donava les gràcies a la canço francesa pel que li feia sentir, en aquest poema:
Elegía y recuerdo de la canción francesa (fragment)
Y fue en aquel momento, justamente
en aquellos momentos de miedo y esperanzas
-tan irreales, ay- que apareciste,
oh rosa de lo sórdido, manchada
creación de los hombres, arisca, vil y bella
canción francesa de mi juventud!
Eras lo no esperado que se impone
a la imaginación, porque es así la vida,
tú que cantabas la heroicidad canalla,
el estallido de las rebeldías
igual que llamaradas, y el miedo a dormir solo,
la intensidad que aflige al corazón.
Cuánto enseguida te quisimos todos!
En tu mundo de noches, con el chico y la chica
entrelazados, de pie en un quicio oscuro,
en la sordina de tus melodías,
un eco de nosotros resonaba exaltándonos
con la nostalgia de la rebelión.
Y todavía, en la alta noche, solo,
con el vaso en la mano, cuando pienso en mi vida,
otra vez más sans faire du bruit tus músicas
suenan en la memoria, como una despedida:
parece que fue ayer y algo ha cambiado.
Hoy no esperamos la revolución.
Desvencijada Europa de post-guerra
con la luna asomando tras las ventanas rotas,
Europa anterior al milagro alemán,
imagen de mi vida, melancólica!
Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos,
aunque a veces nos guste una canción.
I jo donc les gràcies a la blogger Maria per reactivar el meu sentiment revolucionari.
Una de simple, senzilla, gens poètica. Però definitoria, intransigent i aclaparadora:
NO PASARAN!!!!!!
Jaime Gil de Biedma donava les gràcies a la canço francesa pel que li feia sentir, en aquest poema:
Elegía y recuerdo de la canción francesa (fragment)
Y fue en aquel momento, justamente
en aquellos momentos de miedo y esperanzas
-tan irreales, ay- que apareciste,
oh rosa de lo sórdido, manchada
creación de los hombres, arisca, vil y bella
canción francesa de mi juventud!
Eras lo no esperado que se impone
a la imaginación, porque es así la vida,
tú que cantabas la heroicidad canalla,
el estallido de las rebeldías
igual que llamaradas, y el miedo a dormir solo,
la intensidad que aflige al corazón.
Cuánto enseguida te quisimos todos!
En tu mundo de noches, con el chico y la chica
entrelazados, de pie en un quicio oscuro,
en la sordina de tus melodías,
un eco de nosotros resonaba exaltándonos
con la nostalgia de la rebelión.
Y todavía, en la alta noche, solo,
con el vaso en la mano, cuando pienso en mi vida,
otra vez más sans faire du bruit tus músicas
suenan en la memoria, como una despedida:
parece que fue ayer y algo ha cambiado.
Hoy no esperamos la revolución.
Desvencijada Europa de post-guerra
con la luna asomando tras las ventanas rotas,
Europa anterior al milagro alemán,
imagen de mi vida, melancólica!
Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos,
aunque a veces nos guste una canción.
I jo donc les gràcies a la blogger Maria per reactivar el meu sentiment revolucionari.
Una de simple, senzilla, gens poètica. Però definitoria, intransigent i aclaparadora:
NO PASARAN!!!!!!
els quissos d'en quim
Un meu cosí m'ha enviat aquesta foto dels seus quissos, la trobo tant maca que la poso al blog. Ja vaig dir que tot hi cap dins el cap.
dilluns, 13 d’octubre del 2008
CRIATURES A LA DESFILADA
Durant el dia d'ahir als noticiaris i avui a la premsa hem vist imatges de nens assistin a la desfilada militar de Madrid, on una colla d'eixalabrats, passejaven amunt i avall carregats d'armes i un altra munt d'eixalabrats ho celebraben aplaudint i cridant endimoniats per la superba visió de la força que té el seu pais. El que em va deixar més parada fou el fet de que els pares que van dur els sus fills allà, son els que es devien escandalitzar per darrer cas del jove que va matar els seus companys d'escola. Estem en un món d'hipòcrites o el món es hipòcrita? Com pot dur un pare a ensenyar armes als seus fills
Recordaré de treure tots els ganivets del calaix i escamparlos pel pis el dia del meu aniversari, perquè tothom pugui disfrutar de la seva visió, i aplaudir-los, i comentar-los, a un el lligaré a una cabra. Patètic, oi?
Dons el mateix patetisme veure aquella gent allà.
Veien aquests pares em sembla a vegades que tota aquesta feina d'educar persones que es fa des de molts ambits, s'en va en orris.
Es podrien haver limitat a cridar viva españa el dia de la patrona del seu pais, i no muntar aquests shows. No m'imagino als catalans assistint per Sant Jordi o l'onze de setembre a una desfilada dels mossos d'esquadra contents i orgullosos. ( potser em duria una sorpresa, hi ha gent molt estranya ).
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Millor encara, em vaig a posar Bob Dylan, tancaré els ulls i imaginaré que estic plantant cara a tota la trepa de militars i que sóc capaça de guanyar.
Recordaré de treure tots els ganivets del calaix i escamparlos pel pis el dia del meu aniversari, perquè tothom pugui disfrutar de la seva visió, i aplaudir-los, i comentar-los, a un el lligaré a una cabra. Patètic, oi?
Dons el mateix patetisme veure aquella gent allà.
Veien aquests pares em sembla a vegades que tota aquesta feina d'educar persones que es fa des de molts ambits, s'en va en orris.
Es podrien haver limitat a cridar viva españa el dia de la patrona del seu pais, i no muntar aquests shows. No m'imagino als catalans assistint per Sant Jordi o l'onze de setembre a una desfilada dels mossos d'esquadra contents i orgullosos. ( potser em duria una sorpresa, hi ha gent molt estranya ).
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Millor encara, em vaig a posar Bob Dylan, tancaré els ulls i imaginaré que estic plantant cara a tota la trepa de militars i que sóc capaça de guanyar.
dissabte, 11 d’octubre del 2008
Lectura d'abans de quedar-me frita
No col.laboro
..Fins al dia que vaig saber que no
plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:
vulgaríssimes llàgrimes que em queien
galtes avall i em donaven un aire
entre grotesc i màgic. Ara penso
que degué ser una trista descoberta,
la il.lusió perduda i tantes coses,
un món -quin món?- que esdevé inhabitable-
D'aleshores ençà, que jo recordi,
no he plorat, almenys dels ulls enfora,
ni he renegat, ni em mossego les ungles.
No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,
segueix sent inhòspit, però jo
persevero tossut: no col.laboro.
Miquel Martí i Pol, La pell de violí
Bona nit
..Fins al dia que vaig saber que no
plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:
vulgaríssimes llàgrimes que em queien
galtes avall i em donaven un aire
entre grotesc i màgic. Ara penso
que degué ser una trista descoberta,
la il.lusió perduda i tantes coses,
un món -quin món?- que esdevé inhabitable-
D'aleshores ençà, que jo recordi,
no he plorat, almenys dels ulls enfora,
ni he renegat, ni em mossego les ungles.
No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,
segueix sent inhòspit, però jo
persevero tossut: no col.laboro.
Miquel Martí i Pol, La pell de violí
Bona nit
divendres, 10 d’octubre del 2008
M'han robat la bici
Les paraules que s'emporta el vent, cauen en alguna banda. Aquesta banda no és allà on precissament voldriem. El que voldriem, no es el que es té. El que es té, de cop no es té. I el que de cop no tinc, es la meva BICICLETAAAAAAA.
Ha dessaparegut de la plaça de l'oli, serà que no hi passa gent per allà.
Tota? noooo. M'han deixat la roda del davant amb el cadenat. Aquests de l'ajuntament haurien d'idear uns parquings de bici que es lligues bé per darrera. Almenys només s'endurien la roda del davant. Algú amb una bici sense roda deu fer el cante?
He anat a posar denuncia, els hi ha fet gràcia. Cada dia en roben, deien. Quina barra!!!!
Ei, que no era cap virgueria, però era meva. Ja en parlo en passat, els mossos han dit que no la trobaria, que si em volia esperar una hora em pendrien nota de la denuncia. He marxat a PEU cap al centre sense fer la denuncia. Total pa qué?
S'accepten donacions.
Ha dessaparegut de la plaça de l'oli, serà que no hi passa gent per allà.
Tota? noooo. M'han deixat la roda del davant amb el cadenat. Aquests de l'ajuntament haurien d'idear uns parquings de bici que es lligues bé per darrera. Almenys només s'endurien la roda del davant. Algú amb una bici sense roda deu fer el cante?
He anat a posar denuncia, els hi ha fet gràcia. Cada dia en roben, deien. Quina barra!!!!
Ei, que no era cap virgueria, però era meva. Ja en parlo en passat, els mossos han dit que no la trobaria, que si em volia esperar una hora em pendrien nota de la denuncia. He marxat a PEU cap al centre sense fer la denuncia. Total pa qué?
S'accepten donacions.
Rellegint al gran Federico
MALEZA
Me interné
por la hora mortal.
Hora de agonizante
y de últimos besos.
Grave hora que sueñan
las campanas cautivas.
Relojes de cuco,
sin cuco.
Estrella mohosa
y enormes mariposas pálidas.
Entre el boscaje
de suspiros
el aristón
sonaba que tenía cuando niño.
¡Por aquí has de pasar,
corazón!
¡Por aquí,
corazón!
Federico Garcia-lorca
Me interné
por la hora mortal.
Hora de agonizante
y de últimos besos.
Grave hora que sueñan
las campanas cautivas.
Relojes de cuco,
sin cuco.
Estrella mohosa
y enormes mariposas pálidas.
Entre el boscaje
de suspiros
el aristón
sonaba que tenía cuando niño.
¡Por aquí has de pasar,
corazón!
¡Por aquí,
corazón!
Federico Garcia-lorca
dimecres, 8 d’octubre del 2008
Impressionant, el Fary fent apologia del consum de drogues, no us perdeu la canço, quan sapiga penjar videos ja ho faré. De moment aqui va l'enllaç:
http://www.youtube.com/watch?v=WosrUnjb2UQ
http://www.youtube.com/watch?v=WosrUnjb2UQ
tot té un principi...
Feia temps que volia fer un blog per exposar les meves dèries personals, inquietuds, coses que em pasen en el dia a dia, dibuixos, retalls d'allò que llegeixo, fotos i dir tot allò que m'emprenya ,i, crec important almenys per mi. Així en plan egoista.
El meu primer escrit el podria fer de quelcom enrotllat i simpàtic per atreure i tal, però seguirem en plan egoista, jo que em crec tant oberta i tant enrotllada, començaré parlant de mi. Amb una cosa que em va pasar divendres a la terrassa del Bar Nuria. Per això m'he posat punxaguda. Ara veureu:
Us diré que soc poca cosa, amb pinta guiri i amb un nas puxagut ( ta chan ta chan ).
Divendres passat, vaig omplir una maleta amb roba i coses meves, i vaig anar cap al Bar Nuria a esperar que fossin les cinc i arribes la meva amiga arantxa per marxar cap a Barna a passar el cap de setmana.
La meva puntualitat em va fer que hi fòs mitja hora abans ( de fet diuen que puntual no és qui arriba abans, sino qui arriva en punt. Si arrives deu minuts abans, ets igual d'impuntual que si hi arrives deu minuts després). Em vaig asseure i vaig mirar el diari, mirar, no llegir. Amb l'orella posada amb la taula del costat perquè hi havien tres homes que em van mirar i em van comentar. Comentar a mi, entre ells. M'estava bé, jo que sóc lletja, em va agradar que un digués:
-Mira, aquesta rossa té un culet.
La conversa entre ells va seguir:
-Deu ser guiri, alemana, alemanita. jajaja
-Calla, que si no ho és.
Un amb molta vista i gran admirador de sèries b de detectius, deixa anar:
-Cony, porta una maleta i una bossa, es rossa, ni llegeix el diari, es GUIRI.
-Pues diràs el que vulguis però jo la veig seca, a mi no em van.
-Pos a mi si
-Amb aquesta nàpia tan punxaguda ( comentari recurrent des de que era petita )
Sóc lletja i sense cul!!!! ?????!!!???? Tothom veu el que vol, jo calladeta.
Ve una noia sudamericana a demanar i em vaig posar a jugar:
_One cofee please (jajajaja)
- Veus, es guiri
- Però no alemanya
- Segur que sap que parlem d'ella, es deu notar
A vegades faig tonteries per distreurem, en dic experimentació d'acció directa.
-Com es deu dir mamamela en ingles
-Truca al teu fill que t'ho digui
-Si, home
No els vaig dir res, em vaig aguantar. No m'ho havien dit a mi. I així van seguir: que a mi si, que a mi no, de debò no sabeu com es diu mamamela, digali algu, digali tú...
Va arrivar l'Arantxa cinc minuts tard ( segons la teoria de la puntualitat ella ho va ser més que jo. Vinticinc contra cinc ).
-Ho sento, anèm que està en doble filera
No vaig mirar als homes, però els vaig deixar de sentir. Em vaig aixecar per marxar i quan vaig passar pel seu costat els vaig il.lustrar amb el meu english :
_Mamamela en anglès es diu Suck my cook
Amb la cara color vermell comunista es van quedar.
De fet el que em va molestar més era l'apreciació feta sobre el tamany del meu nas.
I eso es todo amigos
El meu primer escrit el podria fer de quelcom enrotllat i simpàtic per atreure i tal, però seguirem en plan egoista, jo que em crec tant oberta i tant enrotllada, començaré parlant de mi. Amb una cosa que em va pasar divendres a la terrassa del Bar Nuria. Per això m'he posat punxaguda. Ara veureu:
Us diré que soc poca cosa, amb pinta guiri i amb un nas puxagut ( ta chan ta chan ).
Divendres passat, vaig omplir una maleta amb roba i coses meves, i vaig anar cap al Bar Nuria a esperar que fossin les cinc i arribes la meva amiga arantxa per marxar cap a Barna a passar el cap de setmana.
La meva puntualitat em va fer que hi fòs mitja hora abans ( de fet diuen que puntual no és qui arriba abans, sino qui arriva en punt. Si arrives deu minuts abans, ets igual d'impuntual que si hi arrives deu minuts després). Em vaig asseure i vaig mirar el diari, mirar, no llegir. Amb l'orella posada amb la taula del costat perquè hi havien tres homes que em van mirar i em van comentar. Comentar a mi, entre ells. M'estava bé, jo que sóc lletja, em va agradar que un digués:
-Mira, aquesta rossa té un culet.
La conversa entre ells va seguir:
-Deu ser guiri, alemana, alemanita. jajaja
-Calla, que si no ho és.
Un amb molta vista i gran admirador de sèries b de detectius, deixa anar:
-Cony, porta una maleta i una bossa, es rossa, ni llegeix el diari, es GUIRI.
-Pues diràs el que vulguis però jo la veig seca, a mi no em van.
-Pos a mi si
-Amb aquesta nàpia tan punxaguda ( comentari recurrent des de que era petita )
Sóc lletja i sense cul!!!! ?????!!!???? Tothom veu el que vol, jo calladeta.
Ve una noia sudamericana a demanar i em vaig posar a jugar:
_One cofee please (jajajaja)
- Veus, es guiri
- Però no alemanya
- Segur que sap que parlem d'ella, es deu notar
A vegades faig tonteries per distreurem, en dic experimentació d'acció directa.
-Com es deu dir mamamela en ingles
-Truca al teu fill que t'ho digui
-Si, home
No els vaig dir res, em vaig aguantar. No m'ho havien dit a mi. I així van seguir: que a mi si, que a mi no, de debò no sabeu com es diu mamamela, digali algu, digali tú...
Va arrivar l'Arantxa cinc minuts tard ( segons la teoria de la puntualitat ella ho va ser més que jo. Vinticinc contra cinc ).
-Ho sento, anèm que està en doble filera
No vaig mirar als homes, però els vaig deixar de sentir. Em vaig aixecar per marxar i quan vaig passar pel seu costat els vaig il.lustrar amb el meu english :
_Mamamela en anglès es diu Suck my cook
Amb la cara color vermell comunista es van quedar.
De fet el que em va molestar més era l'apreciació feta sobre el tamany del meu nas.
I eso es todo amigos
Subscriure's a:
Missatges (Atom)